Entrevista

ANTONI SEGURA I MAS

CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE LA UB

“Encara es manté una certa amnèsia col·lectiva”

Acaba de publicar un extens llibre en què ofereix les claus per entendre el passat més recent i, a partir d’aquí, afrontar els reptes que té la humanitat per al segle XXI

El món d’avui. De la guerra freda als reptes de la interdependència global Editorial: Universitat de Barcelona Pàgines: 1228 Preu: 42 euros
UNA EUROPA SENSE L’EST
“Hi ha molta gent que, encara avui, no sap situar al mapa els països de l’est, sobretot per falta d’interès”
ESCENARI MÉS INESTABLE
“Durant la guerra freda, malgrat la sensació que tenim, el món era més segur que ara perquè d’alguna manera els conflictes estaven regulats”
El lli­bre té el for­mat de síntesi o manual d’història con­tem­porània. Per què hi ha tanta man­cança d’aquest tipus de lli­bres en català?
De fet, de sínte­sis n’hi ha molt poques; d’història uni­ver­sal, encara menys, i de rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, pràcti­ca­ment no hi ha res. Com que aquest és un lli­bre d’història uni­ver­sal però posant el focus en la geo­política mun­dial, al final és una decisió mili­tant. Els orígens del lli­bre pro­ve­nen d’un assaig ante­rior que vam fer amb dos com­panys més, en Rafael Ara­cil i en Joan Oli­ver, i que es deia El mundo actual: de la Segunda Guerra Mun­dial a nues­tros días. El va edi­tar el 1995 la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. Va fun­ci­o­nar bas­tant bé perquè coin­ci­dia que es can­vi­ava el pla d’estu­dis i feia molts anys que ens en dema­na­ven una versió més actu­a­lit­zada. Un dels com­panys està jubi­lat des de fa alguns anys i l’altre malau­ra­da­ment va morir. Aquell lli­bre estava com­ple­ta­ment des­fa­sat i fa sis anys vaig veure l’opor­tu­ni­tat de revi­sar-lo de dalt a baix. A més, vaig voler fer-lo en català, perquè és la meva llen­gua i perquè volia rei­vin­di­car la nor­ma­lit­zació del català per aquest tipus d’obres.
Par­leu d’una certa “amnèsia col·lec­tiva”. L’hem superat o encara exis­teix?
Menys que abans, però es manté. Hi havia, per exem­ple, una amnèsia molt clara sobre tota l’Europa de l’Est. Hi ha un lli­bre que m’agrada molt que és el de Tony Judt, Post­guerra, en què emfa­sitza pre­ci­sa­ment això, que la història d’Europa no s’explica sense la tota­li­tat dels països. El 1945 es pro­du­eix un tall radi­cal i, a par­tir d’ales­ho­res, excepte espur­nes com Buda­pest el 1956 o Praga el 1968, no ens expli­ca­ven gai­rebé res. En tot cas, aquesta era una altra raó per fer el lli­bre i trac­tar temes poc habi­tu­als. Recordo que vaig estar a Ljubl­jana per casu­a­li­tat el 1976, i en aquell moment tot­hom tenia molt clar que era Iugoslàvia. D’ençà que hi hagut una ampli­ació de la Unió Euro­pea per la zona de l’est, això ha començat a can­viar. Tot i això, encara avui hi ha molta gent que no sap situar els països de l’est al mapa. En aquest moment, però, més que per amnèsia segu­ra­ment és per falta d’interès.
A la intro­ducció expli­queu les con­di­ci­ons i dieu que està pen­sat i escrit des d’un racó del Medi­ter­rani occi­den­tal i una nació amb una vella llen­gua. Com es reflec­teix això?
Em sem­blava interes­sant pre­ci­sar que el meu punt d’obser­vació és aquest, el d’un país petit però amb una llarga tra­dició cul­tu­ral i una llen­gua pròpia i que no té un estat inde­pen­dent mal­grat que malda per tenir-lo. Aquest lli­bre acaba amb el procés i, segu­ra­ment, si estigués escrit des de Cas­te­lla no seria així. Això el lec­tor ho ha de tenir en compte. De la mateixa manera que dic que per molt que inten­tis evi­tar-ho aquest és un lli­bre eurocèntric. Tot això són con­di­ci­o­nants que el lec­tor ha de tenir ben pre­sents.
Com ha expli­cat, el lli­bre par­teix d’un pri­mer manual del 1995, tot i que pràcti­ca­ment tot és nou. De fet, no sé si ha estat pos­si­ble apro­fi­tar-ne alguna cosa...
