Jordi Roca: La República és un artefacte cultural i polític incòmode per a les famílies polítiques posteriors, i ningú se sent còmode posant-la com a antecedent. Un segon motiu és la construcció d’una imatge del període associada al caos i al conflicte, que perviu durant la Restauració. Fins i tot una part del republicanisme, concretament el possibilisme, acaba abraçant aquesta imatge. I només un sector del republicanisme la reivindica. En l’àmbit historiogràfic, cal remarcar que quan va estar de moda el període del Sexenni Democràtic i la República, la història política no estava en voga i les anàlisis que es feien eren més de llarga durada. Fins que no s’ha produït una recuperació de la història política, fa dues o tres dècades, no s’ha situat el focus d’atenció en el període de la Primera República. El franquisme no tenia gens d’interès a recuperar aquest període, perquè representava tot el contrari del que era la dictadura: l’anarquisme, el republicanisme, la laïcitat... Allò més sorprenent és que fins i tot en l’actualitat aquesta història segueixi estant a l’ombra.

J.R.: Sempre intento posar el mateix exemple. Encara avui dia, determinats grups polítics conservadors utilitzen l’espantall de la Primera República amb el federalisme, el desmembrament de la nació espanyola i la laïcitat. Es tracta de discursos sorprenentment habituals. D’altra banda, per a determinats sectors de centre o d’esquerres, la Primera República no forma part de la seva genealogia cultural ni, fins i tot, de la seva narrativa nacional. Ginés Puente: Encara avui genera molt conflicte que en aquell moment es plantegés per primera vegada la possibilitat de construir una nació de nacions, i això és molt difícil d’assumir des d’un punt de vista polític i fins i tot historiogràfic.

J.R.: La Primera República forma part d’un cicle revolucionari més ampli. La relació amb la Comuna de París és un element significatiu i a tenir molt present. I això explica que sorgeixin enemics des del primer moment. També cal tenir en compte que tot i que s’arriba a la República a través d’una votació del Congrés, això es produeix més per dissentiment del que és la monarquia democràtica savoiana que no pas per convenciment republicà per part de la cambra. Aquesta feblesa fa que a Barcelona es proclami l’Estat Català per assegurar la República, no per lluitar-hi en contra. Hi ha por que una cambra no republicana no sigui capaç de desenvolupar una República federal. Els enemics sorgeixen per terra, mar i aire: els carlins, els obrers (en aquest cas per la desconfiança envers la implementació de les reformes socials), les potències internacionals per por que es consolidi un règim democràtic i socialitzant, els monàrquics borbònics... G.P.: Al llibre de Miquel González Sugranyes queda molt clar que des del primer moment cal afrontar aquesta inestabilitat interna, amb tensions polítiques de caire molt diferent.

J.R.: El 1896, que és quan s’edita, estem en un moment en què s’estan intentant construir alternatives republicanes que apleguin totes les famílies del republicanisme, des del possibilisme fins al federalisme. El que vol González Sugranyes és posar en valor l’obra de la República i també emfasitzar la idea que un dels sectors que més es van distingir per anar en contra de la República van ser els obrers internacionalistes. I això, Sugranyes ho fa amb l’objectiu que les bases socials republicanes se n’allunyin i optin per una via més possibilista.

G.P.: El llibre inclou l’edició de 156 documents que intenten justificar tot el que es va fer des de l’Ajuntament. Entre els seus arguments també hi ha una subjectivitat. És un intent d’estudi històric, però si en fas una anàlisi rigorosa podem arribar a discutir moltes coses de manera directa. J.R.: També cal posar en valor el que el llibre aporta i la visió que ofereix de la Barcelona republicana, que és la del reconeixement de la tensió i el conflicte, però també del fet que s’imposa la via institucional. El que vol remarcar González Sugranyes és que quan els republicans arriben al govern saben governar i no els tremola el pols per evitar les tensions que provenen del carrer. És aquesta via de pragmatisme i possibilisme del republicanisme que s’està explorant durant la Restauració i que genera tensions en una part de les bases socials. Sugranyes ubica aquests moments de tensió des de la proclamació de l’Estat Català, el mes de març, fins al setembre del 1873.

J.R.: Miquel González Sugranyes és historiador. I, per a ell, incorporar els documents respon a la idea que no està transmetent l’opinió d’un alcalde o d’un republicà de l’època, sinó que està construint un relat històric des de la seva professió. És per això que aporta un gran volum documental, que permet ratificar cadascuna de les seves afirmacions. Per a ell és molt important allunyar-se d’aquesta visió de la memòria voluntària i donar certeses a partir de la documentació. G.P.: En un primer moment, vam pensar en la possibilitat d’incloure els documents només en format digital, però vam optar per fer-ho també en paper perquè n’hi ha alguns que els coneixem només per aquesta font i que valia la pena posar-los tan a l’abast dels historiadors com fos. Això dona al llibre un valor afegit perquè també el converteix en una font.

G.P.: Dependent de quin tipus de recerca es vulgui fer, però la part econòmica em sembla molt interessant. En tot cas, més que un document en si, allò més remarcable és la diversitat que hi podem trobar. Hi ha fragments des d’articles de diari fins a una gran profusió de bans i molta documentació que generen els centres republicans, que són com espais polititzats i que articulen una bona part de les diverses tendències i inclouen declaracions adreçades als seus membres i al conjunt de la ciutadania.

J.R.: De vegades construïm la història a partir de models molt clàssics, en què privilegiem les institucions en detriment del comportament dels ciutadans. Com que a les institucions de l’època no hi ha dones, sembla que aquestes no tinguin una acció política i només la vehiculin a través d’altres canals. Al mateix temps, es construeixen imatges molt negatives de les dones que participen en política. En el cas concret de Sugranyes, ell no se sent gens còmode en el moviment feminista que fa eclosió precisament en aquell moment. G.P.: El llibre té una absència total de dones, però sabem del cert que les dones hi participaven i començaven a configurar un moviment protofeminista que encara coneixem molt poc i que acabarà tenint molta importància a finals del XIX.