Llegar una vida i un compromís

“Aquesta carta vol ser l’adhesió d’una dona no mar­xista ni mili­tant en cap asso­ci­ació femi­nista a les opi­ni­ons expres­sa­des per Teresa Pàmies en aquest diari diver­ses vega­des. Con­cre­ta­ment a l’arti­cle Un govern sense dones. Com­par­teixo total­ment la seva opinió. A Cata­lu­nya exis­tei­xen prou dones per poder-se ocu­par excel·lent­ment de diver­ses con­se­lle­ries o comis­si­ons tècni­ques i polítiques i dei­xar d’ésser trac­ta­des com a sub­al­ter­nes per qui té el poder o desitja tenir-lo.” Ho escriu Mont­ser­rat Barenys i Bus­quets (Bar­ce­lona, 1930) en una Carta al Direc­tor publi­cada el 18 de desem­bre del 1977 al diari Avui. El seu nom no és dels que es reco­nei­xen perquè del seu pas per la vida pública només en queda el ras­tre a l’heme­ro­teca. Als 92 anys, és la pri­mera dona que fa donació del seu fons pro­fes­si­o­nal a l’Arxiu Mont­ser­rat Tar­ra­de­llas i Macià del Mones­tir de Poblet.

“La meva vida ha estat molt llarga i molt posada en el que ha estat la defensa de Cata­lu­nya i de la democràcia”, explica al saló del seu pis, a Sant Joan de les Aba­des­ses. A l’entrada, una senyera i una ban­dera repu­bli­cana, emmar­ca­des, donen la ben­vin­guda. A sota, dos dibui­xos amb la seva sig­na­tura; un és el ros­tre del pare, Josep Maria Barenys i Vergés. De les dues ban­de­res, la cata­lana és ori­gi­nal, cosida per la mare Engràcia Bus­quets Cru­sats, i la repu­bli­cana, que havia des­a­pa­re­gut, la va cosir ella: són les ban­de­res que por­tava al cotxe ofi­cial el pare, engi­nyer i pro­fes­sor de l’Escola del Tre­ball de la Gene­ra­li­tat i pre­si­dent de l’Asso­ci­ació de direc­tor d’Indústries Elèctri­ques i Mecàniques, quan va ser mobi­lit­zat com a capità del regi­ment piri­nenc de l’exèrcit de la Gene­ra­li­tat. La Mont­ser­rat Barenys tenia 5 anys i se’n recorda “com si fos ahir”, del 18 de juliol del 1936. “Era l’ani­ver­sari de la meva ger­mana petita, l’Eulàlia, que feia 2 anys. Érem de vacan­ces a l’Argen­tera, a prop del cas­tell d’Escor­nal­bou, amb unes ties i uns cosins; hi teníem vin­cles perquè un rebesavi matern havia estat alcalde del poble. Vam sen­tir que al Mar­roc estava a punt d’escla­tar una guerra hor­ro­rosa.” El pare era a Bar­ce­lona perquè havia de par­ti­ci­par a l’Olimpíada popu­lar com a mem­bre de l’equip de beis­bol. Recorda també l’endemà, l’arri­bada de “mili­ci­ans des­ca­mi­sats” de la FAI que van començar a cre­mar, amb el sant crist al cap­da­munt, una pila amb el que havien arre­ple­gat de l’església. “Recordo les pel·lícules rus­ses que vèiem asse­guts en bales de palla; recordo mol­tes coses, de vega­des massa i tot”, comenta amb un to melangiós, el que es té quan no s’ha estat una espec­ta­dora de la vida. La Mont­ser­rat Barenys reme­mora la feina del pare al final de la guerra a Alp, on hi era des­ti­nat per la Con­se­lle­ria de Defensa, encar­re­gat de trans­mis­si­ons i senyals. També recorda les bom­bes que dos avi­ons van des­car­re­gar sobre la Torre del Riu, un antic mas con­ver­tit en cas­tell, on hi havia la seu de les trans­mis­si­ons, un hos­pi­tal mili­tar i infants refu­gi­ats. La història del pare és la bio­gra­fia pen­dent, la que ara escriu Mont­ser­rat Barenys al seu cama­rot, que és com ano­mena el des­patx on guarda arxi­va­dors i car­pe­tes amb els papers fami­li­ars.

La memòria pro­di­gi­osa i pri­vi­le­gi­ada de Mont­ser­rat Barenys, als 92 anys, recorda també la mala relació del pare, mili­tant d’Esquerra, amb el comis­sari polític del POUM. Amb la guerra per­duda, el pare es va esca­par davant l’ordre de mort decre­tada pel pou­mista, dos dies abans que els fei­xis­tes entres­sin a Alp. Memòria pre­cisa fins i tot amb les dates: “Havia de ser el 22 o el 23 de gener, pel que m’expli­cava la mare.” És quan comença per a l’Engràcia Bus­quets, mes­tra fins que es va casar, una odis­sea a peu, amb dues nenes peti­tes, un far­cell i una male­teta, per camins amb ponts des­tros­sats i una gen­tada fugint, en direcció contrària. D’aquell tra­jecte recorda el farro que una dona d’una masia de Corçà els va donar i que ella va tro­bar una exqui­si­desa deli­ci­osa, però també el so de les metra­lle­tes dels fei­xis­tes a Gurb. El que recorda amb una vivesa punyent és el comiat del pare, un moment que la col­peix, amb 7 anys. És aquest impacte infan­til el que fa que, nona­genària, reme­mori l’ins­tant amb emoció i pre­cisió: El capità Josep Maria Barenys va abraçar l’esposa, Engràcia Bus­quets, i li va dir: “Hem per­dut Cata­lu­nya.” La defensa del país és el com­promís que l’ha moguda.

La donació a Poblet tes­ti­mo­nia aquest com­promís al cap­da­vant de dife­rents enti­tats com el Cer­cle Artístic de Sant Lluc, el Secre­ta­riat d’Artis­tes Plàstics Cata­lans, la Fede­ració Cata­lana d’Escol­tisme i Guiatge Català, del Con­sell Naci­o­nal Català i com a mili­tant d’Esquerra. El 24 de setem­bre del 1984 va mar­xar als Estats Units per col·labo­rar en l’orga­nit­zació del Cata­lan Ins­ti­tute. De la seva etapa ame­ri­cana, des­taca el tre­ball d’inter­na­ci­o­na­lit­zació del conei­xe­ment de Cata­lu­nya i la fun­dació del Depar­ta­ment d’Estu­dis Cata­lans de la Uni­ver­si­tat Esta­tal de Nova York. Docent jubi­lada i pro­fes­sora de l’Ins­ti­tut Vicens Vives de Girona, del que se sent més orgu­llosa, jun­ta­ment amb la tasca als Estats Units, és haver estat direc­tora de La Farga, escola d’arts apli­ca­des i un dels punts de tro­bada de la Girona bohèmia dels anys setanta, amb pro­fes­sors com Tor­res Monsó, Domènec Fita i Emília Xar­gay. La donació al mones­tir de Poblet no és la pri­mera que fa. El 2007, va donar 150 car­tells de la República als Museus de Reus. Tot i haver cur­sat Físiques, es va lli­cen­ciar en Belles Arts, amb estu­dis d’esce­no­gra­fia i espe­ci­a­lit­zant-se en pin­tura mural a Ale­ma­nya. Defi­neix la seva obra com a rea­lisme expres­si­o­nista i, entre d’altres, va fer un pro­jecte dels vitralls de la nau cen­tral de la cate­dral de Bur­gos, que al final no es va poder dur a terme. El fet de ser dona l’ha man­tin­guda “sub­al­terna per qui té el poder o desitja tenir-lo”, tal com escri­via l’any 1977 a l’Avui. Així, era al balcó amb Josep Tar­ra­de­llas quan va pro­nun­ciar: “Ja soc aquí.” Va ser qui va posar el ram de flors a la tomba de Rafael de Casa­no­vas en la pri­mera Diada democràtica, el 1976. Era del secre­ta­riat per­ma­nent de l’Assem­blea de Cata­lu­nya i es queixa que mai es recorda les dones que en for­ma­ven part: “He sigut peça clau de mol­tes coses, però com a dona he estat direc­ta­ment apar­tada.” Un com­promís vital que defi­neix “en tres potes, tres ide­als entre­llaçats: creença, amor a la huma­ni­tat i al seu progrés i lli­ber­tat i a la pròpia pàtria”.