Des d’un punt de vista his­to­ri­ogràfic, hi ha un canvi subs­tan­cial. En aquell moment, l’URSS aca­bava d’implo­si­o­nar i d’enfon­sar el comu­nisme a l’Europa de l’Est, i pràcti­ca­ment no hi havia infor­mació sobre l’esta­li­nisme ni les vícti­mes que va pro­vo­car, un règim que ara sabem que va ser molt més bru­tal del que ens pensàvem. Des del punt de vista his­to­ri­ogràfic, avui també conei­xem molt millor la història dels països de l’est, la qual cosa ens ha permès inte­grar-los molt millor en una síntesi. Les coses que he apro­fi­tat del pri­mer lli­bre han estat més aviat poques, només en els pri­mers capítols, tot i que en aquests casos hi ha hagut mol­tes nove­tats, com ara en el tema de la pet­jada que va dei­xar l’Exèrcit Roig. Fa poc he estat a l’Uzbekis­tan i t’ado­nes que men­tre que en llocs com Polònia el record del període comu­nista és molt nega­tiu, en repúbli­ques com l’Uzbekis­tan reco­nei­xen que per a ells va repre­sen­tar la moder­ni­tat.
A part d’aquest, quin altre canvi subrat­lla­ria res­pecte a l’esce­nari que dibui­xava el 1995?
Per a mi, el tall més impor­tant és el que es va pro­duir el 1989-1991, perquè a banda de la cai­guda del teló d’acer sig­ni­fica la fi d’un model de gover­nança per entrar en una altra fase que encara no està ben bé defi­nida. Durant la guerra freda, mal­grat la sen­sació que tenim, el món era més segur que ara, perquè d’alguna manera els con­flic­tes esta­ven regu­lats. Al dar­rere sem­pre hi havia les dues potències, que tenien unes regles de joc, fins i tot a l’hora de fer la guerra. La guerra del Viet­nam, per exem­ple, difícil­ment es podria tra­duir en un atemp­tat a Bar­ce­lona. Avui hi ha menys con­flic­tes, però hi ha més sen­sació d’inse­gu­re­tat. Després hi ha hagut altres can­vis menors, com ara els atemp­tats de l’11 de setem­bre, que ens abo­quen a un món dife­rent del que coneixíem fins ales­ho­res. Fins lla­vors, els atemp­tats eren més selec­tius, de classe; ara són mas­sius. Els nous con­flic­tes fins i tot plan­te­gen pro­ble­mes mili­tars perquè els nous “ene­mics” són difu­sos, difícil­ment iden­ti­fi­ca­bles.
A l’epíleg par­leu d’una cons­tant en la història, la capa­ci­tat d’ani­qui­lar en massa mem­bres de la nos­tra pròpia història. Això no fa augu­rar un futur gaire pro­me­te­dor...
També pot tenir una altra lec­tura. Si som cons­ci­ents del que fem i d’on podem arri­bar, pot­ser reac­ci­o­na­rem. Estem en una situ­ació molt crítica, en un esce­nari en què la vida a la Terra es pot aca­bar. És un toc d’atenció, perquè el començament del segle XXI és pre­o­cu­pant, perquè s’han produït tres cri­sis alhora, la sanitària, l’econòmica i la bèl·lica, que al mateix temps són els símpto­mes d’un sis­tema que cada vegada és més depre­da­dor i cada vegada exclou més gent. La part posi­tiva és que pren­guem consciència de la situ­ació i siguem capaços de fre­nar-ho, tot i que la veri­tat és que no hi ha gai­res ele­ments per ser opti­mis­tes. En els dar­rers anys, han sor­tit els joves a mobi­lit­zar-se con­tra els efec­tes del canvi climàtic. En tot cas, hi ha molts altres motius per a l’opti­misme, com ara els avanços que s’han produït en l’alli­be­ra­ment de la dona. També hi ha hagut un cert avenç en els valors democràtics, tot i que en els dar­rers anys s’ha produït un cert retrocés. En ter­mes quan­ti­ta­tius, és veri­tat que hi ha més règims democràtics que fa cin­quanta anys, però una altra cosa és l’apro­fun­di­ment dels valors i la qua­li­tat democràtica.
A l’epíleg plan­te­geu esce­na­ris de futur total­ment con­tra­po­sats, com ara l’ani­qui­lació per afecte de l’home o l’allar­ga­ment de la vida en bones con­di­ci­ons...
S’ha allar­gat la vida, però això afecta una part del món molt petita. Seguim tenint pro­ble­mes amb la malària o amb malal­ties que a Europa estan erra­di­ca­des des de fa dècades. En tot cas, els avenços no sig­ni­fi­quen que hagi des­a­pa­re­gut el perill d’ani­qui­lació. Ara hi ha molts més arse­nals nucle­ars dels que hi havia el 1945, tot i que la pre­o­cu­pació per una guerra mun­dial incon­tro­la­ble sem­bla que hagi dei­xat d’exis­tir.

“El darrer gran llibre“

Antoni Segura i Mas (Barcelona, 1952) té una llarga i sòlida bibliografia, amb alguns temes que ha conreat de forma sistemàtica, sempre amb un enfocament rigorós i compromès. El conflicte a Euskadi, la situació a l’Orient Mitjà i els conflictes amb món islàmic i, en general, les relacions internacionals, han format part de la seva temàtica habitual. Actualment, és president del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs) i membre del consell assessor de l’Institut Europeu de la Mediterrània. Durant l’entrevista, ens confessa que aquest serà, molt probablement, el seu “darrer gran llibre”. Sigui com sigui, el seu llegat intel·lectual és realment notable.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor