Dalt d’un burro
L’animal que va ser motor de les feines del camp s’ha hagut de reconvertir en epicentre d’activitats lúdiques a l’aire lliure orientades al gaudi de les famílies. El ruc, d’intel·ligència més que contrastada, ha passat de ser bèstia de càrrega a protagonista d’experiències rurals de cap de setmana
-
Alumnes d'una escola fan activitats amb burros a Rukimon, a Canyamars JUANMA RAMOS. -
Infants raspallen rucs al centre Rucs de la Serralada RUCS DE LA SERRALADA. -
Senderisme en família pels entorns del centre Rukimon RUKIMON. -
Teràpia per a persones amb mobilitat reduïda a Rukimon RUKIMON. -
Quatre exemplars de ruc català de la Granja Fuives GRANJA FUIVES.
De Joans, Joseps i ases, malauradament, ja no n’hi ha a totes les cases. L’animal que al seu dia va ser imprescindible per a les feines del camp, fa dècades que s’ha hagut de reinventar per no desaparèixer, i avui es reivindica com a activitat lúdica per a col·lectius i famílies. Diverses empreses, algunes amb molts anys de recorregut, han sabut recuperar una bèstia que ha protagonitzat contes, sèries i pel·lícules i que, en el cas de Catalunya, fins i tot s’ha convertit en un símbol de país. El burro, també conegut com a ase i ruc, conviu amb l’ésser humà des de fa més de 3.000 anys i és considerat per molts el parent pobre del cavall, malgrat que va ser muntura de personatges clau de la història, com Jesús de Natzaret, i de la literatura, com el recordat Sancho Panza. Símbol del Partit Demòcrata dels Estats Units, Juan Ramón Giménez el va immortalitzar a Platero y yo i David Stern fins i tot el va dotar de parla en una novel·la que primer va arribar al cinema i que posteriorment es va fer famosa a la televisió dels anys seixanta: la mula Francis.
Oferta adaptable
“El burro no és tossut, és convençut.” Qui fa aquesta afirmació és una gran coneixedora d’aquest animal després de vint anys treballant-hi al parc Rukimon , a la vall de Canyamars, al terme municipal de Dosrius (Maresme). Paloma Vicente i el seu company, Joan Compañó, conviuen amb una cinquantena llarga de burros i ofereixen un extens catàleg d’activitats que han anat adaptant “en funció de la demanda dels visitants”. Tot i això, tal com reconeix Vicente, la joia de la corona continuen sent la visites de les escoles, en què els més menuts sovint tenen la seva primera experiència amb un burro real “al qual dibuixen, passegen, raspallen i carreguen les alforges”. Un cop superades totes les proves, obtenen un carnet de conductor de ruc. “Som l’única reserva de tot l’Estat amb exemplars de totes les races de la Península, i el nostre objectiu bàsic ha estat la dignificació i la preservació d’aquest excel·lent animal”, defensa convençuda Paloma Vicente, tot reconeixent que més que un negoci el Rukimon “ha estat i és una vocació”. A les activitats familiars s’hi afegeixen experiències per a la gent gran, teràpies amb col·lectius amb discapacitats i una darrera proposta pensada per a treballadors d’empreses “per crear dinàmiques de col·laboració i de treball en grup”.
Transportar el pícnic
També al Maresme, però en aquest cas a Tiana, el centre Rucs de la Serralada fa quatre anys que està obert de cara al públic. “Tenim onze burros comuns que hem anat recollint i ensinistrant”, assenyala el responsable del centre, Carles Muntet. El senderisme és una de les propostes amb més acceptació. “Són rutes dissenyades per nosaltres per descobrir l’entorn a través de pistes forestals i de senders del Parc de la Serralada de Marina”, precisa, i afegeix que només els infants pugen dalt dels burros que s’utilitzen per traginar els estris del pícnic que es farà en plena natura. Muntet es mostra dolgut amb alguns comentaris sorgits de grups animalistes que acusen les empreses com la que regenta d’explotar els animals. “Són crítiques sense fonament i amb ganes de fer mal, perquè a casa cuidem molt bé dels rucs i de la seva salut”, assenyala, i lamenta que les administracions “no donen prou ajudes i en canvi són molt estrictes amb la normativa”.
Lluís Vilà, de l’empresa Rucs i Someres, ubicada a les Preses (Girona), és un veterà del tracte amb els burros –s’hi va començar a dedicar l’any 1977–, que actualment se centra a fer passejades amb ruc català pel Parc de la Pedra Tosca. “Al centre conviuen prop d’un centenar d’exemplars que pasturen lliures”, comenta incidint en el valor d’una raça autòctona “considerada una de les millors del món”. Vilà, que avança que està treballant en un projecte per elaborar formatge de llet de burra, reclama més suport de les administracions a una feina “que ara mateix és la que garanteix la pervivència d’un animal excepcional en tots els sentits”.
Marxandatge
El burro català s’ha convertit en una icona clàssica del catalanisme. La seva silueta es va utilitzar inicialment per captar l’atenció sobre aquesta raça en perill d’extinció. En format adhesiu, estampada en samarretes, sabatilles d’estar per casa, tovalloles o pendons per al balcó, aquest símbol és ben conegut arreu.
Els tres tombs
La Festa de Sant Antoni, o dels Tres Tombs, és una de les poques ocasions en què encara es poden veure burros pels carrers. La celebració comença al voltant del 17 de gener i aquest any les trobades en diverses poblacions s’allargaran fins a l’octubre.
Sabó de Burra
Producte incipient i encara amb poca incidència en el mercat català, la llet de burra és un bé preuat i força utilitzat en altres països. A la reserva natural de Zasavica, a l’oest de Belgrad, se’n produeix el formatge més car del món, a 1.000 euros el quilo. També és un producte molt beneficiós per a la pell i el component ideal per a sabons i cosmètics.