Dalí & Puigdevall

“La bellesa serà comes­ti­ble o no serà”, va sen­ten­ciar Dalí. I real­ment, els ali­ments sem­pre són molt pre­sents en l’obra del pin­tor sur­re­a­lista de gus­tos més gur­mets que Picasso, que als 6 anys volia ser cui­ner. Per això, coin­ci­dint amb la mos­tra del MNAC que rei­vin­dica la per­so­na­li­tat artística de la seva esposa, Gala, no podia fal­tar al seu res­tau­rant, Òleum, un menú degus­tació basat en el món dalinià, que sig­nen Fina Puig­de­vall i la seva filla Mar­tina (Les Cols) fins a la set­mana que ve.

Hi ha plats que reme­ten a la per­so­na­li­tat de l’artista: el seu bigoti “afi­lat, impe­ri­a­lista i ultra­ra­ci­o­na­lista” apa­reix en unes postres de xoco­lata al cos­tat d’un pa de pes­sic de mel, que atrau­ria les mos­ques que Dalí ado­rava que se li coles­sin a la boca men­tre pin­tava: “Les mos­ques de Port­lli­gat que es pas­se­gen per dar­rere de les fulles de les oli­ve­res van ves­ti­des com per Balen­ci­aga: són netíssi­mes i mera­ve­llo­ses.”

No hi falta l’oli d’oliva verge, que el pin­tor escu­rava quan encara no estava ni de moda, ni esca­mar­lans que reme­ten a la passió del pin­tor per clos­ques i esque­lets, ni tam­poc plats ins­pi­rats en qua­dres. Com el de for­matge camem­bert amb mel­me­lada de gerds i gerds lio­fi­lit­zats (perquè un humil camem­bert li va donar la idea dels rellot­ges tous) i les cire­res, pre­sents a obres com Sis apa­ri­ci­ons de Lenin sobre un piano de cua (1931).

La cui­nera d’Olot se sent pro­pera a l’artista, que va com­par­tir escola a Figue­res amb la seva àvia (“ella el recor­dava sen­zi­lla­ment com el fill del notari”), i ja va par­ti­ci­par el 2004 en un home­natge gas­tronòmic al lla­vors Ritz per com­me­mo­rar el cen­te­nari del seu nai­xe­ment. Hi havia cui­ners com Jaume Subirós, del Motel de Figue­res, d’on era cli­ent Dalí, que va ser­vir les engi­nyo­ses espi­nes d’anxova que va crear el seu sogre, Josep Mer­ca­der, un pio­ner de l’avant­guarda gas­tronòmica. Un ape­ri­tiu per­fecte, sos­te­ni­ble, crui­xent i mari­ner que va ins­pi­rar un plat a Joan Roca: espina d’anxova amb tem­pura d’arròs de Pals. Puig­de­vall també les incor­pora al que té pre­vist que sigui el seu últim menú al MNAC. Només hi fal­ten gra­no­tes sal­tant per les tau­les com en el sopar que el pin­tor va mun­tar el 1941 a Hollywood per a comen­sals com Bob Hope i Clark Gable.