“Els atacs a la llengua han estat una constant”

El lli­bre és el resul­tat de gai­rebé vint anys de feina, i els dar­rers dos, de manera molt intensa. En un inici em vaig cen­trar en el paper de l’Asso­ci­ació Pro­tec­tora de l’Ense­nyança Cata­lana, que va néixer a finals del segle XIX i va morir amb la guerra. Quan estava fent això, en Lluís Duran va publi­car el lli­bre sobre la Pro­tec­tora durant la República i lla­vors vaig deci­dir cen­trar-me en un aspecte que ell no havia trac­tat, que era tota la part de les publi­ca­ci­ons. Després em vaig ado­nar que per enten­dre la Pro­tec­tora havia de res­se­guir els pre­ce­dents de la cata­la­nit­zació esco­lar i vaig tro­bar tota una sèrie de mes­tres que havien fet els pri­mers intents de bilingüisme esco­lar. Més enda­vant vaig pen­sar que per enten­dre que el català tor­nava a poc a poc a l’escola calia expli­car també que s’havia pro­hi­bit i vaig començar a inves­ti­gar tota la repressió, que és el que em va por­tar a retro­ce­dir fins al 1715. Al final em vaig tro­bar fent aquests tres-cents anys. No és gaire habi­tual que una tesi abasti un període tan ampli, però m’interes­sava donar tota una visió panoràica i també vaig con­si­de­rar que tenia molt més sen­tit si ho feia així.

Quan es van tor­nar a reac­ti­var els pro­ble­mes del català a l’escola i la gent s’escan­da­lit­zava, jo pen­sava: “No sé de què us estra­nyeu! És el que ens han fet sem­pre.” No hi ha cap nove­tat. Sem­pre, l’Estat, allà on hi ha hagut una mica de millora en relació amb la llen­gua, ja sigui a l’escola o en qual­se­vol altre àmbit, ha trac­tat d’ata­car-la. El que estan fent ara els jut­jats amb el 25% i tots els pro­ble­mes que hi ha és el que es va tro­bar, per exem­ple, el minis­tre d’Ins­trucció Pública de la República Mar­cel·lí Domingo quan va voler imple­men­tar el decret del bilingüisme. El català va ser pro­hi­bit a les esco­les públi­ques durant molts anys i els mes­tres reno­va­dors de finals del segle XIX i prin­ci­pis del XX tenien molt clar que l’escola era en cas­tellà perquè el català estava pro­hi­bit, la qual cosa ha estat una cons­tant. Ara par­lem de la sentència del 25%, però no recor­dem els mani­fes­tos dels 2.300 o el Foro Babel. No hi ha cap nove­tat. Volen anar con­tra la llen­gua a l’escola perquè és on hi ha hagut una certa millora. Perquè no diuen el 25% als jut­jats o al cinema, per exem­ple? Perquè allà ja han acon­se­guit l’objec­tiu que sigui resi­dual.

És una pre­gunta com­pli­cada. El que es veu molt clara­ment és que quan l’Estat fa aquests intents, com ara a través de la Real Cédula de Aran­juez el 1768, sem­pre topen amb la rea­li­tat. A la Bibli­o­teca de Pera­lada hi ha una lli­breta del con­vent dels fran­cis­cans de la Bis­bal en què es veu que quan el frare va dic­tar la Real Cédula es va fer en cas­tellà, però de seguida van tor­nar a repren­dre l’ense­nya­ment en català. Per què? Doncs perquè era la llen­gua que conei­xen els nens. Ofi­ci­al­ment deien unes coses, però la rea­li­tat era una altra. Ara és total­ment a l’inrevés: tenim una escola que l’hem pogut cata­la­nit­zar, però soci­al­ment ja hem el fet el tomb cap al cas­tellà. Per què Sal­va­dor Genís fa un lli­bre que es diu El auxi­liar del maes­tro catalán el 1869? Doncs perquè com a mes­tre ofi­cial l’obli­guen a ense­nyar en cas­tellà, però és cons­ci­ent que els nens no en saben i fa un lli­bre que els ajuda a enten­dre que quan diu gar­banzo en rea­li­tat vol dir cigró. El català és la llen­gua de casa i sense aquesta li resulta impos­si­ble ense­nyar el cas­tellà. En rea­li­tat, el català és la llen­gua social majo­ritària i els intents de liqui­dar-la no tenen gaire efecte. Tor­nant a la pre­gunta, el mèrit prin­ci­pal és la resistència de la gent i el pres­tigi de la llen­gua.

