“La frase «la vida és una lluita» ho diu tot”

El pro­blema és que s’està cons­truint una deter­mi­nada alte­ri­tat i un dis­curs que defen­sen tots els polítics. És igual qui governi. Siguin pro­gres­sis­tes o con­ser­va­dors, tots venen a dir que s’ha nor­ma­lit­zat el fet que si tu vols cre­uar una fron­tera i no tens permís, pots morir. A Cami­nando Fron­te­ras ho denun­ciem des de fa més de trenta anys. El tan­ca­ment ali­menta dues de les grans indústries del segle XXI, la de l’arma­ment que es fa ser­vir per con­tro­lar les fron­te­res –hem de saber que no hi ha tan sols una guerra a Ucraïna, sinó que també n’hi ha una altra al Mar­roc, a Algèria, a Líbia, i també que Fron­tex és un ins­tru­ment bèl·lic– i la de les pròpies empre­ses del ram, que han tro­bat en el con­trol del movi­ment dels immi­grants un dels grans nego­cis d’aquest segle. D’altra banda, l’alte­ri­tat ser­veix per man­te­nir un altre negoci, que és el de l’escla­vi­tud moderna, ja sigui als camps de madui­xes de Huelva, als hiver­na­cles d’Alme­ria, l’escla­vatge sexual, el ser­vei domèstic...

Té raó, és un dels pilars que aguan­ten el sis­tema i un dis­curs ideològic que és el racisme. Ideòlegs com Renaud Camus defen­sen la teo­ria cons­pi­ra­tiva de l’extrema dreta segons la qual la població blanca, cris­ti­ana, euro­pea, està sent reem­plaçada per pobles no euro­peus, àrabs, hindús, afri­cans. Es donen situ­a­ci­ons noves i pre­o­cu­pants. A Tunísia s’han donat per­se­cu­ci­ons de sub­sa­ha­ri­ans perquè el pre­si­dent ha dit que els immi­grants són ene­mics de la nació i que per­ver­tei­xen la puresa de la sang àrab.

Hauríem de seguir el ras­tre del diner, veure qui s’està enri­quint amb el con­trol de fron­te­res, a qui­nes indústries d’arma­ment els interessa la lluita de la puresa de la sang, qui hi ha al dar­rere dels que estan sot­me­tent a escla­vi­tud les per­so­nes. El més greu és que molts països afri­cans van començar a tenir lleis d’estran­ge­ria perquè els ho va impo­sar Europa. És una lluita de pobres con­tra pobres que ali­menta un sis­tema capi­ta­lista depre­da­dor en què el cos de les per­so­nes és ren­di­ble.

Ha aug­men­tat el negoci, i per man­te­nir els guanys s’ha posat en entre­dit la democràcia, la trans­parència i els drets humans. Per exem­ple, a Líbia i al Mar­roc, la into­lerància i el racisme han aug­men­tat de forma expo­nen­cial. L’Estat espa­nyol ha estat un dels dis­se­nya­dors d’aquesta estratègia i l’ha expor­tat a altres estats euro­peus. El cer­vell d’això va ser Rubal­caba, que va ser qui va dis­se­nyar l’exter­na­lit­zació de ser­veis. Un sis­tema total­ment per­vers que ha aju­dat a deva­luar el valor de la vida humana. A la cimera de l’OTAN del juny a Madrid, el minis­tre Alba­res va dema­nar a l’orga­nit­zació que con­si­derés la immi­gració com una amenaça híbrida, i per saber fins on els euro­peus volien arri­bar, van deci­dir que es veies­sin les imat­ges de la mas­sa­cre que s’havia produït a la tanca de Meli­lla. El que volien era la con­va­li­dació.

I tant, i podem con­si­de­rar que no es res més que una ampli­ació del negoci. La res­posta és molt sen­zi­lla. Per què hem de parar de ven­dre armes a Ceuta i Meli­lla, si podem fer un Guantánamo a Mau­ritània, si els podem ofe­rir qua­tre per qua­tre i els podem atu­rar a l’Al-Aaiun, si tenim patru­lle­res de la Guàrdia Civil a Mau­ritània, si tenim agents al Sene­gal i els fran­ce­sos en tenen a Níger, si els camps d’inter­na­ment de Líbia els paguen els euro­peus a les empre­ses?

