“Encara avui, la República segueix estant a l’ombra”

Jordi Roca: La República és un arte­facte cul­tu­ral i polític incòmode per a les famílies polítiques poste­ri­ors, i ningú se sent còmode posant-la com a ante­ce­dent. Un segon motiu és la cons­trucció d’una imatge del període asso­ci­ada al caos i al con­flicte, que per­viu durant la Res­tau­ració. Fins i tot una part del repu­bli­ca­nisme, con­cre­ta­ment el pos­si­bi­lisme, acaba abraçant aquesta imatge. I només un sec­tor del repu­bli­ca­nisme la rei­vin­dica. En l’àmbit his­to­ri­ogràfic, cal remar­car que quan va estar de moda el període del Sexenni Democràtic i la República, la història política no estava en voga i les anàlisis que es feien eren més de llarga durada. Fins que no s’ha produït una recu­pe­ració de la història política, fa dues o tres dècades, no s’ha situat el focus d’atenció en el període de la Pri­mera República. El fran­quisme no tenia gens d’interès a recu­pe­rar aquest període, perquè repre­sen­tava tot el con­trari del que era la dic­ta­dura: l’anar­quisme, el repu­bli­ca­nisme, la laïcitat... Allò més sor­pre­nent és que fins i tot en l’actu­a­li­tat aquesta història segueixi estant a l’ombra.

J.R.: Sem­pre intento posar el mateix exem­ple. Encara avui dia, deter­mi­nats grups polítics con­ser­va­dors uti­lit­zen l’espan­tall de la Pri­mera República amb el fede­ra­lisme, el des­mem­bra­ment de la nació espa­nyola i la laïcitat. Es tracta de dis­cur­sos sor­pre­nent­ment habi­tu­als. D’altra banda, per a deter­mi­nats sec­tors de cen­tre o d’esquer­res, la Pri­mera República no forma part de la seva gene­a­lo­gia cul­tu­ral ni, fins i tot, de la seva nar­ra­tiva naci­o­nal. Ginés Puente: Encara avui genera molt con­flicte que en aquell moment es plan­tegés per pri­mera vegada la pos­si­bi­li­tat de cons­truir una nació de naci­ons, i això és molt difícil d’assu­mir des d’un punt de vista polític i fins i tot his­to­ri­ogràfic.

J.R.: La Pri­mera República forma part d’un cicle revo­lu­ci­o­nari més ampli. La relació amb la Comuna de París és un ele­ment sig­ni­fi­ca­tiu i a tenir molt pre­sent. I això explica que sor­gei­xin ene­mics des del pri­mer moment. També cal tenir en compte que tot i que s’arriba a la República a través d’una votació del Congrés, això es pro­du­eix més per dis­sen­ti­ment del que és la monar­quia democràtica savo­iana que no pas per con­ven­ci­ment repu­blicà per part de la cam­bra. Aquesta feblesa fa que a Bar­ce­lona es pro­clami l’Estat Català per asse­gu­rar la República, no per llui­tar-hi en con­tra. Hi ha por que una cam­bra no repu­bli­cana no sigui capaç de desen­vo­lu­par una República fede­ral. Els ene­mics sor­gei­xen per terra, mar i aire: els car­lins, els obrers (en aquest cas per la des­con­fiança envers la imple­men­tació de les refor­mes soci­als), les potències inter­na­ci­o­nals per por que es con­so­lidi un règim democràtic i soci­a­lit­zant, els monàrquics borbònics... G.P.: Al lli­bre de Miquel González Sugra­nyes queda molt clar que des del pri­mer moment cal afron­tar aquesta ines­ta­bi­li­tat interna, amb ten­si­ons polítiques de caire molt dife­rent.

J.R.: El 1896, que és quan s’edita, estem en un moment en què s’estan inten­tant cons­truir alter­na­ti­ves repu­bli­ca­nes que aple­guin totes les famílies del repu­bli­ca­nisme, des del pos­si­bi­lisme fins al fede­ra­lisme. El que vol González Sugra­nyes és posar en valor l’obra de la República i també emfa­sit­zar la idea que un dels sec­tors que més es van dis­tin­gir per anar en con­tra de la República van ser els obrers inter­na­ci­o­na­lis­tes. I això, Sugra­nyes ho fa amb l’objec­tiu que les bases soci­als repu­bli­ca­nes se n’allu­nyin i optin per una via més pos­si­bi­lista.