En rea­li­tat, al lli­bre volia fer veure que gent d’un cert pres­tigi, com ara l’his­to­ri­a­dor Anto­nio Domínguez Ortiz, aca­ben negant l’evidència, coses que Fran­cesc Fer­rer, per exem­ple, va demos­trar a bas­ta­ment. Ara bé, quan surt alguna per­sona com el líder del Par­tit Popu­lar i deixa anar que a les Illes no par­len català, sinó menorquí, la majo­ria de la gent culta veu clara­ment que fa el ridícul.

Sí, cer­ta­ment. I també amb l’excur­si­o­nisme o el lleure. Un dels exem­ples més clars, i aquesta és una de les nove­tats de la tesi, és el cas d’en Fran­cisco Flos i Cal­cat, que és qui va fer la pri­mera escola cata­lana dels temps moderns a Bar­ce­lona, al cos­tat del Palau de la Gene­ra­li­tat. Els autors que l’havien ana­lit­zat, com ara en Robert Sala­dri­gas al seu lli­bre L’Escola del Mar i la reno­vació pedagògica a Cata­lu­nya (1973), el pre­sen­ta­ven com un per­so­natge pin­to­resc, cata­la­nista, però quan l’estu­dies bé t’ado­nes que no només hi havia el tema del català, sinó que va reno­var l’ense­nya­ment amb intuïcions impres­si­o­nants. Va crear una granja esco­lar, la geo­me­tria es feia amb objec­tes, va crear un joc en què els nois havien d’encer­tar els països en una paret... Estem par­lant de finals del XIX i prin­ci­pis del XX. Hi ha una pre­o­cu­pació per la llen­gua, sí, però va asso­ci­ada a una millora de l’escola i a fer una peda­go­gia més activa. Es tracta d’una cons­tant: el mes­tre que és cons­ci­ent del paper de la llen­gua, també ho és de la neces­si­tat d’incor­po­rar una peda­go­gia nova, molt més pro­pera a l’alumne.

Aquest és un tema que m’ha que­dat pen­dent d’estu­diar a fons i vol­dria fer-ho, com ara el període de la República, amb els argu­ments a favor i en con­tra quan s’impulsa el decret del bilingüisme per part de Mar­cel·lí Domingo. Al període actual, sí que m’hi he dedi­cat més, i es veu clara­ment que en els dar­rers qua­ranta anys, quan el català ha tin­gut una certa presència a l’escola, l’opo­sició d’alguns sec­tors ha estat cons­tant. Fa poc va sor­tir un lli­bre de Joan Mena que posa en valor aquesta aposta que es va fer durant els pri­mers anys de la Tran­sició.

Per pri­mera vegada, el con­se­ller ha reco­ne­gut públi­ca­ment que les coses no van bé i s’han començat a fer acci­ons. Fins i tot enti­tats com Òmnium han reprès amb força el tema de la llen­gua. Com a mínim, doncs, som cons­ci­ents de la situ­ació. Ara bé, jo encara seria una mica més valent en temes com la llen­gua que s’uti­litza a les reu­ni­ons esco­lars o a l’hora del men­ja­dor. Que no forma part del pro­jecte edu­ca­tiu? Crec que s’hau­ria d’inci­dir més a fons en la ins­pecció.