Neri & barri Gòtic

“Quan fa divuit anys ningú creia en el poten­cial del barri Gòtic, l’hotel Neri va ser pio­ner en la seva revi­ta­lit­zació”, recorda Blanca Fontán, que va ser una de les col·labo­ra­do­res de Cris­tina Gabás en la deco­ració de l’esta­bli­ment de la família Figue­ras Costa, que acaba de cele­brar amb una gla­mu­rosa festa els quinze anys de la seva ober­tura. Ubi­cat en dos edi­fi­cis vin­cu­lats entre si des de l’Edat Mit­jana, un dels quals és un palau del segle XII, con­ju­gar la moder­ni­tat amb el res­pecte per la història va ser tot un repte per a la inte­ri­o­rista, que el va resol­dre amb nota: “Va crear tendència, i molts van viure de les seves idees”, comenta Fontán, que cita com a exem­ple el gran por­taló de la façana que volia recu­pe­rar les entra­des renai­xen­tis­tes. I encara es parla de la boa: 90 metres de vellut nuat i tre­nat, obra dels famo­sos dis­se­nya­dors bra­si­lers ger­mans Cam­pana, que tro­bem a tocar de l’escala. En aquests anys, ha aco­llit mul­ti­tud de cele­bri­tats a la recerca d’indrets amb per­so­na­li­tat. Els veïns del barri han reco­ne­gut famo­sos com Carole Bou­quet (sem­pre car­re­gada de moltíssi­mes bos­ses amb com­pres de tota mena) i John Malko­vich, que s’hi que­dava llar­gues tem­po­ra­des i no sor­tia gaire de l’habi­tació. També s’hi han rodat films com Vicky Cris­tina Bar­ce­lona i El Per­fum. Els seus cli­ents valo­ren la con­vivència de la pedra amb el con­fort de sofàs ubi­cats entre lli­bres i coi­xins (és l’únic Relais & Cha­teau de la ciu­tat), un luxe tran­quil cada cop més lli­gat a la sos­te­ni­bi­li­tat (han can­viat el plàstic dels potets de xampú per la ceràmica) i que des de fa sis mesos ofe­reix la per­so­nal cuina, sem­pre bri­llant i mes­tissa, d’Alain Guiard, el xef que ha con­ver­tit la petita La Mun­dana del barri de Sants en un tem­ple gas­tronòmic. El cui­ner pre­senta plats ori­gi­nals per com­par­tir, com l’ou amb par­men­tier o l’anguila fumada i escuma de car­bo­nara, que ser­veix dins d’una vai­xe­lla closca. I si els astres s’ali­neen, men­tre et prens un Blo­ody Mary al cap­ves­pre a la ter­rassa de la plaça Sant Felip Neri, davant de l’església bar­roca entre ria­lles de nens i coloms, pot aparèixer una soprano anònima i posar-te la pell de gallina al son de l’ària Vin­cerò, com va pas­sar la càlida nit de la festa d’ani­ver­sari.