“L’estiueig ha deixat empremta en molts artistes”

Dar­re­ra­ment ha can­viat una mica, perquè fins i tot es con­vo­quen elec­ci­ons, però tra­di­ci­o­nal­ment l’estiu és un període sense gaire notícies i en què els peri­o­dis­tes hem de dei­xar mate­rial pre­pa­rat. Jo estava a punt per mar­xar de vacan­ces i havia de dei­xar feta una sèrie, i vaig pen­sar que aquesta sèrie podia ser sobre els artis­tes i l’esti­ueig. Vaig com­pro­var que hi havia alguna cosa feta d’algun dels artis­tes, com Joan Miró i Joan Mara­gall, però no un estudi de con­junt. Ini­ci­al­ment, la meva idea era fer una quin­zena d’arti­cles per cobrir el període de juliol i agost, però en Joan Sala va veure que podia con­ver­tir-se en un lli­bre si s’ampli­a­ven els arti­cles. Tots els capítols no van ser arti­cles en un pri­mer moment, però tots els tex­tos que es poden tro­bar al lli­bre seguei­xen el mateix patró.

[Som­riu] En aquell moment no hi havia aquesta ins­tan­taneïtat i aquesta expo­sició per­ma­nent de la vida pri­vada que hi ha ara, però d’alguna manera sí que van influir en el fet que altra gent hi anés, que algu­nes viles es fes­sin cone­gu­des, i en alguns casos fins i tot s’han arti­cu­lat rutes literàries o d’altre tipus. Van ser influ­en­ci­a­dors, en certa mesura. La Costa Brava, per exem­ple, hau­ria estat una cosa molt dife­rent si no hi hagués hagut la influència de Sal­va­dor Dalí a la zona de Cadaqués; el mateix a l’Empor­da­net, amb Josep Pla, o al Port de la Selva, amb Josep Vicenç Foix o Josep Maria de Segarra. Si no hi hagués hagut tants peri­o­dis­tes o escrip­tors que escri­vien arti­cles als dia­ris o pin­tors que retra­ta­ven alguns pai­sat­ges, tot ple­gat hau­ria estat molt dife­rent. Tot i això, és veri­tat que no hi havia la imme­di­a­tesa actual.

El des­cans i la neces­si­tat de can­viar d’aires són la base de l’esti­ueig. Comença amb la Revo­lució Indus­trial, quan s’intro­du­eix una altra manera de viure i de pro­duir, i les ciu­tats es con­ver­tei­xen en llocs cada vegada més insa­lu­bres. Els met­ges reco­ma­nen can­viar d’aires per malal­ties físiques o men­tals. I pres­cri­uen pujar mun­ta­nyes o anar arran de mar. Joan Miró va anar al mas de Mont-roig a inten­tar curar-se del tifus i de pro­ble­mes ner­vi­o­sos que tenia, i allà va tro­bar-hi la ins­pi­ració; però no va anar-hi per aquest dar­rer motiu, sinó per un pro­blema de salut. Picasso també estava molt depri­mit després d’haver anat a Madrid, i el seu amic Manuel Pallarés el va por­tar a Horta de Sant Joan, on va des­co­brir tot un món i va aca­bar dient que allà ho havia après tot com a artista. Tàpies també va anar a la mun­ta­nya per una neces­si­tat de salut i es va tro­bar amb un pai­satge que el va atra­par. La ins­pi­ració, en tots aquests casos, va arri­bar després, però el pri­mer mòbil, per dir-ho d’alguna manera, va ser la salut.

El lli­bre vol ser una mos­tra de fins a quin punt aquests artis­tes o escrip­tors eren incapaços d’atu­rar-se. El des­cans sem­pre els ha produït aquesta ment fresca per empren­dre nous pro­jec­tes. N’hi ha de molt des­ta­cats. Sense els viat­ges a la Cata­lu­nya Nord de Jacint Ver­da­guer no hi hau­ria hagut el poema Canigó. Sense els estius al Mas Miró segu­ra­ment Joan Miró hau­ria fet una altra car­rera perquè, a més, el mas el vin­cu­lava amb la terra i amb el pai­satge. Pablo Picasso va des­co­brir a Horta de Sant Joan una manera de mirar la rea­li­tat que va aca­bar des­en­ca­de­nant el cubisme. En molts casos, entra­ven en con­tacte amb un pai­satge nou, amb unes altres mane­res de par­lar i de viure. Avui som més glo­bals i pot­ser costa més per­ce­bre la diferència, però temps enrere per a gent de ciu­tat anar al camp o a la mun­ta­nya era un xoc en tots els sen­tits, i això resul­tava molt ins­pi­ra­dor. Hi ha artis­tes en què sense haver-hi una influència directa hi tro­bes detalls que es poden ras­tre­jar. Per exem­ple, l’obra Maria Rosa de Gui­merà, que parla d’uns peons cami­ners i d’unes car­re­te­res, sí que està ins­pi­rada en uns fets del Penedès, però la car­re­tera que hi havia a Mata­de­pera la tenia davant d’on esti­ue­java. Un altre cas és el d’Espriu, que sense les esta­des a la casa fami­liar d’Arenys de Mar no hau­ria cons­truït el mite de Sinera que va donar forma a la seva obra. El jardí dels Cinc Arbres era l’eixida del casal del Bisbe Català que havia here­tat el seu pare.

Ho has vist molt bé. Al lli­bre hi ha molts exem­ples de pobla­ci­ons que no serien igual sense el pas o la presència d’alguns artis­tes o escrip­tors. El mite de l’Empordà el van cons­truir els escrip­tors, i fins i tot el nom de Costa Brava el va posar Fer­ran Agulló. També aca­ben dei­xant empremta en els topònims. Cate­rina Albert, per exem­ple, bateja el nom del barri a la torre dels Riera-Albert, on l’escrip­tora va pas­sar diver­sos estius als anys vint i va escriure el poema que dona­ria nom al barri de Mont­flo­rit, i que comença dient: “Mont­flo­rit! la gaia terra del bell viure i del bell nom!”

Exac­ta­ment. Hi ha uns influ­en­ci­a­dors avant la let­tre que cri­den els amics o aca­ben cre­ant colla o colònia en alguns indrets que s’aca­ben posant de moda. Podem par­lar, per exem­ple, del Cala­fell de Car­les Bar­ral, on acaba arros­se­gant Juan Marsé i Gil de Biedma, ambdós atrets per l’amic que hi esti­ueja des de petit.

He inten­tat que fos equi­li­brat ter­ri­to­ri­al­ment, tot i que hi ha zones on és molt com­pli­cat que hi hagi esti­ueig. També vaig tenir en compte el cri­teri que fos­sin d’un període entre finals del XIX i del XX, que és l’època de l’esti­ueig de pro­xi­mi­tat.

És curiós, perquè hi ha pobla­ci­ons com Bla­nes que han tin­gut gent sos­tin­gu­da­ment, des de Roberto Bolaño fins a Mont­ser­rat Roig. També a Argen­tona, per on passa el gene­ral Prim de camí al bal­ne­ari Prats dels seus parents, fins a tota la gene­ració del moder­nisme, o Eugeni d’Ors, que hi anava perquè els seus sogres hi tenien casa. També hi ha el cas dels bal­ne­a­ris, que podria haver gene­rat un lli­bre sen­cer. La gràcia, també, és com­pro­var que hi ha per­so­nat­ges a qui he situat en un lloc, però a qui podria haver posat per­fec­ta­ment en qual­se­vol altre, com Josep Maria de Segarra.