“La industrialització catalana és un cas excepcional”

Catalunya és un país sense matèries primeres. No hi ha ferro ni carbó, que són elements fonamentals. Tampoc hi ha fonts d’energia potents com el Danubi o el Rin. En el moment que es va a fer la Revolució Industrial, a finals del segle XVIII, tampoc hi ha una xarxa de camins i ponts, ni ports, llevat del de Barcelona. Tampoc es pot dir que hi hagi coneixement. Només hi ha la Universitat de Cervera, i els estudis que s’hi fan són de teologia o dret, disciplines molt allunyades del que es requeria per a la industrialització. Finalment, tampoc hi ha grans capitals, que en aquells moments estan en mans de l’aristocràcia i el clergat.

Més que de miracle, podem dir que va sorgir en unes condicions molt difícils i que té explicacions diferents de les que tenim per explicar el cas britànic, encara que en aquest darrer cas i a Catalunya el procés és molt paral·lel, tot i diferir d’alguna dècada. En tot cas, jo no parlaria de miracle, però sí d’un cas excepcional.

N’hi ha un de molt important, que és la situació agrària. Des de l’edat mitjana i la sentència arbitral de Guadalupe del segle XV, Catalunya tenia una situació bastant estable, per exemple a través del contracte de rabassa morta, que permetia als pagesos mantenir-se en una mateixa propietat durant diverses generacions i, per tant, que afavoria la introducció de millores. Sí que hi havia grans propietats, però no eren comparables a les que hi havia en altres zones de la Península. En tot cas, en un moment en què l’agricultura és la base de l’economia, aquests elements proporcionen una població estable, la qual cosa vol dir amb capacitat per consumir, encara que sigui mínimament.

Aquesta dada és molt rellevant i ens ajuda a entendre moltes coses. Primer de tot vol dir que n’estaven assabentats i, després, vol dir emprenedoria, afany de resoldre el problema tècnic de l’estampació. En aquest camp, França era un model i a Catalunya apareix un fabricant, que, a més, no és un gran potentat, però que s’arrisca amb això.

Els vestits estampats permetien que les classes populars en compressin. El baró de Maldà, per exemple, constata com una minyona podia competir amb una senyora a l’hora de vestir. En el període de la Revolució Industrial es posen de moda moltes coses, algunes de molt simples, com ara llaços, capells o ventalls, que es comencen a comercialitzar i a estar a l’abast de tothom. Elements com aquests són els que comencen a generar consum. La societat catalana del darrer terç del XVIII comença a ser una societat de consum, i això és fonamental per a qualsevol procés industrialitzador, perquè sense consum no hi ha indústria.

Això és el que determina la societat actual. La Revolució Industrial comença a mans de pagesos astuts. De vegades, pagesos analfabets. El cas d’Erasme de Gònima és paradigmàtic. Es tracta d’un vailet que ve de Moià amb el seu pare, que s’estableix a Barcelona, que aprèn a llegir amb els primers diners que guanya i que s’acaba convertint en un dels industrials més potents. Aquests artesans que encara no arriben a burgesos, però que amb el temps es van transformant en una burgesia industrial que tindrà els mateixos problemes que a la resta del món, que és la tensió amb l’obrer industrial.

No tenia instruments, però tampoc gaire voluntat de fer-ho. Nosaltres segurament som la generació més controlada que hi hagut a la història. Només cal comprovar la quantitat de ministeris que té un govern. Però en el segle XVIII res d’això existia. Ningú regulava l’educació, per exemple. O se n’encarregaven les petites comunitats o bé ho feia l’Església. El mateix passava amb la sanitat o amb el comerç. A banda d’això, tampoc eren temes d’interès per a la monarquia, perquè el seu pilar fonamental era l’aristocràcia, que no estava gaire interessada en la producció, i encara menys en la industrial. Ells tampoc no anaven a comprar. No ho entenien. Hi ha alguna anècdota molt divertida que narra Ramon Mesonero Romanos, un cronista de Madrid, que explica que en una ocasió Ferran VII és convidat per un ministre il·lustrat a veure una exposició de teixits i petits telers, la major part dels quals provenien de Catalunya. El rei, acompanyat de tot el seu seguici, hi va forçat i els deixa a tots plantats després d’una visita que dura poc més de deu minuts. Allò no li importava gens. La Revolució Industrial anglesa té la monarquia i tots els poders de l’estat al darrere. Aquí no n’hi ha cap.

Quan la burgesia aconsegueix el suport dels poders de l’estat aconsegueix el control del país. I és aquesta burgesia qui decideix la política econòmica, i tot el país es posa a treballar per a ells. Si això hagués succeït aquí, la unitat peninsular s’hauria fet igual, però hauria estat sota la seva batuta. I Espanya hauria estat un país fortament industrialitzat com passa amb el nord d’Itàlia. Com que això no va passar, durant molts anys, Espanya va ser un país rural i amb institucions arcaiques. Aquesta burgesia ha de pactar amb l’oligarquia agrària i es reserva un petit espai, però sense capacitat de transformar realment l’Estat.

Això passa a tot arreu. Quan creix el proletariat i aquest es revolta, la burgesia se sent amenaçada. Quan a Catalunya es fa la segona Revolució Industrial, Karl Marx publica el Manifest comunista. Les revolucions que es produeixen a París amb la Comuna són un exemple molt clar d’aquest nou perill. Quan la burgesia té por busca el suport de l’exèrcit i de l’estat central, i cada vegada que hi ha un problema hi recorre.