Llegar una vida i un compromís

“Aquesta carta vol ser l’adhesió d’una dona no marxista ni militant en cap associació feminista a les opinions expressades per Teresa Pàmies en aquest diari diverses vegades. Concretament a l’article Un govern sense dones. Comparteixo totalment la seva opinió. A Catalunya existeixen prou dones per poder-se ocupar excel·lentment de diverses conselleries o comissions tècniques i polítiques i deixar d’ésser tractades com a subalternes per qui té el poder o desitja tenir-lo.” Ho escriu Montserrat Barenys i Busquets (Barcelona, 1930) en una Carta al Director publicada el 18 de desembre del 1977 al diari Avui. El seu nom no és dels que es reconeixen perquè del seu pas per la vida pública només en queda el rastre a l’hemeroteca. Als 92 anys, és la primera dona que fa donació del seu fons professional a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià del Monestir de Poblet.

“La meva vida ha estat molt llarga i molt posada en el que ha estat la defensa de Catalunya i de la democràcia”, explica al saló del seu pis, a Sant Joan de les Abadesses. A l’entrada, una senyera i una bandera republicana, emmarcades, donen la benvinguda. A sota, dos dibuixos amb la seva signatura; un és el rostre del pare, Josep Maria Barenys i Vergés. De les dues banderes, la catalana és original, cosida per la mare Engràcia Busquets Crusats, i la republicana, que havia desaparegut, la va cosir ella: són les banderes que portava al cotxe oficial el pare, enginyer i professor de l’Escola del Treball de la Generalitat i president de l’Associació de director d’Indústries Elèctriques i Mecàniques, quan va ser mobilitzat com a capità del regiment pirinenc de l’exèrcit de la Generalitat. La Montserrat Barenys tenia 5 anys i se’n recorda “com si fos ahir”, del 18 de juliol del 1936. “Era l’aniversari de la meva germana petita, l’Eulàlia, que feia 2 anys. Érem de vacances a l’Argentera, a prop del castell d’Escornalbou, amb unes ties i uns cosins; hi teníem vincles perquè un rebesavi matern havia estat alcalde del poble. Vam sentir que al Marroc estava a punt d’esclatar una guerra horrorosa.” El pare era a Barcelona perquè havia de participar a l’Olimpíada popular com a membre de l’equip de beisbol. Recorda també l’endemà, l’arribada de “milicians descamisats” de la FAI que van començar a cremar, amb el sant crist al capdamunt, una pila amb el que havien arreplegat de l’església. “Recordo les pel·lícules russes que vèiem asseguts en bales de palla; recordo moltes coses, de vegades massa i tot”, comenta amb un to melangiós, el que es té quan no s’ha estat una espectadora de la vida. La Montserrat Barenys rememora la feina del pare al final de la guerra a Alp, on hi era destinat per la Conselleria de Defensa, encarregat de transmissions i senyals. També recorda les bombes que dos avions van descarregar sobre la Torre del Riu, un antic mas convertit en castell, on hi havia la seu de les transmissions, un hospital militar i infants refugiats. La història del pare és la biografia pendent, la que ara escriu Montserrat Barenys al seu camarot, que és com anomena el despatx on guarda arxivadors i carpetes amb els papers familiars.

La memòria prodigiosa i privilegiada de Montserrat Barenys, als 92 anys, recorda també la mala relació del pare, militant d’Esquerra, amb el comissari polític del POUM. Amb la guerra perduda, el pare es va escapar davant l’ordre de mort decretada pel poumista, dos dies abans que els feixistes entressin a Alp. Memòria precisa fins i tot amb les dates: “Havia de ser el 22 o el 23 de gener, pel que m’explicava la mare.” És quan comença per a l’Engràcia Busquets, mestra fins que es va casar, una odissea a peu, amb dues nenes petites, un farcell i una maleteta, per camins amb ponts destrossats i una gentada fugint, en direcció contrària. D’aquell trajecte recorda el farro que una dona d’una masia de Corçà els va donar i que ella va trobar una exquisidesa deliciosa, però també el so de les metralletes dels feixistes a Gurb. El que recorda amb una vivesa punyent és el comiat del pare, un moment que la colpeix, amb 7 anys. És aquest impacte infantil el que fa que, nonagenària, rememori l’instant amb emoció i precisió: El capità Josep Maria Barenys va abraçar l’esposa, Engràcia Busquets, i li va dir: “Hem perdut Catalunya.” La defensa del país és el compromís que l’ha moguda.

La donació a Poblet testimonia aquest compromís al capdavant de diferents entitats com el Cercle Artístic de Sant Lluc, el Secretariat d’Artistes Plàstics Catalans, la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge Català, del Consell Nacional Català i com a militant d’Esquerra. El 24 de setembre del 1984 va marxar als Estats Units per col·laborar en l’organització del Catalan Institute. De la seva etapa americana, destaca el treball d’internacionalització del coneixement de Catalunya i la fundació del Departament d’Estudis Catalans de la Universitat Estatal de Nova York. Docent jubilada i professora de l’Institut Vicens Vives de Girona, del que se sent més orgullosa, juntament amb la tasca als Estats Units, és haver estat directora de La Farga, escola d’arts aplicades i un dels punts de trobada de la Girona bohèmia dels anys setanta, amb professors com Torres Monsó, Domènec Fita i Emília Xargay. La donació al monestir de Poblet no és la primera que fa. El 2007, va donar 150 cartells de la República als Museus de Reus. Tot i haver cursat Físiques, es va llicenciar en Belles Arts, amb estudis d’escenografia i especialitzant-se en pintura mural a Alemanya. Defineix la seva obra com a realisme expressionista i, entre d’altres, va fer un projecte dels vitralls de la nau central de la catedral de Burgos, que al final no es va poder dur a terme. El fet de ser dona l’ha mantinguda “subalterna per qui té el poder o desitja tenir-lo”, tal com escrivia l’any 1977 a l’Avui. Així, era al balcó amb Josep Tarradellas quan va pronunciar: “Ja soc aquí.” Va ser qui va posar el ram de flors a la tomba de Rafael de Casanovas en la primera Diada democràtica, el 1976. Era del secretariat permanent de l’Assemblea de Catalunya i es queixa que mai es recorda les dones que en formaven part: “He sigut peça clau de moltes coses, però com a dona he estat directament apartada.” Un compromís vital que defineix “en tres potes, tres ideals entrellaçats: creença, amor a la humanitat i al seu progrés i llibertat i a la pròpia pàtria”.