“El llibre és un mirall en el qual reconèixer Pujol”

Aquesta és una de les pri­me­res pre­o­cu­pa­ci­ons que vaig tenir quan me’l van encar­re­gar. Aquest és un lli­bre que es va escriure l’any 1961-1962, però que no es va publi­car fins al 1978, quan ell ja estava en plena acti­vi­tat política: era dipu­tat al Congrés, estava impli­cat en l’ela­bo­ració de l’Esta­tut i la Cons­ti­tució. De fet, es va pre­sen­tar pocs dies abans del referèndum de la Cons­ti­tució. Ja no era el jove que va escriure el lli­bre i l’obra es va con­ver­tir en un mirall en què el polític inten­tava des­co­brir si s’hi reco­nei­xia. Que es ree­diti ara fa que com­pleixi la mateixa funció de mirall, però en una situ­ació radi­cal­ment dife­rent: Pujol està en el dar­rer tram de la seva vida, hi ha hagut els esde­ve­ni­ments de sobres cone­guts... En el fons s’està pre­gun­tant si ha estat fidel al jove que va escriure aquell lli­bre. I no exclu­si­va­ment per la qüestió de la famosa deixa, sinó perquè aquell jove que escriu Des dels turons a l’altra banda del riu és una per­sona pro­fun­da­ment ide­a­lista, molt dura amb les gene­ra­ci­ons ante­ri­ors i amb la seva pròpia soci­e­tat.

Això s’escapa de la meva pre­visió del pròleg. La meva vocació és fer enten­dre un llen­guatge que no és fàcil. Jo crec que s’ha d’inten­tar enten­dre la imatge del per­so­natge en gene­ral, i aquest lli­bre hi pot aju­dar. Ens equi­vo­caríem si ens quedéssim amb el Jordi Pujol del 1961, però també seria un error que­dar-se amb el del 2014. S’ha de valo­rar Pujol en la seva glo­ba­li­tat, inclosa la seva etapa com a gover­nant. Després es publi­carà Cons­truir Cata­lu­nya, en què defi­neix el seu model de país, però aquest que pre­sen­tem és el seu pri­mer lli­bre, el que ens des­co­breix els orígens i els fona­ments intel·lec­tu­als del per­so­natge.

És un mani­fest gene­ra­ci­o­nal, però que en el moment en què es publica no pot tenir aquest efecte perquè ell ja té 48 anys i no els 30 que tenia quan el va escriure. Per tant, acaba con­ver­tint-se en el pot de les essències, la carta de pre­sen­tació d’un polític que comença la car­rera, que comença a pac­tar, a fer mar­ra­des, com diu ell..., però que es vol des­co­brir en els seus orígens. No és La naci­o­na­li­tat cata­lana, de Prat de la Riba, ni els assa­jos Les dic­ta­du­res, de Fran­cesc Cambó. Segu­ra­ment en altres lati­tuds i en altres tra­di­ci­ons tenen polítics que han escrit molt. Aquí hi ha poca tra­dició de política pròpia i pocs polítics que tin­guin obra en aquest sen­tit. Ni Macià, ni Com­panys, ni Irla, ni Tar­ra­de­llas ens han dei­xat pen­sa­ment polític propi. I després hi ha una altra cosa. En el moment d’escriure’l, res fa supo­sar que aque­lla per­sona aca­barà con­ver­tint-se en el polític que final­ment va ser.

Al lli­bre es veuen sobre­tot les lec­tu­res i els mes­trat­ges de Pujol. És un lli­bre molt influït per un deter­mi­nat judici sobre la República i la Guerra Civil, en la línia de Rai­mon Galí, que posa molt en valor el volun­ta­risme, la dis­ci­plina i el l’espe­rit de ser­vei. També és un Pujol ama­rat de reli­gi­o­si­tat, que judica molt dura­ment les gene­ra­ci­ons ante­ri­ors i crida a l’acció a les més joves. També crítica les acti­tuds de la bur­ge­sia i alguns trets dels cata­lans que no expres­sen el com­promís i el sacri­fici. És una doc­trina més intel·lec­tual que política, far­cida de metàfores. Curi­o­sa­ment, tot i que és un lli­bre escrit a la presó, no parla de les penúries que està pas­sant i ni tan sols hi ha referències direc­tes a Franco o al fran­quisme. El segon lli­bre, Cons­truir Cata­lu­nya, sí que és un lli­bre en què hi ha més doc­trina política.

Quan em van encar­re­gar fer-ne l’edició, a banda d’expli­car què era aquest lli­bre i en qui­nes con­di­ci­ons s’havia escrit, també vaig inten­tar com­pro­var si hi havia més mate­rial. I vaig tenir la sort que l’any 1962-1963 Pujol envia còpia meca­no­gra­fi­ada d’aquests tex­tos a Josep Benet, que era un dels que havia tirat enda­vant la cam­pa­nya Pujol Cata­lu­nya. Allà he pogut tro­bar en alguns casos la versió com­pleta, amb frag­ments per­duts o no inclo­sos en la versió del 1978 i que ara publi­quem a l’apèndix. I després hi ha un text com­ple­ta­ment inèdit que direc­ta­ment no es va incloure.

Això és una influència del mes­tratge de Rai­mon Galí i Joan Sales, que són aquests excom­ba­tents que havien fet la guerra i havien anat a l’exili i havien apos­tat per la recu­pe­ració de l’espe­rit mili­tar i la for­mació d’una divisió de cata­lans que llui­tes­sin al cos­tat dels ali­ats con­tra les potències de l’Eix. A par­tir d’aquí se’ls acu­sava de mili­ta­ris­tes i també de fei­xis­tes per la defensa que feien de l’honor, la jerar­quia i la dis­ci­plina com a valors. Pujol, com a dei­xe­ble d’ells, també era acu­sat de fei­xisme. En el text que dius s’explica per què havia tri­om­fat el fei­xisme entre la joven­tut.

El van mar­car. Per això dic que són els seus fona­ments morals i gene­ra­ci­o­nals. Però la política mol­tes vega­des obliga a tran­si­gir, a can­viar i a adap­tar-se. I, per tant, no hi ha una apli­cació estricta del model dels autors que el van mar­car com ara Nikos Kazant­zakis o Antoine Saint-Exu­pery, espe­ci­al­ment del seu lli­bre Pilot de guerra, publi­cat el 1942. Hi ha idees o el seu llen­guatge, metafòric i ple de paràboles, que mar­quen Jordi Pujol.

Com deia, tenim una bibli­o­gra­fia i una història política curta. Però, a més, és un lli­bre estrany, i això fa qjue encara sigui més interes­sant. Si hi afe­gim que Jordi Pujol és el polític més impor­tant del segle XX, és clar que és un lli­bre fas­ci­nant.