“Els palestins necessiten permisos per a tot el que fan”

Encara érem dins la línia verda [sense haver ocupat Jerusalem Est ni Cisjordània]. Es volia desenvolupar tot el país, també el Nègueb, i absorbir la població nouvinguda, tant dels països àrabs com els supervivents d’Europa. Les reparacions d’Alemanya van ajudar a impulsar l’economia. Estàvem envoltats d’enemics i començàvem un estat de zero, que no és fàcil. Però ha plogut molt des d’ençà.

Vam crear Machsom Watch fa vint-i-dos anys, durant la segona intifada. Aleshores ningú sabia res sobre els checkpoints. Soldats de 18 anys lidiaven amb gent gran o amb dones embarassades. Nosaltres érem allà per ajudar, prevenir agressions i documentar-les. Amb la informatització, la burocràcia de l’ocupació va substituir molts dels punts de control. Els palestins necessiten permisos per tot el que fan, i aquesta és l’essència de l’ocupació. Una persona no pot tenir més d’un permís alhora. Si vols anar a l’hospital has de renunciar al teu permís de treball, i després has d’iniciar des de zero el procés per obtenir el permís de treball. Sobre qui pot treballar i qui pot obtenir un permís ni en parlem, perquè caldria escriure’n un llibre. Està pensat perquè sigui impossible d’entendre, i haver-ho entès és un dels nostres mèrits.

Sí. Israel no té soldats per tenir-ne a cada cantonada, i la millor manera per mantenir l’ocupació és fer-ho a través de la burocràcia. Com a Sud-àfrica, on calien permisos per anar entre pobles, però amb ordinadors i telèfons intel·ligents. A Machsom Watch batallem amb la burocràcia de l’ocupació. Molts palestins apareixen en llistes negres i no saben que hi són, ni per què ni que se’n pot sortir. Els diem quins papers han de presentar i els ajudem a fer els tràmits, ja que l’ocupació ho fa tot en hebreu encara que la població ocupada no el parli.

Això també afecta els israelians. Ara tenim aquest govern d’extrema dreta, que tanta gent ha votat, amb aquestes idees impossibles de creure que recorden altres temps. Coses que estaven en un segon pla ara es fan amb més violència, com la demolició de llars palestines. Abans calia un judici, ara les enderroquen sense més. També reprimeixen els grups de drets humans, i la nostra capacitat per defensar els palestins és més limitada.

És difícil de dir. Veiem violència. No pots ser a Cisjordània i no veure-la. Té lloc davant dels teus ulls o en veus les conseqüències l’endemà. Hi ha molta violència, i la violència la pateixen els palestins i l’exerceixen els israelians. Els palestins no es disparen a ells mateixos. Algú els està disparant i cal dir que aquest algú són els israelians. La violència porta a la violència, a la venjança i a l’odi. La violència no és la solució per a cap dels dos bàndols, i matar gent mai ajuda. Però, alhora, ningú està preparat per parlar-ne. Si t’asseus en una taula de negociació, has d’estar disposat a renunciar a alguna cosa. No veig ningú preparat per fer-ho.

No m’agrada la paraula culpa, però Israel és el bàndol més fort. No és una situació entre iguals. El costat més fort és qui ha d’actuar i cedir més. També cal dir que els palestins no són àngels. Han contribuït a aquesta situació. No som en una llar d’infants. Tots dos en tenen culpa. Això sí, els israelians tenen armament i molt més suport, cosa que els palestins no tenen. Part d’això és responsabilitat seva. Si haguessin deixat la via violenta i haguessin seguit el camí de Mahatma Gandhi, els aniria millor. Els israelians saben com convertir la violència en relacions públiques. Tenen un bon engranatge per fer-ho. Tot el món va assabentar-se de la matança innecessària a la sinagoga de Jerusalem del gener, però ningú va parlar de les deu persones assassinades el dia abans a Jenin.

No m’ho sembla. Qui en vol saber, en sap. Però la majoria dels israelians tenen una bona vida que no es veu afectada per l’ocupació. L’ocupació afecta la vida dels palestins en cada moment. La dels israelians, no. La vida a Israel és molt agradable. Només algun fet que afecti l’economia o la vida dels israelians pot canviar les coses. Si els palestins no vinguessin a treballar durant tres dies, els israelians sabrien què vol dir l’ocupació i qui fa la feina que ells no volen fer. Però els palestins no ho estan fent.

Mira, no soc una dona jove. Tinc 87 anys. Podria seure a casa, llegir llibres, escoltar música i no sortir fora quan plou. Però m’aixeco a les quatre per ser al checkpoint, i això et diu alguna cosa. El mateix els passa a les altres dues-centes dones de Machsom Watch. Totes tenim més de 70 anys i quan vam començar ja érem jubilades. Com que molts d’aquests checkpoints ja no hi són, fem altres coses. Anem a la vall del Jordà, on la situació dels palestins és terrible. Acompanyem els pastors que pasturen a l’alba. Que en l’àmbit dels drets humans calgui fer això és de no creure-s’ho. Els drets humans són dels palestins, de la gent de Beirut, de Síria i de Hong Kong.

Pels colons. A la vall del Jordà hi ha molts assentaments i colons violents. També tenen ovelles, i volen pasturar-les als mateixos camps on els palestins pasturen des de fa segles. L’amenaça d’atac és constant. Dues velles no poden evitar atacs, però poden parlar en hebreu, cridar, parlar amb la policia o fer fotografies. El que sigui perquè els palestins sentin que algú els fa costat.

És difícil de respondre. A nosaltres ens renten el cervell retratant-nos com a víctimes des de la més tendra infància. Els palestins són descrits com els nostres enemics. Alhora, als soldats se’ls diu que s’han de comportar de manera humana. A un jove de 18 anys li arriba aquesta informació contradictòria, a més del que sent a les notícies i a casa. De sobte, tens l’arma i tens el poder. No és fàcil. Soc àvia de tres soldats. No crec que odiïn els palestins. I els és difícil estar entre persones que provinguin de llars on l’odi és la norma.

Sí. El risc hi és. Hi ha gent que ens dona suport, però crec que al públic en general no li agraden els grups com nosaltres, i així ho sentim. El mateix amb Breaking The Silence. Els odien perquè són soldats penedits que expliquen el que van fer a l’exèrcit.

Crec que l’han perdut. No hi veuen solució. Quan portes tant de temps sota ocupació comences a odiar. Després de pogroms com el de Hawara [on quatre-cents colons israelians van atacar la ciutat amb l’assistència de l’exèrcit, van incendiar trenta habitatges i noranta vehicles i van provocar una víctima mortal i múltiples ferits], pot algú no entendre que alguns palestins busquin venjança? No oblidem que tenen dret a l’autodeterminació. Molts dels atacs els fan lluitadors per la llibertat que volen tenir aquest dret. No sé on és la solució. Hi ha un munt d’idees, però no crec que cap sigui realista.

Jo tinc esperança en una solució de dos estats, però no veig com serà possible. Almenys mentre jo visqui. Al final hi hauria d’haver un acord entre les dues parts. No es pot fer per la força. Si la situació segueix així, aviat no quedarà territori per dividir. L’expansió dels assentaments se n’assegurarà. Però la idea dels assentaments és una història diferent. Això és per a una altra entrevista.