“No estem gaire lluny d’un servei militar voluntari”

Tenia molt clar que la volia fer sobre movi­ments soci­als i la Tran­sició, i després de par­lar-ne amb el direc­tor del Depar­ta­ment d’Història Moderna de la UAB, en Martí Marín, que havia estat insubmís, vaig aco­tar el tema i em vaig cen­trar en l’anti­mi­li­ta­risme, que era un àmbit que des de molt jove m’havia cri­dat l’atenció. Jo no vaig haver de fer la mili en part gràcies a la gent que surt al lli­bre, però em sor­pre­nia molt la capa­ci­tat que tenia tota aquesta gent per coor­di­nar-se en uns moments en què no hi havia inter­net ni res sem­blant. També em sor­pre­nia la capa­ci­tat de res­posta, el fet que qual­se­vol cosa que li pas­sava a un insubmís tenia una res­posta de seguida. Em gene­rava molta admi­ració, perquè sem­pre m’he con­si­de­rat una mica poruc i veia que aquesta gent no tenia por d’anar a la presó.

Faci­lita molt i t’ense­nya molt. Ara que soc pro­fes­sor de l’Autònoma estic apli­cant amb els alum­nes allò que ell em va ense­nyar. En Martí mai em va fer cap mena d’impo­sició i, en canvi, em va donar mol­tes ori­en­ta­ci­ons i em va aju­dar en tot moment.

Bàsica­ment per la dic­ta­dura fran­quista i pel fet que les for­mes d’orga­nit­zació política esta­ven sot­me­ses a la clan­des­ti­ni­tat. A més, durant molts anys l’objec­tiu prin­ci­pal dels movi­ments soci­als era posar fi a la dic­ta­dura. De fet, l’endar­re­ri­ment que hi ha en l’anti­mi­li­ta­risme també es per­cep en altres movi­ments rup­tu­ris­tes com ara el femi­nisme i l’eco­lo­gisme.

N’és una espurna. E. P. Thomp­son, que és un his­to­ri­a­dor refe­rent en l’estudi dels movi­ments soci­als, ho explica en el marc de l’eco­no­mia moral de la mul­ti­tud. Quan hi ha espur­nes que gene­ren una mobi­lit­zació social, mol­tes vega­des al dar­rere hi ha més coses. En el cas de la Set­mana Tràgica s’hi sumen mol­tes coses, com ara el males­tar popu­lar que s’arros­sega des del segle XIX amb el tema de les quin­tes, que fa que les clas­ses benes­tants puguin evi­tar el ser­vei mili­tar a través de la redempció en metàl·lic i, en canvi, que les popu­lars no puguin fer-ho de cap manera, lle­vat que optin per l’exili, que també és una forma d’opo­sició al ser­vei mili­tar.

Hi ha una sèrie d’ele­ments que van aca­bar donant cober­tura ideològica al males­tar per la guerra i el ser­vei mili­tar, com ara l’anar­quisme o el repu­bli­ca­nisme, però també dins de la cul­tura cris­ti­ana. Hi ha bran­ques de l’Església que inter­pre­ta­ven el mis­satge de Jesu­crist en clau pura­ment paci­fista. Pot­ser aquí no tant, però en altres llocs com ara els EUA, on el pro­tes­tan­tisme està molt més obert a inter­pre­ta­ci­ons diver­ses de les escrip­tu­res, hi ha comu­ni­tats que par­tei­xen d’una mirada paci­fista de la vida pública. En el cas de Cata­lu­nya, la no-violència es va començar a expan­dir sobre­tot en la segona mei­tat del segle XX, mirant molt el que havien fet Gandhi a l’Índia o Mar­tin Lut­her King als Estats Units. És un moment històric en què tro­bem dues cares de la mateixa moneda: d’una banda, llui­tes al mal ano­me­nat Ter­cer Món, on es con­si­dera que la violència és un ins­tru­ment legítim per eman­ci­par-se de la metròpoli, i, de l’altra, grups que defen­sen acon­se­guir una trans­for­mació social però a par­tir de la no-violència. En el cas de l’Estat espa­nyol hi havia pocs espais perquè aques­tes idees es difon­gues­sin, i un d’aquests espais va ser l’Església, una part de la qual va començar a dis­tan­ciar-se del règim fran­quista i fins i tot a ser-ne des­a­fecte. Res­po­nent a la pre­gunta que em feies, durant la dic­ta­dura hi havia espais en què sor­gien con­tra­dic­ci­ons, i un d’aquests espais és el dels catòlics, i més el dels cape­llans de base, que veien que el que es pre­go­nava des del règim no tenia res a veure amb el que ells veien en el dia a dia. També cal tenir en compte els vents de canvi del Con­cili Vaticà II, que va ali­near i donar més legi­ti­mi­tat al cler­gat més inquiet.

