“Per avançar, tots hem de ser part de la solució”

No és només el que nosal­tres llen­cem a casa. Hem d’inten­tar evi­tar aquest punt de vista més per­so­nal i petit i ser capaços de tenir una visió molt més àmplia i com­pleta, de cicle. Quan anem a com­prar triem, i triar vol dir que rebut­gem un pro­ducte, ja sigui perquè és massa gran o massa petit o perquè té una forma estra­nya. Qui com­pra una patata que pesa tota sola 600 o 800 grams? Tot­hom les vol estàndards, i com que la natura no és per­fecta, l’única solució que li queda al pagès és sobre­pro­duir, el que vol dir que una part dels ali­ments no tin­dran sor­tida. Aquesta és una de les claus, i la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat és trans­me­tre que el pro­blema de les pèrdues i el mal­ba­ra­ta­ment és sistèmic, molt com­plex i mul­ti­cau­sal, per això reque­reix una visió àmplia i que tots els actors del cicle tre­ba­llin de forma enxar­xada.

Hem d’obrir les nos­tres ments i ser molt més cons­ci­ents que rere cada ali­ment hi ha una per­sona, i que no és tant què vull men­jar sinó què toca. Tot això s’està tre­ba­llant en l’àmbit de la res­tau­ració col·lec­tiva i les esco­les. Pro­veir d’ali­ments ecològics de qua­li­tat els cen­tres edu­ca­tius vol dir que hi hagi un ges­tor que tre­ba­lli tot això molt de prop amb el sec­tor pri­mari i que hi hagi com­pro­mi­sos de res­pon­sa­bi­li­tat com­par­tida. Si s’han pac­tat colli­tes segons uns menús però resulta que una pedre­gada ha fet malbé la mon­geta verda, hem de ser capaços de posar el pro­blema sobre la taula i pac­tar entre tots una solució, com la de can­viar el menú i donar sor­tida a una altra ver­dura. Hem d’explo­rar vies, estrènyer els vin­cles amb el pro­duc­tor, tre­ba­llar-hi molt més de bra­cet i ser més fle­xi­bles.

En la mesura que podem, anem tre­ba­llant amb cadas­cuna, tot i que depe­nent de l’any, posem més el focus en una o en una altra. Hem ela­bo­rat jun­ta­ment amb l’escola d’Hote­le­ria i Turisme de Bar­ce­lona una guia amb dotze pas­ses per acon­se­guir un càtering més sos­te­ni­ble, per exem­ple. Ens interessa molt saber bones pràcti­ques i donar-les a conèixer perquè puguin ser repli­ca­des. La cui­nera Ada Pare­llada, per exem­ple, té al Sem­pro­ni­ana tres mides de plat, i molts res­tau­rants han fle­xi­bi­lit­zat els seus menús i en per­me­ten fer mig o plat i postres perquè el cli­ent pugui adap­tar-s’hi segons la gana i la capa­ci­tat de con­sum. Pel que fa als men­ja­dors esco­lars, és molt impor­tant tre­ba­llar aquest tema com a pro­jecte edu­ca­tiu i invo­lu­crar-hi tots els actors.

El cui­ner ha de poder interac­tuar amb els nanos i expli­car-los el perquè de les coses. Per exem­ple, els pot avi­sar que a l’hivern no tin­dran salsa de tomàquet perquè es fa amb pro­ducte de tem­po­rada i que ha de poder ela­bo­rar una salsa alter­na­tiva. Fins i tot pot pre­gun­tar als nois què els ha sem­blat per tal de millo­rar-la. I tots, moni­tors, pro­fes­sors i famílies, han d’anar a l’una. Aquesta és la raó per la qual va néixer la pla­ta­forma: teníem el con­ven­ci­ment que cada baula no podia anar per lliure, sinó que havíem de tenir una visió glo­bal de la pro­blemàtica i tre­ba­llar de forma con­junta.

Al prin­cipi érem un grup d’enti­tats i per­so­nes molt vin­cu­la­des sobre­tot al món dels resi­dus, que vam començar a visi­bi­lit­zar el pro­blema del mal­ba­ra­ta­ment, però des de lla­vors tots hem fet un gran apre­nen­tatge, ja que n’hem aca­bat tenint una visió molt més glo­bal. El que falla és el sis­tema ali­men­tari. Ens hem abo­cat a un model que no és el cor­recte, i el mal­ba­ra­ta­ment n’és una con­seqüència. Pel que fa a cons­ci­en­ci­ació, s’ha millo­rat molt. El pri­mer àpat que vam fer a Bar­ce­lona amb ali­ment recu­pe­rat va mar­car un abans i un després. Vam acon­se­guir posar en una mateixa sala repre­sen­tants de l’admi­nis­tració pública, la res­tau­ració i el sec­tor social, i demos­trar que era un pro­blema que ens inter­pel·la a tots per així poder cami­nar cap a una altra direcció, la de la sos­te­ni­bi­li­tat.

