Cultura contra el gihadisme

El 19 de desem­bre del 2020, un grup d’homes armats van dego­llar un pas­tor a la regió tuni­si­ana de Kas­se­rine, a tocar de la fron­tera amb Algèria. El jove, iden­ti­fi­cat com a Okba Dho­uibi, havia estat segres­tat uns dies abans per supo­sats giha­dis­tes a les mun­ta­nyes de Saloum, una àrea d’exclusió mili­tar on des del 2011 s’han refu­giat diver­sos grups d’ide­o­lo­gia radi­cal islàmica que sal­ten d’una banda a altra de la fron­tera. El juny del 2017, mem­bres de l’orga­nit­zació Okba Ibn Nefa, vin­cu­lada a Estat Islàmic, havien segres­tat i deca­pi­tat un altre pas­tor, iden­ti­fi­cat com a Jalifa Soul­tani, i havien posat en alerta un exèrcit que va con­ver­tir la guerra con­tra el ter­ro­risme en una pri­o­ri­tat i va por­tar a la mili­ta­rit­zació de la regió.

Cone­gut històrica­ment per la bata­lla de la Segona Guerra Mun­dial del Pas de Kas­se­rine, en què les for­ces d’Edwin Rom­mel van der­ro­tar les divi­si­ons cui­ras­sa­des dels gene­rals ali­ats, aquest ha estat un encla­va­ment estratègic on s’han vis­cut grans revol­tes tri­bals, pri­mer con­tra els beis de la capi­tal, Tunis, i després con­tra l’ocu­pació fran­cesa. Avui obli­dat i des­em­pa­rat, el massís del Dje­bel Chambi –on la pobresa és extrema i l’eco­no­mia de sub­sistència, i tot i el con­trol de la milícia s’hi con­ti­nuen refu­gi­ant grups giha­dis­tes– és la ruta uti­lit­zada pels isla­mis­tes que actuen entre el nord d’Àfrica i el Sahel i el pas que apro­fi­ten deter­mi­na­des màfies per tra­fi­car amb com­bus­ti­bles, armes i immi­grants.

Va ser en aquest con­text, perillós i com­pli­cat, que fa onze anys Adnen Helali, antic pas­tor, avui poeta, actor i acti­vista, va deci­dir res­ca­tar la mun­ta­nya tuni­si­ana i va orga­nit­zar la Pri­mera Festa dels Pas­tors de Sem­mama (nom d’un dels pics del massís). Recla­mant ajuda i suport inter­na­ci­o­nal, va trans­for­mar la cul­tura en la pri­mera arma con­tra el ter­ro­risme islàmic i en l’eina per tor­nar la dig­ni­tat a unes per­so­nes que es veien asset­ja­des no tan sols pels dos bàndols en con­flicte, sinó també per les mines per­so­nals plan­ta­des pels giha­dis­tes als camins, que, per exem­ple, el 21 de març del 2021 van matar dos nens, un d’ells de nom Tamug, que ana­ven a reco­llir romaní.

Adnen, que coneix la terra que tre­pitja, ha sabut acti­var les comu­ni­tats de Sem­mama i Sbeïtla i atraure el suport inter­na­ci­o­nal que ha por­tat fins als secans de l’Atles, artis­tes i intel·lec­tu­als de tot el món. “La nos­tra res­posta és l’auto­or­ga­nit­zació, per llui­tar con­tra els atacs giha­dis­tes i evi­tar que els ter­ro­ris­tes s’apo­de­rin d’aquesta zona que està en risc; la nos­tra lluita és con­tra l’aban­do­na­ment de les per­so­nes, i és per això que inten­tem tre­nar una alter­na­tiva, un pro­jecte de desen­vo­lu­pa­ment que pivoti sobre la cul­tura, que ha de ser el motor que ens ajudi a avançar”, explica Adnen Helali.

Des del 2017, i con­vo­cats per Con­sol Vidal Riera, veïna de Crespià –una ena­mo­rada del Magreb cone­guda com la poeta del desert, que va conèixer Helali el 2007 quan era el res­pon­sa­ble del fes­ti­val de poe­sia de Sbeïtla, ciu­tat on es con­ser­ven unes de les ruïnes roma­nes més ben con­ser­va­des del Magreb–, cada any ha acom­pa­nyat una expe­dició de lite­rats, escul­tors, can­tants i escrip­tors que han visi­tat els pas­tors durant la seva festa: “La pri­mera vegada, quan les dotze per­so­nes de l’expe­dició vam arri­bar a l’aero­port de Tunis, ens vam tro­bar que ens espe­ra­ven una patru­lla de l’exèrcit i qua­tre tancs que eren els nos­tres escor­tes per viat­jar fins a Sem­mama. Va ser una situ­ació com­pli­cada, però la nos­tra era una aposta per la pau i la no-violència, i teníem clar que volien donar a conèixer la rea­li­tat d’una regió com aquesta que està ama­gada del món”, explica Vidal. Edu Sivori Alt, poeta par­ti­ci­pant en les expe­di­ci­ons va escriure: “Fa alguns anys a l’aero­port de Tunis, Adnen Helali se’m va acos­tar amb un ram de roses ver­me­lles i romaní de la mun­ta­nya com a ofrena per a tots els inte­grants de la comi­tiva d’artis­tes i mis­si­o­ners per la pau, l’art i la cul­tura que hi havíem viat­jat com a obser­va­dors inter­na­ci­o­nals.”

