L’art de combatre l’aïllament rus

A les joves ballarines russes d’un dels principals centres de flamenc de Moscou li queien les llàgrimes abans de l’assaig. La bregada bailaora barcelonina Susana Larriba, encarregada de perfeccionar els moviments de les noies, no sabia per què ploraven i dubtava que fos per la intensitat emocional de l’obra que havien de representar. Al final li van explicar que el president rus, Vladímir Putin, havia decretat la mobilització parcial i que, per tant, bona part de la població masculina podia ser cridada a files per anar al front de batalla d’Ucraïna, una decisió política que ha creat un daltabaix en moltes famílies russes, angoixades per si el marit, el fill o un amic proper han d’empunyar un arma a contracor. Larriba, tot posant-se a la pell de les alumnes afligides, va veure que el flamenc podia ser una eina per canalitzar les emocions i va començar a entrenar les joves amb la delicadesa d’un ceramista.

La dansa és una disciplina artística molt arrelada en la societat russa, i moltes joves assisteixen a classes durant anys, de manera que algunes alumnes forgen una carrera sòlida de projecció internacional. Una passió que no només es tradueix en el fet que els principals teatres –temples de la cultura a Rússia– sempre programin els grans clàssics, com El llac dels cignes o El Trencanous de Txaikovski, sinó també en l’interès per aprendre ritmes i moviments d’altres indrets del món, com ara el flamenc. “La Flamenquería [nom del centre que promociona aquest ball folklòric] de Moscou em va trucar perquè volien dur a terme una representació, i vaig acceptar l’encàrrec sense dubtar-ho, malgrat la situació actual. Fa tretze anys, quan el centre va obrir les portes, ja hi vaig dirigir assajos, i com que ara s’han recordat de mi, he decidit tornar-hi”, explica la barcelonina Larriba, que es dedica professionalment a impartir classes de flamenc i que s’encarrega de la direcció artística d’espectacles en què el protagonista és aquest gènere artístic que forma part, des de fa alguns anys, del Patrimoni Mundial de la Humanitat.

La feina de la bailaora va culminar el 17 de novembre, quan la Flamenquería va representar al Teatre de la Cançó de Moscou l’espectacle La casa de Bernarda, inspirat en la dramatúrgia de Federico García Lorca i la coreografia de Javier Latorre, Premi Nacional de Dansa el 2011. “Una de les ballarines em va dir que el seu marit se n’havia anat a Israel per evitar prendre part del conflicte. Jo hi tinc contactes i em vaig oferir a ajudar-la. Les emocions han estat a flor de pell”, lamenta. Lorca, andalús universal, va plasmar a La casa de Bernarda Alba la tragèdia d’una família ofegada per l’opressió d’una societat extremadament tradicional que viu un estricte dol després de la mort del patriarca. Valors, drames, emocions i situacions que, malgrat les distàncies, guarden cert vincle amb la realitat de la Rússia actual. Una casualitat que Larriba pensava explorar per posar en escena un espectacle que convidés els espectadors moscovites a la reflexió.

Precisament el dia de l’estrena, un equip de Canal Cultura, una important cadena russa, va anar al teatre a enregistrar parts de la representació i a entrevistar la barcelonina. “És una obra que té relació amb la situació actual del país, perquè parla de drames familiars per la mort del pare...”, va destacar quan li van col·locar el micròfon. Si s’emetia la seva resposta podria portar problemes i ferir susceptibilitats en un país on actualment la rigidesa del discurs als mitjans de comunicació és una arma més en el conflicte, així que els periodistes li van demanar amablement que formulés una altra resposta per al reportatge que estaven preparant. Larriba era conscient que estava tocant un tema tabú i, per tant, va canviar les seves paraules, desvinculant l’argument de l’obra dels esdeveniments que es viuen a Rússia, i facilitar així la feina dels periodistes. Però ho va intentar, i això té molt mèrit en un país on ara molts prefereixen reservar-se les opinions polítiques per al seu cercle més íntim.

