“Els palestins necessiten permisos per a tot el que fan”

Encara érem dins la línia verda [sense haver ocu­pat Jeru­sa­lem Est ni Cis­jordània]. Es volia desen­vo­lu­par tot el país, també el Nègueb, i absor­bir la població nou­vin­guda, tant dels països àrabs com els super­vi­vents d’Europa. Les repa­ra­ci­ons d’Ale­ma­nya van aju­dar a impul­sar l’eco­no­mia. Estàvem envol­tats d’ene­mics i començàvem un estat de zero, que no és fàcil. Però ha plo­gut molt des d’ençà.

Vam crear Mach­som Watch fa vint-i-dos anys, durant la segona inti­fada. Ales­ho­res ningú sabia res sobre els check­points. Sol­dats de 18 anys lidi­a­ven amb gent gran o amb dones emba­ras­sa­des. Nosal­tres érem allà per aju­dar, pre­ve­nir agres­si­ons i docu­men­tar-les. Amb la infor­ma­tit­zació, la burocràcia de l’ocu­pació va subs­ti­tuir molts dels punts de con­trol. Els pales­tins neces­si­ten per­mi­sos per tot el que fan, i aquesta és l’essència de l’ocu­pació. Una per­sona no pot tenir més d’un permís alhora. Si vols anar a l’hos­pi­tal has de renun­ciar al teu permís de tre­ball, i després has d’ini­ciar des de zero el procés per obte­nir el permís de tre­ball. Sobre qui pot tre­ba­llar i qui pot obte­nir un permís ni en par­lem, perquè cal­dria escriure’n un lli­bre. Està pen­sat perquè sigui impos­si­ble d’enten­dre, i haver-ho entès és un dels nos­tres mèrits.

Sí. Israel no té sol­dats per tenir-ne a cada can­to­nada, i la millor manera per man­te­nir l’ocu­pació és fer-ho a través de la burocràcia. Com a Sud-àfrica, on calien per­mi­sos per anar entre pobles, però amb ordi­na­dors i telèfons intel·ligents. A Mach­som Watch bata­llem amb la burocràcia de l’ocu­pació. Molts pales­tins apa­rei­xen en llis­tes negres i no saben que hi són, ni per què ni que se’n pot sor­tir. Els diem quins papers han de pre­sen­tar i els aju­dem a fer els tràmits, ja que l’ocu­pació ho fa tot en hebreu encara que la població ocu­pada no el parli.

Això també afecta els isra­e­li­ans. Ara tenim aquest govern d’extrema dreta, que tanta gent ha votat, amb aques­tes idees impos­si­bles de creure que recor­den altres temps. Coses que esta­ven en un segon pla ara es fan amb més violència, com la demo­lició de llars pales­ti­nes. Abans calia un judici, ara les ender­ro­quen sense més. També repri­mei­xen els grups de drets humans, i la nos­tra capa­ci­tat per defen­sar els pales­tins és més limi­tada.

És difícil de dir. Veiem violència. No pots ser a Cis­jordània i no veure-la. Té lloc davant dels teus ulls o en veus les con­seqüències l’endemà. Hi ha molta violència, i la violència la patei­xen els pales­tins i l’exer­cei­xen els isra­e­li­ans. Els pales­tins no es dis­pa­ren a ells matei­xos. Algú els està dis­pa­rant i cal dir que aquest algú són els isra­e­li­ans. La violència porta a la violència, a la ven­jança i a l’odi. La violència no és la solució per a cap dels dos bàndols, i matar gent mai ajuda. Però, alhora, ningú està pre­pa­rat per par­lar-ne. Si t’asseus en una taula de nego­ci­ació, has d’estar dis­po­sat a renun­ciar a alguna cosa. No veig ningú pre­pa­rat per fer-ho.

No m’agrada la paraula culpa, però Israel és el bàndol més fort. No és una situ­ació entre iguals. El cos­tat més fort és qui ha d’actuar i cedir més. També cal dir que els pales­tins no són àngels. Han con­tribuït a aquesta situ­ació. No som en una llar d’infants. Tots dos en tenen culpa. Això sí, els isra­e­li­ans tenen arma­ment i molt més suport, cosa que els pales­tins no tenen. Part d’això és res­pon­sa­bi­li­tat seva. Si hagues­sin dei­xat la via vio­lenta i hagues­sin seguit el camí de Mahatma Gandhi, els ani­ria millor. Els isra­e­li­ans saben com con­ver­tir la violència en rela­ci­ons públi­ques. Tenen un bon engra­natge per fer-ho. Tot el món va assa­ben­tar-se de la matança inne­cessària a la sina­goga de Jeru­sa­lem del gener, però ningú va par­lar de les deu per­so­nes assas­si­na­des el dia abans a Jenin.

