Quina és la posició de Turquia a Europa?

“Pri­mer, veniu i obriu el camí de Tur­quia a la Unió Euro­pea, i després nosal­tres obri­rem el camí a Suècia, tal com ho vam fer amb Finlàndia.” Aques­tes eren les parau­les del pre­si­dent turc, Recep Tayyip Erdo­gan, durant la cimera de l’OTAN a Vílnius que es va cele­brar l’11 i 12 de juliol, on un dels punts cen­trals era l’accep­tació de l’entrada de Suècia a l’aliança mili­tar.

Alguns, com el pre­si­dent dels Estats Units, Joe Biden, van opi­nar que un fet i l’altre no tenien relació; d’altres, com el pri­mer minis­tre de Suècia, Ulf Kris­ters­son, van ofe­rir el seu suport a l’hora d’accep­tar Tur­quia a la Unió Euro­pea. La cimera es va cloure amb la pilota llançada al Par­la­ment de Tur­quia, que a l’octu­bre haurà de deci­dir si accep­ten l’entrada de Suècia a l’OTAN, atès que un país no pot adhe­rir-s’hi sense la una­ni­mi­tat dels estats mem­bres.

Fins ara, Erdo­gan s’opo­sava a l’entrada de Suècia perquè con­si­de­rava que el país era un refugi de ter­ro­ris­tes kurds i gülenis­tes, movi­ment isla­mista nas­cut a Tur­quia i encapçalat per Fet­hu­llah Gülen. Tal com expli­cava Macià Serra a l’edició de La República del 14 de juliol, Tur­quia sem­bla que aca­barà cedint per l’endu­ri­ment de la legis­lació “anti­ter­ro­rista” de Suècia i per l’extra­dició d’alguns refu­gi­ats kurds, així com per la represa d’expor­tació d’armes a Tur­quia. A aquest esce­nari s’hi ha de sumar la venda d’avi­ons de com­bat F-16 dels Estats Units a Tur­quia –en un pas­sat li havien blo­que­jat la com­pra– i el nou man­dat d’Erdo­gan, que va gua­nyar les elec­ci­ons el maig pas­sat.

Però, per què Erdo­gan fa tor­nar a la pales­tra l’entrada a la Unió Euro­pea? És pos­si­ble aquest nou esce­nari? A Europa li interessa? Com poden evo­lu­ci­o­nar les rela­ci­ons entre Tur­quia i Europa?

Des del 1987, Tur­quia fa cua per entrar a for­mar part de la Unió Euro­pea com a estat mem­bre de ple dret. Mal­grat tot, la relació amb l’aliança euro­pea no comença aquí. El 1959 ja va dema­nar un acord d’asso­ci­ació amb la Comu­ni­tat Econòmica Euro­pea, que es va fer efec­tiu el 1963. Amb aquest acord, que porta per nom l’Acord d’Ankara, es va reconèixer Tur­quia com un país euro­peu i es van decre­tar els cri­te­ris d’entrada. El 1999, deu anys després que la UE con­firmés la demanda d’entrada de Tur­quia, se li va con­ce­dir l’esta­tut de can­di­dat.

El 2004, la Comissió Euro­pea va afir­mar que Tur­quia com­plia els requi­sits neces­sa­ris i que es podien obrir les nego­ci­a­ci­ons, però el mateix any hi va haver deu països que havien ini­ciat la demanda després de Tur­quia que van ser accep­tats a la Unió. “Per a Tur­quia, allu­nyar-se d’Europa no ha estat una decisió, ha estat una obli­gació”, asse­nyala en aquesta línia l’espe­ci­a­lista en política turca estran­gera, Ali Faik Demir.

Les rela­ci­ons, però, no són només aques­tes: Tur­quia és un dels fun­da­dors de l’Orga­nit­zació per la Segu­re­tat i la Coo­pe­ració a Europa (OSCE) i es va unir al Con­sell d’Europa –que admi­nis­tra la Cort Euro­pea dels Drets Humans– tres mesos després de la seva fun­dació, al mateix moment que Grècia i abans que Espa­nya. El 3% del ter­ri­tori del país forma part del con­ti­nent euro­peu, ha par­ti­ci­pat a la UEFA Cham­pi­ons Lea­gue i va gua­nyar Euro­visió el 2003 amb Everyw­hat that I can. I per si fos poc, hi ha una diàspora del vol­tant de 3,1 mili­ons de turcs a Europa.

Tot i els vin­cles, l’entrada de Tur­quia a la Unió Euro­pea mai no ha estat vali­dada. Dels trenta-cinc capítols que s’havien d’accep­tar per a l’adhesió, només se’n van obrir setze i se’n va tan­car un, el que se cen­trava en ciència i inves­ti­gació. Des de prin­ci­pis de segle, el suport a l’entrada de Tur­quia a la UE ha estat con­tro­ver­tit dins de la mateixa orga­nit­zació. Els que hi estan en con­tra no aca­ben de veure l’entrada d’un país de majo­ria musul­mana, que és el més poblat i que, per tant, tin­dria una gran repre­sen­tació, i que està envol­tat de països on hi ha hagut ten­si­ons els últims anys. A més, el con­si­de­ren un país feble i empo­brit. La ines­ta­bi­li­tat econòmica, les polítiques auto­ritàries i el suport finan­cer i mili­tar de Tur­quia a la República de Xipre del Nord –país només reco­ne­gut per Tur­quia– influ­ei­xen en la falta de suports.

