“L’estiueig ha deixat empremta en molts artistes”

Darrerament ha canviat una mica, perquè fins i tot es convoquen eleccions, però tradicionalment l’estiu és un període sense gaire notícies i en què els periodistes hem de deixar material preparat. Jo estava a punt per marxar de vacances i havia de deixar feta una sèrie, i vaig pensar que aquesta sèrie podia ser sobre els artistes i l’estiueig. Vaig comprovar que hi havia alguna cosa feta d’algun dels artistes, com Joan Miró i Joan Maragall, però no un estudi de conjunt. Inicialment, la meva idea era fer una quinzena d’articles per cobrir el període de juliol i agost, però en Joan Sala va veure que podia convertir-se en un llibre si s’ampliaven els articles. Tots els capítols no van ser articles en un primer moment, però tots els textos que es poden trobar al llibre segueixen el mateix patró.

[Somriu] En aquell moment no hi havia aquesta instantaneïtat i aquesta exposició permanent de la vida privada que hi ha ara, però d’alguna manera sí que van influir en el fet que altra gent hi anés, que algunes viles es fessin conegudes, i en alguns casos fins i tot s’han articulat rutes literàries o d’altre tipus. Van ser influenciadors, en certa mesura. La Costa Brava, per exemple, hauria estat una cosa molt diferent si no hi hagués hagut la influència de Salvador Dalí a la zona de Cadaqués; el mateix a l’Empordanet, amb Josep Pla, o al Port de la Selva, amb Josep Vicenç Foix o Josep Maria de Segarra. Si no hi hagués hagut tants periodistes o escriptors que escrivien articles als diaris o pintors que retrataven alguns paisatges, tot plegat hauria estat molt diferent. Tot i això, és veritat que no hi havia la immediatesa actual.

El descans i la necessitat de canviar d’aires són la base de l’estiueig. Comença amb la Revolució Industrial, quan s’introdueix una altra manera de viure i de produir, i les ciutats es converteixen en llocs cada vegada més insalubres. Els metges recomanen canviar d’aires per malalties físiques o mentals. I prescriuen pujar muntanyes o anar arran de mar. Joan Miró va anar al mas de Mont-roig a intentar curar-se del tifus i de problemes nerviosos que tenia, i allà va trobar-hi la inspiració; però no va anar-hi per aquest darrer motiu, sinó per un problema de salut. Picasso també estava molt deprimit després d’haver anat a Madrid, i el seu amic Manuel Pallarés el va portar a Horta de Sant Joan, on va descobrir tot un món i va acabar dient que allà ho havia après tot com a artista. Tàpies també va anar a la muntanya per una necessitat de salut i es va trobar amb un paisatge que el va atrapar. La inspiració, en tots aquests casos, va arribar després, però el primer mòbil, per dir-ho d’alguna manera, va ser la salut.

El llibre vol ser una mostra de fins a quin punt aquests artistes o escriptors eren incapaços d’aturar-se. El descans sempre els ha produït aquesta ment fresca per emprendre nous projectes. N’hi ha de molt destacats. Sense els viatges a la Catalunya Nord de Jacint Verdaguer no hi hauria hagut el poema Canigó. Sense els estius al Mas Miró segurament Joan Miró hauria fet una altra carrera perquè, a més, el mas el vinculava amb la terra i amb el paisatge. Pablo Picasso va descobrir a Horta de Sant Joan una manera de mirar la realitat que va acabar desencadenant el cubisme. En molts casos, entraven en contacte amb un paisatge nou, amb unes altres maneres de parlar i de viure. Avui som més globals i potser costa més percebre la diferència, però temps enrere per a gent de ciutat anar al camp o a la muntanya era un xoc en tots els sentits, i això resultava molt inspirador. Hi ha artistes en què sense haver-hi una influència directa hi trobes detalls que es poden rastrejar. Per exemple, l’obra Maria Rosa de Guimerà, que parla d’uns peons caminers i d’unes carreteres, sí que està inspirada en uns fets del Penedès, però la carretera que hi havia a Matadepera la tenia davant d’on estiuejava. Un altre cas és el d’Espriu, que sense les estades a la casa familiar d’Arenys de Mar no hauria construït el mite de Sinera que va donar forma a la seva obra. El jardí dels Cinc Arbres era l’eixida del casal del Bisbe Català que havia heretat el seu pare.

Ho has vist molt bé. Al llibre hi ha molts exemples de poblacions que no serien igual sense el pas o la presència d’alguns artistes o escriptors. El mite de l’Empordà el van construir els escriptors, i fins i tot el nom de Costa Brava el va posar Ferran Agulló. També acaben deixant empremta en els topònims. Caterina Albert, per exemple, bateja el nom del barri a la torre dels Riera-Albert, on l’escriptora va passar diversos estius als anys vint i va escriure el poema que donaria nom al barri de Montflorit, i que comença dient: “Montflorit! la gaia terra del bell viure i del bell nom!”

Exactament. Hi ha uns influenciadors avant la lettre que criden els amics o acaben creant colla o colònia en alguns indrets que s’acaben posant de moda. Podem parlar, per exemple, del Calafell de Carles Barral, on acaba arrossegant Juan Marsé i Gil de Biedma, ambdós atrets per l’amic que hi estiueja des de petit.

He intentat que fos equilibrat territorialment, tot i que hi ha zones on és molt complicat que hi hagi estiueig. També vaig tenir en compte el criteri que fossin d’un període entre finals del XIX i del XX, que és l’època de l’estiueig de proximitat.

És curiós, perquè hi ha poblacions com Blanes que han tingut gent sostingudament, des de Roberto Bolaño fins a Montserrat Roig. També a Argentona, per on passa el general Prim de camí al balneari Prats dels seus parents, fins a tota la generació del modernisme, o Eugeni d’Ors, que hi anava perquè els seus sogres hi tenien casa. També hi ha el cas dels balnearis, que podria haver generat un llibre sencer. La gràcia, també, és comprovar que hi ha personatges a qui he situat en un lloc, però a qui podria haver posat perfectament en qualsevol altre, com Josep Maria de Segarra.