G.P.: El lli­bre inclou l’edició de 156 docu­ments que inten­ten jus­ti­fi­car tot el que es va fer des de l’Ajun­ta­ment. Entre els seus argu­ments també hi ha una sub­jec­ti­vi­tat. És un intent d’estudi històric, però si en fas una anàlisi rigo­rosa podem arri­bar a dis­cu­tir mol­tes coses de manera directa. J.R.: També cal posar en valor el que el lli­bre aporta i la visió que ofe­reix de la Bar­ce­lona repu­bli­cana, que és la del reco­nei­xe­ment de la tensió i el con­flicte, però també del fet que s’imposa la via ins­ti­tu­ci­o­nal. El que vol remar­car González Sugra­nyes és que quan els repu­bli­cans arri­ben al govern saben gover­nar i no els tre­mola el pols per evi­tar les ten­si­ons que pro­ve­nen del car­rer. És aquesta via de prag­ma­tisme i pos­si­bi­lisme del repu­bli­ca­nisme que s’està explo­rant durant la Res­tau­ració i que genera ten­si­ons en una part de les bases soci­als. Sugra­nyes ubica aquests moments de tensió des de la pro­cla­mació de l’Estat Català, el mes de març, fins al setem­bre del 1873.

J.R.: Miquel González Sugra­nyes és his­to­ri­a­dor. I, per a ell, incor­po­rar els docu­ments res­pon a la idea que no està trans­me­tent l’opinió d’un alcalde o d’un repu­blicà de l’època, sinó que està cons­truint un relat històric des de la seva pro­fessió. És per això que aporta un gran volum docu­men­tal, que per­met rati­fi­car cadas­cuna de les seves afir­ma­ci­ons. Per a ell és molt impor­tant allu­nyar-se d’aquesta visió de la memòria voluntària i donar cer­te­ses a par­tir de la docu­men­tació. G.P.: En un pri­mer moment, vam pen­sar en la pos­si­bi­li­tat d’incloure els docu­ments només en for­mat digi­tal, però vam optar per fer-ho també en paper perquè n’hi ha alguns que els conei­xem només per aquesta font i que valia la pena posar-los tan a l’abast dels his­to­ri­a­dors com fos. Això dona al lli­bre un valor afe­git perquè també el con­ver­teix en una font.

G.P.: Depen­dent de quin tipus de recerca es vul­gui fer, però la part econòmica em sem­bla molt interes­sant. En tot cas, més que un docu­ment en si, allò més remar­ca­ble és la diver­si­tat que hi podem tro­bar. Hi ha frag­ments des d’arti­cles de diari fins a una gran pro­fusió de bans i molta docu­men­tació que gene­ren els cen­tres repu­bli­cans, que són com espais poli­tit­zats i que arti­cu­len una bona part de les diver­ses tendències i inclo­uen decla­ra­ci­ons adreçades als seus mem­bres i al con­junt de la ciu­ta­da­nia.

J.R.: De vega­des cons­truïm la història a par­tir de models molt clàssics, en què pri­vi­le­giem les ins­ti­tu­ci­ons en detri­ment del com­por­ta­ment dels ciu­ta­dans. Com que a les ins­ti­tu­ci­ons de l’època no hi ha dones, sem­bla que aques­tes no tin­guin una acció política i només la vehi­cu­lin a través d’altres canals. Al mateix temps, es cons­tru­ei­xen imat­ges molt nega­ti­ves de les dones que par­ti­ci­pen en política. En el cas con­cret de Sugra­nyes, ell no se sent gens còmode en el movi­ment femi­nista que fa eclosió pre­ci­sa­ment en aquell moment. G.P.: El lli­bre té una absència total de dones, però sabem del cert que les dones hi par­ti­ci­pa­ven i començaven a con­fi­gu­rar un movi­ment pro­to­fe­mi­nista que encara conei­xem molt poc i que aca­barà tenint molta importància a finals del XIX.