“El règim sempre va desconfiar dels catalans”

Afor­tu­na­da­ment, això ha can­viat molt. Els estu­dis sobre el crei­xe­ment econòmic que va ini­ciar Pierre Vilar i van con­ti­nuar altres his­to­ri­a­dors han permès cap­gi­rar aquesta imatge. Però hem cai­gut en un altre extrem, i és en la idea que durant el segle XVIII els cata­lans només pen­sa­ven a fer diners i s’obli­da­ven de la política. Per tant, ens cal resi­tuar la política en el marc com­plex en què es va donar, que va ser el de fer-se sense ins­ti­tu­ci­ons pròpies, en un règim abso­lu­tista, mili­ta­rit­zat i amb repressió. A par­tir d’aquests con­di­ci­o­nants, hem de tenir en compte quina política es podia fer i quina es va fer, perquè se’n va fer. Crec que es tracta d’un filó que encara pot donar molts tre­balls, perquè als arxius hi segueix havent molta docu­men­tació.

La pri­mera con­clusió que no hem de per­dre de vista és que el 1714 Cata­lu­nya va ser vençuda. I aquesta pre­missa val per a tot el segle XVIII i fins i tot més enllà d’aquest. Als docu­ments borbònics s’està recor­dant cons­tant­ment que els cata­lans són un poble sotmès i rebel. En tot cas, és lògic que els his­to­ri­a­dors poses­sin la mirada en allò més impac­tant, com la represa econòmica, sobre­tot en un marc polític hos­til. Durant mol­tes dècades es va fer només història econòmica i no ha estat fins als dar­rers anys que tota una gene­ració d’his­to­ri­a­dors hem parat atenció en la política i hem inten­tat res­ti­tuir aquest fil con­duc­tor de com s’inten­ta­ven plan­te­jar alter­na­ti­ves a l’abso­lu­tisme, com es recor­da­ven les ins­ti­tu­ci­ons supri­mi­des i es posa­ven com a model. I no pas amb una visió enyo­ra­dissa, sinó amb la idea de tor­nar al sis­tema de la repre­sen­tació dels tres braços als muni­ci­pis.

Pri­me­ra­ment, a par­tir dels infor­mes dels mili­tars, que són cons­tants durant tot el segle XVIII i que posen de mani­fest que donen per per­duda la bata­lla. Des del Con­sell de Cas­te­lla fins als mili­tars, hi ha plena consciència que el model de la Nova Planta ha fra­cas­sat, i al lli­bre en poso alguns tes­ti­mo­nis i exem­ples molts clars. En segon lloc, els viat­gers estran­gers són una font d’infor­mació impres­si­o­nant. I no només expli­quen que hi ha pros­pe­ri­tat, sinó també repressió o una fis­ca­li­tat molt més ele­vada que en altres ter­ri­to­ris de la monar­quia. I en molts casos també es posa de mani­fest que hi ha un espe­rit d’insub­missió molt clar.

És sor­pre­nent, però va en la mateixa línia que el dic­ta­men del Con­sell de Cas­te­lla després de l’ava­lot de quin­tes, que és de finals del segle. Per aca­bar, cal tenir en compte el rosari de denúncies, memo­ri­als, pro­tes­tes i mobi­lit­za­ci­ons que hi ha durant tot el segle XVIII i que és cons­tant. Si fem una mirada glo­bal del segle, que és el que he inten­tat fer al lli­bre, ens ado­nem que no hi ha oblit de res, ni de les lli­ber­tats ni de les ins­ti­tu­ci­ons per­du­des ni d’una manera de fer política que era par­ti­ci­pa­tiva. Tot això va ser abo­lit per un abso­lu­tisme que de vega­des ha estat pre­sen­tat com a “moder­nit­za­dor”.

Fins i tot s’accen­tua per la trans­for­mació social que hi ha a Cata­lu­nya i que no es dona en altres llocs de la monar­quia, prin­ci­pal­ment de la indus­tri­a­lit­zació i el nai­xe­ment de l’obre­risme. Això genera uns grups soci­als i una pola­rit­zació molt intensa, i també una pene­tració més nota­ble de les idees més demo­cra­tit­za­do­res i revo­lu­cionàries.

Si es lle­geix bé Les señales de la feli­ci­dad en España, y medios de hacer­las efi­ca­ces (1768), es veu una per­sona que accepta l’abso­lu­tisme mode­rat, però que també fa un com­pendi de recla­ma­ci­ons en el sen­tit que els vençuts han de ser trac­tats com els ven­ce­dors i aquests han d’apren­dre coses dels vençuts. També defensa una política dife­ren­cial per als ter­ri­to­ris i recorre a eco­no­mis­tes came­ra­lis­tes. Deixa clara la seva admi­ració per Maria Teresa d’Àustria, el model com­post de la monar­quia dual aus­tro­hon­ga­resa i el model del pri­mer cata­la­nisme fins a Enric Prat de la Riba. A més, és un per­so­natge interes­sant perquè està com­promès amb la soci­e­tat, com ho demos­tra el fet de pro­po­sar un advo­cat gene­ral del públic, que ha de fer de pont entre la soci­e­tat civil i l’Estat i que en defi­ni­tiva ha de con­tro­lar els polítics. És un indi­vidu que va ser per­se­guit per la Inqui­sició, i tot i que va ocu­par càrrecs en el règim no s’hi sen­tia còmode. És un per­so­natge mode­rat, sí, però és que tam­poc tro­bem figu­res alter­na­ti­ves en aquell moments del segle. Les que hi ha es mouen en el ter­reny de la reforma i de les mesu­res econòmiques indus­tri­a­lis­tes.

El fac­tor lingüístic no es qüesti­ona. Tant Romà i Ros­sell com altres il·lus­trats com Antoni de Cap­many donen per fet que la llen­gua impor­tant és el cas­tellà i que si Cata­lu­nya vol jugar un paper en l’eco­no­mia espa­nyola no té altre remei que fun­ci­o­nar en cas­tellà. És més, en Romà i Ros­sell escriu una frase en què diu que el cas­tellà és el que per­met enllaçar províncies dife­rents i, per tant, rebai­xar les diferències.

La bur­ge­sia és la que es pot sen­tir més atreta pel règim borbònic, entre altres coses perquè és la gran bene­ficiària del cadas­tre. Tot i això, cal tenir en compte que el règim borbònic va des­con­fiar sis­temàtica­ment dels cata­lans, espe­ci­al­ment del poble baix, per insubmís. Però també dels bur­ge­sos i dels juris­tes borbònics, i a alguns els acu­sava de “cata­la­nis­tes” o “d’esti­mar massa la seva terra”, tal com es diu en alguns infor­mes. El règim borbònic no faci­lita l’adhesió incon­di­ci­o­nal dels cata­lans que li podrien haver mani­fes­tat el seu suport. Una mos­tra del seu des­con­ten­ta­ment és el Memo­rial de Greu­ges del 1760.