Generàvem sor­presa. Una de les pri­me­res reac­ci­ons va ser dir-nos que allò havia de ser un àpat soli­dari, però pre­ci­sa­ment no volíem recu­pe­rar ali­ments per donar-los a col·lec­tius vul­ne­ra­bles, sinó diri­gir-nos a tota la ciu­ta­da­nia, també a gent amb cor­bata, perquè és un tema que ens inter­pel·la a tots. Tots som part del pro­blema i, per tant, també de la solució. A Cata­lu­nya hem fet molta feina des de lla­vors, hi ha pro­jec­tes molt potents arreu del ter­ri­tori, anem bas­tants pas­sos al davant res­pecte a la resta de l’Estat espa­nyol. Un exem­ple d’això és la nor­ma­tiva dife­rent que hi ha con­tra el mal­ba­ra­ta­ment ali­men­tari.

Pri­mer ens vam ajun­tar diver­ses enti­tats cata­la­nes per fer pro­pos­tes, esme­nes i apor­ta­ci­ons al pro­jecte de la llei espa­nyola, i ara amb altres orga­nis­mes de l’Estat for­mem part del col·lec­tiu Ley Sin Des­per­di­cio. Estem vet­llant perquè tin­gui una mica de cara i ulls. En l’última versió es van fer mol­tes pas­ses enrere: la pre­venció no és el focus prin­ci­pal i s’han tret totes les san­ci­ons, de manera que les mesu­res pas­sen a ser voluntàries.

S’han fet algu­nes guies ja i se n’estan redac­tant d’altres que seran impres­cin­di­bles per poder avançar. No es deixa de tre­ba­llar.

Pel que fa a cons­ci­en­ci­ació, hem fet bona feina, tot i que queda molt per fer. Hem de fer encara més tro­ba­des per donar a conèixer els pro­jec­tes que hi ha, perquè n’hi ha molts, molt macos i fàcil­ment repli­ca­bles. Encara tenim molt per avançar, en canvi, en ter­mes de quan­ti­fi­cació. Si no sabem el nos­tre punt de par­tida, és molt difícil plan­te­jar-nos objec­tius i veure si avan­cem en la bona direcció. En aquest sen­tit, fal­ten pres­su­pos­tos. Ens fal­ten també meto­do­lo­gies homogènies, que per­me­tin com­pa­rar dades. La xifra de 35 kg de men­jar mal­ba­rat per habi­tant a Cata­lu­nya és del 2010 i està extreta dels resi­dus muni­ci­pals, que inclo­uen el comerç al detall, la res­tau­ració i les llars, però no tenen en compte tot el cicle ali­men­tari. Aquesta xifra es queda curtíssima. En l’àmbit euro­peu, ja hi ha estu­dis que par­len de fins a 180 kg per ciu­tadà anu­als.

A l’obra­dor El Rosal de Tàrrega, esmi­co­len les res­tes de pasta que que­den a la safata del forn quan ela­bo­ren les seves gale­tes, els posen xoco­lata i els han con­ver­tit en un top­ping que comer­ci­a­lit­zen. Això és posar-hi ima­gi­nació. A Coop Gavà cul­ti­ven ver­du­res i fan safa­tes de caldo. Van tre­ba­llar el tema de la den­si­tat de plan­tació perquè els naps i les xiri­vies no fos­sin tan grans i pogues­sin posar tota un peça a la safata, no mitja, ja que es fa malbé abans.

Hi haurà menys dona­ci­ons en for­mat d’ali­ment, però és que el model ja va cap a un no assis­ten­ci­a­lisme. Tots estem tre­ba­llant en la línia d’empo­de­rar les per­so­nes pro­por­ci­o­nant-los eines i recur­sos perquè puguin valer-se per si matei­xes. No es tracta de donar un lot d’ali­ments, que és el que s’havia fet fins ara, sinó d’aju­dar els col·lec­tius vul­ne­ra­bles amb eines com una tar­geta mone­der que els per­meti entrar en un super­mer­cat i triar què volen. Perquè en una bossa pot­ser es tro­ben pro­duc­tes que no saben cui­nar o que no poden cui­nar perquè no tenen recur­sos energètics. Hem de garan­tir el dret a l’ali­men­tació, però d’una altra manera.