Aquest centre de flamenc organitza cada any un festival en què solen participar estrelles de la dansa espanyola, però aquest any aconsellaven als artistes evitar Rússia. “Es veu que ho havien proposat a algunes figures importants, que reben subvencions de l’Estat espanyol, i no podien venir, tot i que la iniciativa de la Flamenquería és privada”, detalla la barcelonina. Fins i tot l’ambaixada espanyola no ha figurat en els cartells promocionals com a patrocinador, com sí que ho havia fet els anys anteriors. Però la cultura difícilment és una porta que es tanca del tot per als qui persisteixen en la voluntat de submergir-s’hi.

L’interès i, fins i tot, la passió per la cultura d’altres països és una finestra al món exterior de molts ciutadans a prova de bales, sancions i, fins i tot, el menyspreu que actualment bona part dels russos perceben més enllà de les seves fronteres. Des del visionat d’una pel·lícula de Netflix –per al qual cal una connexió a internet amb VPN per fer veure que l’usuari està en un altre país des que la plataforma nord-americana va cancel·lar el seu servei a Rússia– fins a joves interessats a aprendre català a la Universitat Estatal de Moscou. La cultura continua sent un fil molt prim, tot i que resistent, que uneix persones i pobles malgrat que la guerra a Ucraïna hagi creat un nou teló d’acer que els líders europeus i russos s’entesten a eixamplar.

La cultura, però, és una arma de doble tall, i de la mateixa manera que n’hi ha que en veuen el camí per evitar una trencadissa entre pobles i països, també hi ha grans institucions europees que han decidit obviar el llegat de Rússia en la cultura universal. El reconegut director d’orquestra rus Valeri Guérguiev n’és un clar exemple, després que la Filharmònica de Munic el destituís com a director i grans teatres europeus, com La Scala de Milà, prescindissin de la seva col·laboració. De fet, aquest mític teatre del nord d’Itàlia inicia properament la seva temporada amb l’òpera russa Boris Godunov, amb la participació d’artistes del país, i els seus responsables s’han vist amb la necessitat de justificar la decisió. També la soprano Anna Netrebko i ballarins del Teatre Bolxoi han vist com se’ls anul·laven funcions a Europa. Un caldo de cultiu que al Kremlin li ha servit per evidenciar una russofòbia imperant, alimentant així el victimisme del seu discurs nacionalista i justificant les seves accions, que sacsegen el món sencer.

En grans llibreries de la capital russa, com Xitai-Gorod, Respúblika, Biblio-Globus o Molodaia Gvardiya, hi ha clients a qui els sembla que hi ha menys llibres en anglès des de la interrupció de les relacions comercials amb els països occidentals, mentre que d’altres no tenen aquesta impressió tot i assenyalar que hi troben més títols de temàtica militar. Malgrat que a la Rússia actual s’hagin de mesurar molt bé les paraules en públic, encara hi ha publicacions que no segueixen l’argumentari del govern, com la revista literària digital Gorky Media, que fa recomanacions tan suggeridores com: “Llibres per contrarestar la propaganda” o “Per què Rússia és com és”. Però amb la recent llei aprovada per la Duma en què es prohibeix “la propaganda homosexual” –pretext per arraconar encara més un col·lectiu sistemàticament oprimit– hi ha llibreries en línia, com ara Labyrinth, que han anunciat que faran una revisió dels seus títols a la venda per ajustar-se a la normativa. Finestres culturals a mons i universos que el poder central pretén tancar.

En una sala d’exposicions a tocar del Jardí Bauman, molt a prop del centre de Moscou, un milionari originari d’Ekaterimburg amant de l’art ha reunit fins a dues-centes cinquanta peces de Dalí i Picasso. Malgrat que darrerament hi ha mitjans que han qüestionat l’autenticitat d’algunes de les obres, la mostra ha tingut un notable èxit per l’interès que susciten els dos pintors i perquè al voltant de l’exposició s’han organitzat activitats, com ara tastos de vins europeus. Una manera de viatjar a terres catalanes a través de la degustació i l’art en un moment en què, de nou, com afirmava el primer ministre britànic Winston Churchill un cop acabada la Segona Guerra Mundial, “a Europa ha caigut un teló d’acer”.