“Carrasco és un personatge molt original”

Car­rasco és un per­so­natge que no sor­geix del cata­la­nisme orto­dox, per enten­dre’ns, de la Unió Cata­la­nista, d’Estat Català o de la Fede­ració Democràtica de Cata­lu­nya. És un dels pocs inde­pen­den­tis­tes que surt d’una escola de no inde­pen­den­tis­tes com és la Joven­tut Naci­o­na­lista de la Lliga Regi­o­na­lista. Sí que hi ha més casos de per­so­nes que han pas­sat per la Lliga i per la Joven­tut i que han esde­vin­gut inde­pen­den­tis­tes, com ara Fran­cesc Maria Mas­fer­rer i Manuel Masó i Llo­rens, però són més aviat pocs. Es fa inde­pen­den­tista en un espai en què pre­pa­ren qua­dres per gover­nar els ajun­ta­ments i, quan s’escau, també els minis­te­ris espa­nyols. És anòmal en aquest sen­tit, però encara ho és més com a polític catòlic. Tam­poc hi ha gai­res repu­bli­cans catòlics. Tro­bem Miguel Maura, Niceto Alcalá-Zamora, Jaume Bofill i Mates, però el fet que uneixi aquesta doble faceta de cato­li­cisme repu­blicà i alhora que pro­posi un pro­grama social avançat, el con­ver­teix en un per­so­natge molt més ori­gi­nal.

Hi ha molts par­tits que han can­viat el seu mis­satge. For­ces gover­nants que en els anys trenta eren una cosa, ara en són una altra de ben dife­rent. Unió Democràtica era un par­tit sobi­ra­nista, avançat des d’un punt de vista social i amb cris­ti­ans que no només defen­sa­ven que calia sal­var la República i la Cata­lu­nya repu­bli­cana, sinó que tenien un deure amb el germà. També cal dir que era un per­so­natge profètic, que ja va denun­ciar que els grans par­tits dels catòlics, que eren la Lliga i la CEDA, no esta­ven apli­cant el que dema­nava l’Església en aquell moment. Per tant, queda com una veu dis­so­nant en un moment en què el cato­li­cisme català i espa­nyol es blin­den, perquè té molt interès que Unió Democràtica (UDC) sigui el par­tit dels catòlics repu­bli­cans cata­lans. De seguida que entra a UDC fa una jugada molt curi­osa i és que com a repre­sen­tant del par­tit comença a fer reu­ni­ons per fer actes patriòtics en què hi ha repre­sen­tants d’Acció Cata­lana, ERC i de tot el cata­la­nisme menys la Lliga, de la qual denun­cia la deriva fins al dar­rer ins­tant. És molt més intran­si­gent amb aquesta que no pas amb ERC.

És un cas molt curiós. El juny del 1922, quan es con­voca la Con­ferència Naci­o­nal Cata­lana, hi ha un sec­tor majo­ri­tari de gent que ha fet car­rera dins la Joven­tut Naci­o­na­lista de la Lliga Regi­o­na­lista. Car­rasco vol que d’aque­lla Con­ferència surti una força política que aple­gui el que seran els dos sec­tors, Acció Cata­lana i Estat Català, i que tin­gui com a objec­tiu posar fi a l’hege­mo­nia de la Lliga. Però a Acció Cata­lana hi ha un període dubi­ta­tiu, durant el qual no sa sap si serà un par­tit polític o un aplec de patri­o­tes, i s’arriba a témer que els dis­si­dents tor­nin a la Lliga i la facin can­viar d’ori­en­tació. I no és fins al maig del 1923, quan té constància que es tren­carà ober­ta­ment amb la Lliga, que no ingressa a Acció Cata­lana. Men­tres­tant, queda com a regi­dor naci­o­na­lista inde­pen­dent.

Encara que ho sem­bla, a Sant Sebastià Car­rasco i For­mi­guera no hi fa una atza­ga­iada. Ell sap que en una reunió prèvia que s’ha fet a Bar­ce­lona alguns mesos abans entre intel·lec­tu­als espa­nyols i cata­lans s’han dei­xat anar pro­po­si­ci­ons molt clares en el sen­tit de reconèixer la iden­ti­tat naci­o­nal de Cata­lu­nya i que aquesta pugui deci­dir el seu futur. Manuel Azaña, per exem­ple, ha estat molt clar i ha dit que com a demòcrata i repu­blicà accep­tarà el que Cata­lu­nya vul­gui fer. Quan Car­rasco va a Sant Sebastià, doncs, no fa res més que recor­dar-los els dis­cur­sos de mesos enrere. A més, ell és una per­sona amb for­mació jurídica i vol tro­bar dins el dret la via per resol­dre el plet naci­o­nal de Cata­lu­nya. I quina és aquesta via? Doncs que Cata­lu­nya renun­cia en aquell moment a la inde­pendència i exi­geix que pugui fer el seu esta­tut lliu­re­ment i que aquest vagi a les corts cons­ti­tu­ents de la República, que només podran fer dues coses: o accep­tar-lo o rebut­jar-lo. La rea­li­tat, però, és que es farà un esta­tut total­ment nou. Per això Car­rasco no parla d’esta­tut, sinó d’una llei d’auto­no­mia.

De fet, té un dels pit­jors resul­tats com a can­di­dat. Però, mal­grat això, Macià el nomena ple­ni­po­ten­ci­ari de la República Cata­lana. I el matí del dia 15 agafa un avió i va a Madrid per entre­vis­tar-se amb els mem­bres del govern pro­vi­si­o­nal de la República. De fet, en aque­lla reunió porta una pro­posta molt embas­tada de l’encaix de la futura Cata­lu­nya autònoma en la futura República espa­nyola. A la reunió que es farà el dia 17 al Palau de la Gene­ra­li­tat es beneirà l’acord al qual ja s’havia arri­bat. I és molt sig­ni­fi­ca­tiu que quan a Madrid s’atén els mit­jans de comu­ni­cació, ell sigui la dar­rera per­sona que parli.

Ell no va defen­sar ni la uni­tat catòlica d’Espa­nya ni els pri­vi­le­gis dels catòlics en la futura República, sinó els drets de les mino­ries reli­gi­o­ses o naci­o­nals que en aquells moments s’estan defi­nint en la legis­lació inter­na­ci­o­nal. Per tant, defensa els drets dels ciu­ta­dans catòlics, no una Espa­nya immi­nent­ment catòlica. El dret està al ser­vei de la ide­o­lo­gia. Quant a l’esta­tut, pensa que l’esta­tut ple­bis­ci­tat repre­senta el man­dat del poble català i que els dipu­tats no poden alte­rar-lo. Creu que a l’entorn de Macià hi haurà una uni­tat en defensa de l’esta­tut, però, para­do­xal­ment, al final aca­barà expul­sat pels seus com­panys.

Més aviat en aquell moment els bas­cos tenen cata­lu­nyi­tis. Car­rasco va a un lloc on vol tenir refe­rents polítics, i els bas­cos volen dis­po­sar d’una pista d’ater­ratge per des­mar­car-se del car­lisme i for­mar part de la vida de la República com un par­tit més. Però, sobre­tot, el que es troba Car­rasco en els vuit viat­ges que he pogut docu­men­tar és un refe­rent per a UDC. Allà, a més, se sent un polític esti­mat i se li acaba fent l’acte d’home­natge més gran que rebrà.