La pau i la con­vivència són dues parau­les clau en una festa que, d’una banda, intenta con­nec­tar amb la tra­dició d’un pas­sat recent i des­co­brir la riquesa de la cul­tura de la mun­ta­nya, i, de l’altra, con­so­li­dar una iden­ti­tat que tot i veure’s amenaçada no renun­cia ni a les tra­di­ci­ons, ni a la moder­ni­tat. Com asse­gura Helali: “Orga­nit­zar la Festa dels Pas­tors sig­ni­fica apro­fun­dir en el sòl i el subsòl de Dje­bel, dia­lo­gar amb els altres men­tre la nos­tra iden­ti­tat està ben anco­rada al turó amb el pi blanc i els gine­brons.”

El pri­mer any dels cata­lans a Sem­mama, es van reu­nir cre­a­dors de Mèxic, Espa­nya, l’Uru­guai, Gui­nea Equa­to­rial, l’Argen­tina, Itàlia, Colòmbia, Algèria, el Bra­sil, França, el Congo, Cuba, Holanda, Pales­tina i Cata­lu­nya. A part de Con­sol Vidal s’hi van apun­tar el trio de fla­menc for­mat pel gui­tar­rista Edgar López Platón, el can­taor Rafael Espi­nosa i la bai­la­ora Noemí Oso­rio; un grup de tango inte­grat per Javier Cian­cio, Cris­tian Ruiz i Paula Cru­a­nyes; els flau­tis­tes Toti Guixé i Emma Puxan; la balla­rina de dansa sufí Rosa Edú Aymá; el poeta Edu Sívori Alt, i Wirikuta Maza i Renate van den Pol, espe­ci­a­lit­za­des en músiques dels indis mexi­cans. En edi­ci­ons poste­ri­ors van aco­llir altres cre­a­dors com Josep Tero, Ester Roca i Josep Subi­rana.

Mal­grat que la pandèmia de la covid va atu­rar la festa durant dos anys, que l’auto­ri­ta­risme del pre­si­dent Kaïs Saïed ha esbor­rat l’espe­rança de la Pri­ma­vera Àrab, que ha rebro­tat el ter­ro­risme isla­mista –com ho demos­tra el recent l’atac a la sina­goga de la Ghriba– i que avui molts opo­si­tors han estat arres­tats, artis­tes i intel·lec­tu­als arri­bats de Mèxic, Pales­tina, Xile, l’Argen­tina, el Pakis­tan, Algèria i cinc cata­lans –Edgar Mas­se­gur (escul­tor), Ovidi Llo­rente (pallasso), Lur­des Boix (ges­tora cul­tu­ral), Cris­tian Ruiz (gui­tar­rista) i Con­sol Vidal (poeta)– han tor­nat a la mun­ta­nya per acom­pa­nyar una festa que ha revi­ta­lit­zat la zona. Tot i que encara s’hi ha viure sota la pro­tecció de l’exèrcit, és nor­mal veure-hi sol­dats patru­llant i no es pot anar més enllà del perímetre de segu­re­tat, el 2018 es va inau­gu­rar un cen­tre cul­tu­ral, s’ha poten­ciat el pro­ta­go­nisme de les dones –que han entrat en el mer­cat labo­ral–, s’ha impul­sat el comerç dels deri­vats del romaní i l’espart i s’ha superat l’aban­do­na­ment amb l’arri­bada d’una cara­vana sanitària del Crois­sant Rouge (Mitja Lluna Roja). L’escul­tura d’Edgar Mas­se­gur, plan­tada al cen­tre cul­tu­ral, no és sinó el nexe d’unió entre Sem­mama i Cata­lu­nya, ja que com va decla­rar Adnen Helali el 2019: “Encara que hi hagi polítics, par­tits i asso­ci­a­ci­ons xenòfobes que vul­guin fer creure que la immi­gració és la res­pon­sa­ble dels mals d’Europa i que inten­tin blin­dar la Medi­terrània com una fron­tera impe­ne­tra­ble, la rea­li­tat demos­tra que si es vol avançar no hi ha cap altra sor­tida que fer que les dues ribes tre­ba­llin con­jun­ta­ment, que els diri­gents enten­guin que el progrés depèn del desen­vo­lu­pa­ment local, molt més rea­lista, més polític i menys d’apa­ra­dor, ja que així podrem atu­rar la tragèdia que actu­al­ment assola el mar.”