No es pot fer una lec­tura uti­li­ta­rista de l’arri­bada dels immi­grants. Hi ha mol­tes orga­nit­za­ci­ons que diuen que són neces­sa­ris perquè ells són els que asse­gu­ra­ran les pen­si­ons o la taxa de nata­li­tat, però aquest és un dis­curs sense ànima que l’Estat fa per sen­si­bi­lit­zar i rebai­xar la pressió que es viu a la fron­tera així com per des­pres­ti­giar les màfies i sen­si­bi­lit­zar la població. És un dis­curs que referma el model uti­li­ta­rista, que deixa de banda els drets humans, però el cert és que ara ja no par­lem de drets humans, par­lem de pri­vi­le­gis, i els pri­vi­le­gis te’ls donen gràcies a un deter­mi­nat pas­sa­port. Estem en una situ­ació com­pli­cada que anirà a més; per exem­ple, el canvi climàtic pro­vo­carà grans migra­ci­ons i la pre­gunta és: com les ento­ma­rem?

Els mit­jans de comu­ni­cació estan cen­trats en el dis­curs de guerra, i molts par­len d’invasió. Més que un dis­curs és una arenga que de vega­des falta a la veri­tat i que vol pre­sen­tar les per­so­nes immi­grants com a cri­mi­nals o com a vícti­mes, i mai es parla del seu poten­cial. Si repas­sem les imat­ges, ens tro­ba­rem les de la gent patint al mig del mar. Cal repe­tir-les un cop i altre i fer por­no­gra­fia del pati­ment per fer enten­dre que entre les vícti­mes hi ha nens?

Crec que el que fan és crear un estat d’opinió favo­ra­ble a totes les inver­si­ons en armes i a fer veure que no hi ha altra sor­tida que la repressió. Volen fer creure que sal­tar la tanca és un delicte, quan, en rea­li­tat, només és una falta admi­nis­tra­tiva, i això va cre­ant un estat d’opinió des­fa­vo­ra­ble que intenta cas­ti­gar tot aquell que intenta donar solu­ci­ons.

No s’equi­vo­qui, va ser Espa­nya la que va dema­nar al Mar­roc que m’inves­tigués. L’ordre la va donar la poli­cia espa­nyola, que a través del Mar­roc va inten­tar que l’Audi­en­cia Naci­o­nal em jutgés, però ni tan sols es va obrir una inves­ti­gació; no hi havia cas, tot i que el Mar­roc el va inten­tar allar­gar.

Doncs no ho sé, sem­bla que em van començar a inves­ti­gar l’any 2012, que va ser un any en què tot­hom era ene­mic de l’Estat, des dels inde­pen­den­tis­tes cata­lans fins als que aju­da­ven els immi­grants. Encara avui l’estat mar­roquí em con­si­dera un perill, me’n van expul­sar i no hi puc tor­nar.

En els dar­rers anys hi ha hagut una nor­ma­lit­zació de la mort, i de vega­des no és res més que la con­ti­nu­ació del procés d’exter­na­lit­zació que vol con­for­mar un tipus de rea­li­tat contrària a la immi­gració. Per exem­ple, Vox quan entra en un govern què demana? Edu­cació i cul­tura, i així van sem­brant unes deter­mi­na­des idees que al final seran les que els dona­ran rèdit econòmics. Mirem Abas­cal, un per­so­natge que no ha tre­ba­llat mai a la seva vida, que és qui es fa de garant d’una deter­mi­nada visió d’Espa­nya que és la que reta­lla drets i vol fre­nar un canvi que len­ta­ment va trans­for­mat la soci­e­tat, ja sigui per les apor­ta­ci­ons dels fills dels immi­grants, que són euro­peus de ple dret, com per les soci­e­tats d’aco­llida, que estan evo­lu­ci­o­nant. Amb tot, ens hem de fixar en França i els Estats Units, on hi ha deter­mi­na­des com­pli­ca­ci­ons. Jo crec que la riquesa cul­tu­ral i social arriba del sud; ara bé, com més apor­ta­ci­ons es fan, més es rebrega el sis­tema, i és quan apa­rei­xen els radi­cals essen­ci­a­lis­tes que defen­sen coses com els braus o una visió retrògrada de la soci­e­tat o de l’estat.

Soc opti­mista per natu­ra­lesa, i així es fa el camí. Encara que amb els morts a la fron­tera la gent sem­bla que està anes­te­si­ada, ara par­lem amb famílies, amb mares que estan bus­cant les per­so­nes des­a­pa­re­gu­des, hi ha un movi­ment que comença a remoure un món al qual fins ara no se li ha vol­gut fer cas. Hem de con­ti­nu­ant llui­tant. Les comu­ni­tats immi­grants tenen una frase que diu la vie est un com­bat, és a dir una lluita, i això ho diu tot.