“El drama que va viure Granollers és universal”

El fet de per­dre la guerra i no poder posar els nos­tres peri­o­dis­tes a entre­vis­tar o els his­to­ri­a­dors a inves­ti­gar ens con­di­ci­ona molt. Als països on la guerra acaba d’una altra manera poden tre­ba­llar de forma rigo­rosa, sense entre­bancs. Ells acon­se­guei­xen tre­ba­llar la memòria quan els fets encara són molt recents. El que passa aquí és que els his­to­ri­a­dors comen­cen fer recerca sobre els bom­bar­de­jos durant la Tran­sició, que és quan es pot. Fins ales­ho­res, només hi ha lite­ra­tura falan­gista, que no és vàlida des d’un punt de vista his­to­ri­ogràfic. Aquí anem qua­ranta anys tard i, a més, la Tran­sició va com va i fins fa poc no es tre­ba­lla gaire la memòria democràtica. Però és ales­ho­res quan tenim les pri­me­res llis­tes de vícti­mes i les pri­me­res entre­vis­tes de super­vi­vents.

D’una banda, és una ciu­tat més a des­mo­ra­lit­zar i on sem­brar el caos des de les bases ita­li­a­nes, que es dedi­quen cada dia a bom­bar­de­jar la zona repu­bli­cana. Molts són a Bar­ce­lona, però també reben mol­tes ciu­tats del lito­ral català i valencià i algu­nes de l’inte­rior. Forma part de la tàctica d’uti­lit­zar la guerra aèria per ata­car la rere­guarda. Allà no hi ha objec­tius mili­tars, però sí població civil a la qual es vol des­mo­ra­lit­zar per acon­se­guir que la guerra s’acabi al més aviat millor. En el cas con­cret de Gra­no­llers, sabem que és objec­tiu perquè la cen­tral elèctrica apa­reix en docu­ments dels ita­li­ans. Com que els his­to­ri­a­dors no van poder inves­ti­gar quan tocava, durant dècades el bom­bar­deig ha estat envol­tat de rumors. Es deia que pot­ser eren uns avi­ons que volien ata­car Bar­ce­lona i com que les bate­ries antiaèries els van dis­per­sar van dei­xar la càrrega a Gra­no­llers. Ara sabem que no és així. Volien bom­bar­de­jar la cen­tral elèctrica, que és una de les que ali­men­ta­ven les línies de fer­ro­car­ril cap a Vic. Però aquesta cen­tral no la van tocar.

S’ha fet molta recerca sobre el tema, sobre­tot per part d’his­to­ri­a­dors de les Illes. Sabem que quan arri­ba­ven a Espa­nya els avi­a­dors ita­li­ans es can­vi­a­ven el nom, i per això en tots els docu­ments apa­rei­xen els noms en clau. Es trac­tava d’avi­a­dors que ja s’havien for­mat a Itàlia i que van veure en la guerra d’Espa­nya una opor­tu­ni­tat de pujar en l’esca­lafó i prac­ti­car amb foc real. Hi ha un fet molt bèstia, i és que eren gent que des de 5.000 metres i sense pre­o­cu­par-se gaire d’encer­tar l’objec­tiu, dei­xa­ven anar les bom­bes. Es trac­tava d’una acti­vi­tat molt san­guinària, però ells se’n tor­na­ven i a la tarda ana­ven tran­quil·lament a fer un cafè i a pas­sar-s’ho bé.

La història del bom­bar­deig a Gra­no­llers la sé perquè la meva àvia m’explica des de petit que el meu besavi mor a la Por­xada, que ales­ho­res era l’espai del mer­cat. Per a mi és una història fami­liar. Però a Gra­no­llers tot­hom té la seva història d’aquell dia. Cada família sap on tenen els seus i què van patir. A par­tir d’aquest conei­xe­ment de la meva història i també d’altres, el que aca­bes veient és que a la ciu­tat hi ha tot un món d’històries que no s’havien fit­xat en un lli­bre. Vaig pen­sar que tenia sen­tit que féssim una mena de recull per tal de tenir tot aquell dia retra­tat a par­tir de peti­tes històries, la suma de les quals ens per­me­tia fer el retrat glo­bal d’aque­lla tragèdia.

Exacte. Quan vaig tenir la idea del fer el lli­bre em vaig ado­nar que ja hi havia molta feina feta des de l’any 2000, amb força gent que havia estat entre­vis­tada i que havia dei­xat la seva història, alguns dels quals avui són morts. Es tracta d’entre­vis­tes llar­gues, d’una hora més o menys cada una, i totes molt des­crip­ti­ves del bom­bar­deig del 31 de maig del 1938. N’hi ha una sei­xan­tena, i el dar­rer any n’acon­se­guim divuit més. És a par­tir de tot aquest mate­rial que acon­se­gueixo recons­truir les històries.

Una de les històries més punyents és la de la Con­cepció Molins, que en aquells moments era infer­mera a l’hos­pi­tal de Gra­no­llers. Aquell dia es va pas­sar tot el matí curant ferits i aju­dant els met­ges. Va ser un matí de boge­ria, esta­ven com­ple­ta­ment des­bor­dats. Aquell dia, que feien falta tan­tes mans, van aparèixer aque­lles mon­ges que havien estat ama­ga­des en cases de famílies catòliques perquè la seva vida peri­llava. I van deci­dir sor­tir del seu ama­ga­tall. Abans de la guerra tre­ba­lla­ven a l’hos­pi­tal i el dia 31 al matí van veure que no es podien que­dar a casa i de cop van aparèixer per aju­dar.

Al lli­bre hi ha històries molt col­pi­do­res, de fills que per­den la mare o de mares que per­den algun dels seus fills. A aquesta gent els va can­viar la vida per sem­pre. Després hi ha també històries de gent que aquell dia van pas­sar hores i hores d’angoixa fins que no es van retro­bar. Com que no hi havia mòbils ni manera de comu­ni­car-se, la gent va viure en un estat d’angoixa durant hores i fins i tot dies. Aques­tes històries són molt impac­tants.

Volia retra­tar com era la soci­e­tat i com va viure la guerra; per això m’ha agra­dat expli­car històries com la d’en Joan Triadú, que era un mes­tre de la República, o la de la Rosa Puig, que era una de les que lide­rava el comitè de la CNT d’una de les fàbri­ques més grans de Gra­no­llers. Són per­so­nes que després de la guerra van haver de fugir i es van pas­sar molts anys exi­li­ats. Hi ha gent que va aca­bar a Maut­hau­sen i per a la qual aquell 31 de maig no va ser la tragèdia més dura que van haver de viure.

Hi ha silenci abso­lut. Quan fa un any del bom­bar­deig, no hi ha ni una com­me­mo­ració i fins i tot es comença a impo­sar la idea que allò ha estat pro­vo­cat per la tos­su­de­ria de la gent, per la volun­tat de voler resis­tir. És un drama que es manté soter­rat durant dècades. Per això era tan impor­tant fer aquest lli­bre, ni que fos vui­tanta anys tard, per tan­car el cer­cle i tren­car el silenci. Ara mateix tinc un retorn molt bonic d’agraïment dels fami­li­ars i dels super­vi­vents que encara que­den.

Els bom­bar­de­jos en massa es comen­cen a fer durant la Guerra Civil. I en lloc d’apren­dre, el que ha fet l’ésser humà és gene­ra­lit­zar-los. La història de Gra­no­llers avui es repe­teix a Ucraïna o Síria. És un drama uni­ver­sal.