De fet, de síntesis n’hi ha molt poques; d’història universal, encara menys, i de relacions internacionals, pràcticament no hi ha res. Com que aquest és un llibre d’història universal però posant el focus en la geopolítica mundial, al final és una decisió militant. Els orígens del llibre provenen d’un assaig anterior que vam fer amb dos companys més, en Rafael Aracil i en Joan Oliver, i que es deia El mundo actual: de la Segunda Guerra Mundial a nuestros días. El va editar el 1995 la Universitat de Barcelona. Va funcionar bastant bé perquè coincidia que es canviava el pla d’estudis i feia molts anys que ens en demanaven una versió més actualitzada. Un dels companys està jubilat des de fa alguns anys i l’altre malauradament va morir. Aquell llibre estava completament desfasat i fa sis anys vaig veure l’oportunitat de revisar-lo de dalt a baix. A més, vaig voler fer-lo en català, perquè és la meva llengua i perquè volia reivindicar la normalització del català per aquest tipus d’obres.

Menys que abans, però es manté. Hi havia, per exemple, una amnèsia molt clara sobre tota l’Europa de l’Est. Hi ha un llibre que m’agrada molt que és el de Tony Judt, Postguerra, en què emfasitza precisament això, que la història d’Europa no s’explica sense la totalitat dels països. El 1945 es produeix un tall radical i, a partir d’aleshores, excepte espurnes com Budapest el 1956 o Praga el 1968, no ens explicaven gairebé res. En tot cas, aquesta era una altra raó per fer el llibre i tractar temes poc habituals. Recordo que vaig estar a Ljubljana per casualitat el 1976, i en aquell moment tothom tenia molt clar que era Iugoslàvia. D’ençà que hi hagut una ampliació de la Unió Europea per la zona de l’est, això ha començat a canviar. Tot i això, encara avui hi ha molta gent que no sap situar els països de l’est al mapa. En aquest moment, però, més que per amnèsia segurament és per falta d’interès.

Em semblava interessant precisar que el meu punt d’observació és aquest, el d’un país petit però amb una llarga tradició cultural i una llengua pròpia i que no té un estat independent malgrat que malda per tenir-lo. Aquest llibre acaba amb el procés i, segurament, si estigués escrit des de Castella no seria així. Això el lector ho ha de tenir en compte. De la mateixa manera que dic que per molt que intentis evitar-ho aquest és un llibre eurocèntric. Tot això són condicionants que el lector ha de tenir ben presents.

Des d’un punt de vista historiogràfic, hi ha un canvi substancial. En aquell moment, l’URSS acabava d’implosionar i d’enfonsar el comunisme a l’Europa de l’Est, i pràcticament no hi havia informació sobre l’estalinisme ni les víctimes que va provocar, un règim que ara sabem que va ser molt més brutal del que ens pensàvem. Des del punt de vista historiogràfic, avui també coneixem molt millor la història dels països de l’est, la qual cosa ens ha permès integrar-los molt millor en una síntesi. Les coses que he aprofitat del primer llibre han estat més aviat poques, només en els primers capítols, tot i que en aquests casos hi ha hagut moltes novetats, com ara en el tema de la petjada que va deixar l’Exèrcit Roig. Fa poc he estat a l’Uzbekistan i t’adones que mentre que en llocs com Polònia el record del període comunista és molt negatiu, en repúbliques com l’Uzbekistan reconeixen que per a ells va representar la modernitat.

Per a mi, el tall més important és el que es va produir el 1989-1991, perquè a banda de la caiguda del teló d’acer significa la fi d’un model de governança per entrar en una altra fase que encara no està ben bé definida. Durant la guerra freda, malgrat la sensació que tenim, el món era més segur que ara, perquè d’alguna manera els conflictes estaven regulats. Al darrere sempre hi havia les dues potències, que tenien unes regles de joc, fins i tot a l’hora de fer la guerra. La guerra del Vietnam, per exemple, difícilment es podria traduir en un atemptat a Barcelona. Avui hi ha menys conflictes, però hi ha més sensació d’inseguretat. Després hi ha hagut altres canvis menors, com ara els atemptats de l’11 de setembre, que ens aboquen a un món diferent del que coneixíem fins aleshores. Fins llavors, els atemptats eren més selectius, de classe; ara són massius. Els nous conflictes fins i tot plantegen problemes militars perquè els nous “enemics” són difusos, difícilment identificables.

També pot tenir una altra lectura. Si som conscients del que fem i d’on podem arribar, potser reaccionarem. Estem en una situació molt crítica, en un escenari en què la vida a la Terra es pot acabar. És un toc d’atenció, perquè el començament del segle XXI és preocupant, perquè s’han produït tres crisis alhora, la sanitària, l’econòmica i la bèl·lica, que al mateix temps són els símptomes d’un sistema que cada vegada és més depredador i cada vegada exclou més gent. La part positiva és que prenguem consciència de la situació i siguem capaços de frenar-ho, tot i que la veritat és que no hi ha gaires elements per ser optimistes. En els darrers anys, han sortit els joves a mobilitzar-se contra els efectes del canvi climàtic. En tot cas, hi ha molts altres motius per a l’optimisme, com ara els avanços que s’han produït en l’alliberament de la dona. També hi ha hagut un cert avenç en els valors democràtics, tot i que en els darrers anys s’ha produït un cert retrocés. En termes quantitatius, és veritat que hi ha més règims democràtics que fa cinquanta anys, però una altra cosa és l’aprofundiment dels valors i la qualitat democràtica.

S’ha allargat la vida, però això afecta una part del món molt petita. Seguim tenint problemes amb la malària o amb malalties que a Europa estan erradicades des de fa dècades. En tot cas, els avenços no signifiquen que hagi desaparegut el perill d’aniquilació. Ara hi ha molts més arsenals nuclears dels que hi havia el 1945, tot i que la preocupació per una guerra mundial incontrolable sembla que hagi deixat d’existir.