Per aquests motius, el 2016 i el 2017 el Par­la­ment Euro­peu van apro­var una reso­lució en la qual s’anun­ci­ava la sus­pensió tem­po­ral de les nego­ci­a­ci­ons. En l’adap­tació de l’informe, el 2022, s’espe­ci­fi­ca­ven els motius: l’estat de dret i l’estat de la democràcia a Tur­quia, amb mit­jans de comu­ni­cació tan­cats i peri­o­dis­tes a la presó; la inter­venció mili­tar de Tur­quia a Síria; les acti­vi­tats il·legals a Xipre, i el des­ple­ga­ment de bucs turcs d’explo­ració d’hidro­car­burs en zona econòmica exclu­siva de Grècia.

Els que han donat suport a Tur­quia ho han fet sobre­tot per la seva funció geos­tratègica, que s’ha vist aug­men­tada amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, en la qual Erdo­gan ha inten­tat fer de medi­a­dor tei­xint ali­an­ces amb els dos països. A més, des d’Europa es veu com un pas­satge cap als països del golf Pèrsic, amb qui Tur­quia també té relació. Aquest fet li per­met pre­sen­tar-se com una figura que pot apro­par les dues zones en un moment en què a Europa li interessa esta­blir rela­ci­ons amb el Golf. La ubi­cació geogràfica també és pun­tal en les migra­ci­ons, atès que Tur­quia ser­veix a la Unió Euro­pea com a escut per fre­nar les ona­des migratòries cap al con­ti­nent amb l’acord fir­mat el 2016, i en el con­trol del tràfic de dro­gues.

L’eco­no­mia també hi té un pes, tant per la diàspora turca que hi ha a Europa –sobre­tot a Ale­ma­nya, on als anys sei­xanta es va con­vi­dar ciu­ta­dans turcs a tre­ba­llar com a mà d’obra a la indústria, i que actu­al­ment superen el total d’estran­gers al país pro­vi­nents de la Unió Euro­pea– com pel comerç entre Tur­quia i altres països euro­peus en dife­rents sec­tors com ara el tèxtil. Als països euro­peus, doncs, els interessa tenir una bona relació amb Tur­quia.

“Europa també ha de fer coses per Tur­quia, sinó se n’allu­nyarà”, defensa l’espe­ci­a­lista Ali Faik Demir. Una de les mane­res de demos­trar aquest interès pot ser a través de la reno­vació de l’antiga unió dua­nera i de l’accep­tació de visats turcs a Europa, una qüestió al cen­tre de l’actu­a­li­tat turca i que Erdo­gan va repe­tir durant la cam­pa­nya elec­to­ral. Amb la pandèmia gene­rada per la covid-19, la dene­gació de visats va aug­men­tar del 10 al 17%, i ara es manté en el 15%. La Unió Euro­pea ho jus­ti­fica dient que la negació és per l’aug­ment de migrants turcs que volen dema­nar el permís d’asil, però Erdo­gan defensa que són polítiques anti­tur­ques. La rea­li­tat és que la dene­gació del visat i l’escurçament és un pro­blema també en casos d’acadèmics o peri­o­dis­tes turcs que volen anar a Europa de forma tem­po­ral.

En la política exte­rior, Erdo­gan es mou per l’interès naci­o­nal, i ho posa de ban­dera quan es comu­nica amb el poble turc. Així, per a ell, la política a l’estran­ger depèn de la inte­rior. Els pro­ble­mes domèstics els porta a les rela­ci­ons amb els altres països, com en la con­dició d’accep­tar Suècia, si el país nòrdic endu­reix les polítiques rela­ci­o­na­des amb la diàspora kurda. Per tant, no té una ide­o­lo­gia con­creta en aquest àmbit, sinó que es mou pel prag­ma­tisme. D’Europa, Erdo­gan en treu sobre­tot entra­des de capi­tal econòmic –ara més neces­sari encara per a la recons­trucció de les des­tros­ses cau­sa­des pels ter­ratrèmols del febrer– i bene­fi­cis comer­ci­als, atès que Europa és el prin­ci­pal destí de les expor­ta­ci­ons tur­ques.

Segons diver­sos experts en política estran­gera turca, l’entrada a la UE no serà una pri­o­ri­tat: “No fa falta espe­rar un gran avenç en les rela­ci­ons entre la UE i Tur­quia, ni en l’adhesió a la UE ni en la moder­nit­zació de la unió dua­nera. Perquè això fos pos­si­ble, Erdo­gan hau­ria de fer un gir democràtic i ini­ciar refor­mes”, asse­nyala Yasar Aydin, del Cen­tre d’Estu­dis Apli­cats de Tur­quia a Berlín. Per tant, és pos­si­ble que l’estratègia d’Erdo­gan sigui sobre­tot tàctica i que l’objec­tiu sigui reforçar la seva presència com a potència i enfor­tir l’auto­no­mia del país. El més pro­ba­ble, doncs, és que Tur­quia segueixi inten­tant equi­li­brar les rela­ci­ons tant amb l’est com amb l’oest, ser­vint de pont per als països del vol­tant a canvi de bene­fi­cis naci­o­nals.