En aquells moments, hi havia una esquerra revo­lu­cionària que pen­sava que la lluita armada era una pos­si­bi­li­tat. A més, l’esquerra té una tra­dició vin­cu­lada a la Revo­lució Fran­cesa, del poble en armes, que té l’obli­gació de defen­sar la nació. El que defen­sa­ven, si de cas, és que calia sub­ver­tir l’exèrcit per tal que no seguís sent addicte als pode­ro­sos. A par­tir d’aquesta tra­dició, els objec­tors, que, a més, eren pocs i poc cone­guts, eren vis­tos com uns extra­ter­res­tres. A part d’això, la pri­o­ri­tat dels par­tits d’esquer­res i els d’opo­sició al règim en gene­ral era posar fi al més aviat pos­si­ble a la dic­ta­dura.

És una pre­gunta interes­sant. A finals dels sei­xanta i començament dels setanta del segle pas­sat, paci­fisme i anti­mi­li­ta­risme esta­ven bas­tant bar­re­jats. El paci­fisme que pro­cla­ma­ven per­so­nes com Pepe Beunza era molt crític i, per tant, molt pro­per a allò que era l’anti­mi­li­ta­risme, però en tro­bar-se aquest eix ver­te­bra­dor de l’acció no vio­lenta que era l’opo­sició al ser­vei mili­tar obli­ga­tori es va pro­duir un feno­men molt interes­sant, i és que va eixam­plar molt la base. Va començar a con­fluir-hi gent amb altres cul­tu­res polítiques, que dona­ven vol­tes a allò que els unia més enllà del rebuig al servi mili­tar obli­ga­tori. El con­sens entre tota aquesta gent va venir del fet de con­si­de­rar que el que volien era una trans­for­mació social a par­tir d’un dels punts més punyents, el mili­ta­risme, que inci­dia en molts aspec­tes de la vida de les per­so­nes més enllà del ser­vei mili­tar. A par­tir de l’opo­sició al ser­vei mili­tar, doncs, es va pas­sar a l’anti­mi­li­ta­risme i a l’anti­au­to­ri­ta­risme, una paraula que en aque­lla època es feia ser­vir molt. Aquest debat va gene­rar una forta divisió interna, fins al punt que la gent que defen­sava que la lluita per l’objecció de consciència era la lluita per un dret es van aca­bar escin­dint o es va diluir una mica més.

És veri­tat, però tot això s’ha de posar en con­text i veure el que estava pas­sant en aquells moments al món, amb països refe­ren­ci­als com ara els EUA o França, que no tenien un exèrcit de lleva. També cal tenir pre­sent que els insub­mi­sos van por­tar la situ­ació fins a un car­reró sense sor­tida. Era un pro­blema cada vegada més gros i més com­pli­cat de resol­dre. En tot cas, el PP i CiU van ser prou hàbils per atri­buir-se el mèrit

A Itàlia estan en aquest punt. Aquí no estem gaire lluny que es torni a ins­tau­rar un ser­vei volun­tari, que és el que està pas­sant a França. A més, les enques­tes d’opinió indi­quen que l’exèrcit ha anat gua­nyant pres­tigi, i la guerra d’Ucraïna ha fet tor­nar un dis­curs mili­ta­rista. Dependrà molt del par­tit que esti­gui al govern i de si es torna a obrir el debat.