No m’ho sem­bla. Qui en vol saber, en sap. Però la majo­ria dels isra­e­li­ans tenen una bona vida que no es veu afec­tada per l’ocu­pació. L’ocu­pació afecta la vida dels pales­tins en cada moment. La dels isra­e­li­ans, no. La vida a Israel és molt agra­da­ble. Només algun fet que afecti l’eco­no­mia o la vida dels isra­e­li­ans pot can­viar les coses. Si els pales­tins no vin­gues­sin a tre­ba­llar durant tres dies, els isra­e­li­ans sabrien què vol dir l’ocu­pació i qui fa la feina que ells no volen fer. Però els pales­tins no ho estan fent.

Mira, no soc una dona jove. Tinc 87 anys. Podria seure a casa, lle­gir lli­bres, escol­tar música i no sor­tir fora quan plou. Però m’aixeco a les qua­tre per ser al check­point, i això et diu alguna cosa. El mateix els passa a les altres dues-cen­tes dones de Mach­som Watch. Totes tenim més de 70 anys i quan vam començar ja érem jubi­la­des. Com que molts d’aquests check­points ja no hi són, fem altres coses. Anem a la vall del Jordà, on la situ­ació dels pales­tins és ter­ri­ble. Acom­pa­nyem els pas­tors que pas­tu­ren a l’alba. Que en l’àmbit dels drets humans cal­gui fer això és de no creure-s’ho. Els drets humans són dels pales­tins, de la gent de Bei­rut, de Síria i de Hong Kong.

Pels colons. A la vall del Jordà hi ha molts assen­ta­ments i colons vio­lents. També tenen ove­lles, i volen pas­tu­rar-les als matei­xos camps on els pales­tins pas­tu­ren des de fa segles. L’amenaça d’atac és cons­tant. Dues velles no poden evi­tar atacs, però poden par­lar en hebreu, cri­dar, par­lar amb la poli­cia o fer foto­gra­fies. El que sigui perquè els pales­tins sen­tin que algú els fa cos­tat.

És difícil de res­pon­dre. A nosal­tres ens ren­ten el cer­vell retra­tant-nos com a vícti­mes des de la més ten­dra infància. Els pales­tins són des­crits com els nos­tres ene­mics. Alhora, als sol­dats se’ls diu que s’han de com­por­tar de manera humana. A un jove de 18 anys li arriba aquesta infor­mació con­tra­dictòria, a més del que sent a les notícies i a casa. De sobte, tens l’arma i tens el poder. No és fàcil. Soc àvia de tres sol­dats. No crec que odiïn els pales­tins. I els és difícil estar entre per­so­nes que pro­vin­guin de llars on l’odi és la norma.

Sí. El risc hi és. Hi ha gent que ens dona suport, però crec que al públic en gene­ral no li agra­den els grups com nosal­tres, i així ho sen­tim. El mateix amb Bre­aking The Silence. Els odien perquè són sol­dats pene­dits que expli­quen el que van fer a l’exèrcit.

Crec que l’han per­dut. No hi veuen solució. Quan por­tes tant de temps sota ocu­pació comen­ces a odiar. Després de pogroms com el de Hawara [on qua­tre-cents colons isra­e­li­ans van ata­car la ciu­tat amb l’assistència de l’exèrcit, van incen­diar trenta habi­tat­ges i noranta vehi­cles i van pro­vo­car una víctima mor­tal i múlti­ples ferits], pot algú no enten­dre que alguns pales­tins bus­quin ven­jança? No obli­dem que tenen dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Molts dels atacs els fan llui­ta­dors per la lli­ber­tat que volen tenir aquest dret. No sé on és la solució. Hi ha un munt d’idees, però no crec que cap sigui rea­lista.

Jo tinc espe­rança en una solució de dos estats, però no veig com serà pos­si­ble. Almenys men­tre jo vis­qui. Al final hi hau­ria d’haver un acord entre les dues parts. No es pot fer per la força. Si la situ­ació segueix així, aviat no que­darà ter­ri­tori per divi­dir. L’expansió dels assen­ta­ments se n’asse­gu­rarà. Però la idea dels assen­ta­ments és una història dife­rent. Això és per a una altra entre­vista.