“La industrialització catalana és un cas excepcional”

Cata­lu­nya és un país sense matèries pri­me­res. No hi ha ferro ni carbó, que són ele­ments fona­men­tals. Tam­poc hi ha fonts d’ener­gia potents com el Danubi o el Rin. En el moment que es va a fer la Revo­lució Indus­trial, a finals del segle XVIII, tam­poc hi ha una xarxa de camins i ponts, ni ports, lle­vat del de Bar­ce­lona. Tam­poc es pot dir que hi hagi conei­xe­ment. Només hi ha la Uni­ver­si­tat de Cer­vera, i els estu­dis que s’hi fan són de teo­lo­gia o dret, dis­ci­pli­nes molt allu­nya­des del que es reque­ria per a la indus­tri­a­lit­zació. Final­ment, tam­poc hi ha grans capi­tals, que en aquells moments estan en mans de l’aris­tocràcia i el cler­gat.

Més que de mira­cle, podem dir que va sor­gir en unes con­di­ci­ons molt difícils i que té expli­ca­ci­ons dife­rents de les que tenim per expli­car el cas britànic, encara que en aquest dar­rer cas i a Cata­lu­nya el procés és molt paral·lel, tot i dife­rir d’alguna dècada. En tot cas, jo no par­la­ria de mira­cle, però sí d’un cas excep­ci­o­nal.

N’hi ha un de molt impor­tant, que és la situ­ació agrària. Des de l’edat mit­jana i la sentència arbi­tral de Gua­da­lupe del segle XV, Cata­lu­nya tenia una situ­ació bas­tant esta­ble, per exem­ple a través del con­tracte de rabassa morta, que per­me­tia als page­sos man­te­nir-se en una mateixa pro­pi­e­tat durant diver­ses gene­ra­ci­ons i, per tant, que afa­vo­ria la intro­ducció de millo­res. Sí que hi havia grans pro­pi­e­tats, però no eren com­pa­ra­bles a les que hi havia en altres zones de la Península. En tot cas, en un moment en què l’agri­cul­tura és la base de l’eco­no­mia, aquests ele­ments pro­por­ci­o­nen una població esta­ble, la qual cosa vol dir amb capa­ci­tat per con­su­mir, encara que sigui mínima­ment.

Aquesta dada és molt relle­vant i ens ajuda a enten­dre mol­tes coses. Pri­mer de tot vol dir que n’esta­ven assa­ben­tats i, després, vol dir empre­ne­do­ria, afany de resol­dre el pro­blema tècnic de l’estam­pació. En aquest camp, França era un model i a Cata­lu­nya apa­reix un fabri­cant, que, a més, no és un gran poten­tat, però que s’arrisca amb això.

Els ves­tits estam­pats per­me­tien que les clas­ses popu­lars en com­pres­sin. El baró de Maldà, per exem­ple, cons­tata com una minyona podia com­pe­tir amb una senyora a l’hora de ves­tir. En el període de la Revo­lució Indus­trial es posen de moda mol­tes coses, algu­nes de molt sim­ples, com ara llaços, capells o ven­talls, que es comen­cen a comer­ci­a­lit­zar i a estar a l’abast de tot­hom. Ele­ments com aquests són els que comen­cen a gene­rar con­sum. La soci­e­tat cata­lana del dar­rer terç del XVIII comença a ser una soci­e­tat de con­sum, i això és fona­men­tal per a qual­se­vol procés indus­tri­a­lit­za­dor, perquè sense con­sum no hi ha indústria.

Això és el que deter­mina la soci­e­tat actual. La Revo­lució Indus­trial comença a mans de page­sos astuts. De vega­des, page­sos anal­fa­bets. El cas d’Erasme de Gònima és para­digmàtic. Es tracta d’un vai­let que ve de Moià amb el seu pare, que s’esta­bleix a Bar­ce­lona, que aprèn a lle­gir amb els pri­mers diners que gua­nya i que s’acaba con­ver­tint en un dels indus­tri­als més potents. Aquests arte­sans que encara no arri­ben a bur­ge­sos, però que amb el temps es van trans­for­mant en una bur­ge­sia indus­trial que tindrà els matei­xos pro­ble­mes que a la resta del món, que és la tensió amb l’obrer indus­trial.

No tenia ins­tru­ments, però tam­poc gaire volun­tat de fer-ho. Nosal­tres segu­ra­ment som la gene­ració més con­tro­lada que hi hagut a la història. Només cal com­pro­var la quan­ti­tat de minis­te­ris que té un govern. Però en el segle XVIII res d’això exis­tia. Ningú regu­lava l’edu­cació, per exem­ple. O se n’encar­re­ga­ven les peti­tes comu­ni­tats o bé ho feia l’Església. El mateix pas­sava amb la sani­tat o amb el comerç. A banda d’això, tam­poc eren temes d’interès per a la monar­quia, perquè el seu pilar fona­men­tal era l’aris­tocràcia, que no estava gaire interes­sada en la pro­ducció, i encara menys en la indus­trial. Ells tam­poc no ana­ven a com­prar. No ho ente­nien. Hi ha alguna anècdota molt diver­tida que narra Ramon Meso­nero Roma­nos, un cro­nista de Madrid, que explica que en una ocasió Fer­ran VII és con­vi­dat per un minis­tre il·lus­trat a veure una expo­sició de tei­xits i petits telers, la major part dels quals pro­ve­nien de Cata­lu­nya. El rei, acom­pa­nyat de tot el seu seguici, hi va forçat i els deixa a tots plan­tats després d’una visita que dura poc més de deu minuts. Allò no li impor­tava gens. La Revo­lució Indus­trial anglesa té la monar­quia i tots els poders de l’estat al dar­rere. Aquí no n’hi ha cap.

Quan la bur­ge­sia acon­se­gueix el suport dels poders de l’estat acon­se­gueix el con­trol del país. I és aquesta bur­ge­sia qui deci­deix la política econòmica, i tot el país es posa a tre­ba­llar per a ells. Si això hagués succeït aquí, la uni­tat penin­su­lar s’hau­ria fet igual, però hau­ria estat sota la seva batuta. I Espa­nya hau­ria estat un país for­ta­ment indus­tri­a­lit­zat com passa amb el nord d’Itàlia. Com que això no va pas­sar, durant molts anys, Espa­nya va ser un país rural i amb ins­ti­tu­ci­ons arcai­ques. Aquesta bur­ge­sia ha de pac­tar amb l’oli­gar­quia agrària i es reserva un petit espai, però sense capa­ci­tat de trans­for­mar real­ment l’Estat.

Això passa a tot arreu. Quan creix el pro­le­ta­riat i aquest es revolta, la bur­ge­sia se sent amenaçada. Quan a Cata­lu­nya es fa la segona Revo­lució Indus­trial, Karl Marx publica el Mani­fest comu­nista. Les revo­lu­ci­ons que es pro­du­ei­xen a París amb la Comuna són un exem­ple molt clar d’aquest nou perill. Quan la bur­ge­sia té por busca el suport de l’exèrcit i de l’estat cen­tral, i cada vegada que hi ha un pro­blema hi recorre.