El 19 de desembre del 2020, un grup d’homes armats van degollar un pastor a la regió tunisiana de Kasserine, a tocar de la frontera amb Algèria. El jove, identificat com a Okba Dhouibi, havia estat segrestat uns dies abans per suposats gihadistes a les muntanyes de Saloum, una àrea d’exclusió militar on des del 2011 s’han refugiat diversos grups d’ideologia radical islàmica que salten d’una banda a altra de la frontera. El juny del 2017, membres de l’organització Okba Ibn Nefa, vinculada a Estat Islàmic, havien segrestat i decapitat un altre pastor, identificat com a Jalifa Soultani, i havien posat en alerta un exèrcit que va convertir la guerra contra el terrorisme en una prioritat i va portar a la militarització de la regió.

Conegut històricament per la batalla de la Segona Guerra Mundial del Pas de Kasserine, en què les forces d’Edwin Rommel van derrotar les divisions cuirassades dels generals aliats, aquest ha estat un enclavament estratègic on s’han viscut grans revoltes tribals, primer contra els beis de la capital, Tunis, i després contra l’ocupació francesa. Avui oblidat i desemparat, el massís del Djebel Chambi –on la pobresa és extrema i l’economia de subsistència, i tot i el control de la milícia s’hi continuen refugiant grups gihadistes– és la ruta utilitzada pels islamistes que actuen entre el nord d’Àfrica i el Sahel i el pas que aprofiten determinades màfies per traficar amb combustibles, armes i immigrants.

Va ser en aquest context, perillós i complicat, que fa onze anys Adnen Helali, antic pastor, avui poeta, actor i activista, va decidir rescatar la muntanya tunisiana i va organitzar la Primera Festa dels Pastors de Semmama (nom d’un dels pics del massís). Reclamant ajuda i suport internacional, va transformar la cultura en la primera arma contra el terrorisme islàmic i en l’eina per tornar la dignitat a unes persones que es veien assetjades no tan sols pels dos bàndols en conflicte, sinó també per les mines personals plantades pels gihadistes als camins, que, per exemple, el 21 de març del 2021 van matar dos nens, un d’ells de nom Tamug, que anaven a recollir romaní.

Adnen, que coneix la terra que trepitja, ha sabut activar les comunitats de Semmama i Sbeïtla i atraure el suport internacional que ha portat fins als secans de l’Atles, artistes i intel·lectuals de tot el món. “La nostra resposta és l’autoorganització, per lluitar contra els atacs gihadistes i evitar que els terroristes s’apoderin d’aquesta zona que està en risc; la nostra lluita és contra l’abandonament de les persones, i és per això que intentem trenar una alternativa, un projecte de desenvolupament que pivoti sobre la cultura, que ha de ser el motor que ens ajudi a avançar”, explica Adnen Helali.

Des del 2017, i convocats per Consol Vidal Riera, veïna de Crespià –una enamorada del Magreb coneguda com la poeta del desert, que va conèixer Helali el 2007 quan era el responsable del festival de poesia de Sbeïtla, ciutat on es conserven unes de les ruïnes romanes més ben conservades del Magreb–, cada any ha acompanyat una expedició de literats, escultors, cantants i escriptors que han visitat els pastors durant la seva festa: “La primera vegada, quan les dotze persones de l’expedició vam arribar a l’aeroport de Tunis, ens vam trobar que ens esperaven una patrulla de l’exèrcit i quatre tancs que eren els nostres escortes per viatjar fins a Semmama. Va ser una situació complicada, però la nostra era una aposta per la pau i la no-violència, i teníem clar que volien donar a conèixer la realitat d’una regió com aquesta que està amagada del món”, explica Vidal. Edu Sivori Alt, poeta participant en les expedicions va escriure: “Fa alguns anys a l’aeroport de Tunis, Adnen Helali se’m va acostar amb un ram de roses vermelles i romaní de la muntanya com a ofrena per a tots els integrants de la comitiva d’artistes i missioners per la pau, l’art i la cultura que hi havíem viatjat com a observadors internacionals.”

La pau i la convivència són dues paraules clau en una festa que, d’una banda, intenta connectar amb la tradició d’un passat recent i descobrir la riquesa de la cultura de la muntanya, i, de l’altra, consolidar una identitat que tot i veure’s amenaçada no renuncia ni a les tradicions, ni a la modernitat. Com assegura Helali: “Organitzar la Festa dels Pastors significa aprofundir en el sòl i el subsòl de Djebel, dialogar amb els altres mentre la nostra identitat està ben ancorada al turó amb el pi blanc i els ginebrons.”

El primer any dels catalans a Semmama, es van reunir creadors de Mèxic, Espanya, l’Uruguai, Guinea Equatorial, l’Argentina, Itàlia, Colòmbia, Algèria, el Brasil, França, el Congo, Cuba, Holanda, Palestina i Catalunya. A part de Consol Vidal s’hi van apuntar el trio de flamenc format pel guitarrista Edgar López Platón, el cantaor Rafael Espinosa i la bailaora Noemí Osorio; un grup de tango integrat per Javier Ciancio, Cristian Ruiz i Paula Cruanyes; els flautistes Toti Guixé i Emma Puxan; la ballarina de dansa sufí Rosa Edú Aymá; el poeta Edu Sívori Alt, i Wirikuta Maza i Renate van den Pol, especialitzades en músiques dels indis mexicans. En edicions posteriors van acollir altres creadors com Josep Tero, Ester Roca i Josep Subirana.

Malgrat que la pandèmia de la covid va aturar la festa durant dos anys, que l’autoritarisme del president Kaïs Saïed ha esborrat l’esperança de la Primavera Àrab, que ha rebrotat el terrorisme islamista –com ho demostra el recent l’atac a la sinagoga de la Ghriba– i que avui molts opositors han estat arrestats, artistes i intel·lectuals arribats de Mèxic, Palestina, Xile, l’Argentina, el Pakistan, Algèria i cinc catalans –Edgar Massegur (escultor), Ovidi Llorente (pallasso), Lurdes Boix (gestora cultural), Cristian Ruiz (guitarrista) i Consol Vidal (poeta)– han tornat a la muntanya per acompanyar una festa que ha revitalitzat la zona. Tot i que encara s’hi ha viure sota la protecció de l’exèrcit, és normal veure-hi soldats patrullant i no es pot anar més enllà del perímetre de seguretat, el 2018 es va inaugurar un centre cultural, s’ha potenciat el protagonisme de les dones –que han entrat en el mercat laboral–, s’ha impulsat el comerç dels derivats del romaní i l’espart i s’ha superat l’abandonament amb l’arribada d’una caravana sanitària del Croissant Rouge (Mitja Lluna Roja). L’escultura d’Edgar Massegur, plantada al centre cultural, no és sinó el nexe d’unió entre Semmama i Catalunya, ja que com va declarar Adnen Helali el 2019: “Encara que hi hagi polítics, partits i associacions xenòfobes que vulguin fer creure que la immigració és la responsable dels mals d’Europa i que intentin blindar la Mediterrània com una frontera impenetrable, la realitat demostra que si es vol avançar no hi ha cap altra sortida que fer que les dues ribes treballin conjuntament, que els dirigents entenguin que el progrés depèn del desenvolupament local, molt més realista, més polític i menys d’aparador, ja que així podrem aturar la tragèdia que actualment assola el mar.”