Llàcer & boges
Ángel Llàcer dirigeix i protagonitza La jaula de las locas al Tívoli, una obra de Jean Poiret que es va estrenar el 1973 a París i que es va mantenir en escena durant quinze anys consecutius, amb la subsegüent pel·lícula, segones i terceres parts del film i la rèplica americana. Alguna cosa deu tenir l’aigua quan el públic la beneeix eternament. La clau, una gran comèdia agredolça que descobreix el vessant humà d’una veterana parella d’homosexuals, propietaris d’un cabaret de drag-queens. Orgullosos de ser el que són, ens els mostren com uns pares entregats, disposats fins i tot a sacrificar la seva identitat quan el fill els comunica que es casa amb la primogènita d’un dirigent d’ultradreta.
El film, Casa de boges (interpretat el 1979 per Ugo Tognazzi i Michel Serrault, parella de Poiret i també actor al teatre), a casa nostra va ser un cant de llibertat que trencava amb clixés i allunyava prejudicis quan tot just abandonàvem les cotilles del franquisme. Llàcer retorna ara a aquell esperit d’obertura mental en un temps de retrocessos “com la pujada de l’extrema dreta i les condemnes als rapers”. Quan el seu personatge Zazá, obligat a desaparèixer per evitar conflictes amb el futur sogre, entona Soy lo que soy, el teatre aplaudeix amb ganes. És un himne a la tolerància que en aquesta versió trepitja fins i tot més fort que en la pel·lícula, perquè ara la divina Zazá no és tan depressiva com ho era el 1979.
Llàcer la dota de personalitat i comicitat, sense caure en l’histrionisme. Ivan Labanda, la parella i pare biològic del fill, és també més amable del que ho era al film. La nova versió de La jaula de las locas és moderna, ràpida i pròxima a una generació que sap què és el dia de l’orgull gai. La primera part és la que conté més números musicals i la segona, la clau comicodramàtica, resolta amb molt bon to. Llàcer/Zazá, que en l’estrena va jugar amb Ada Colau, Elsa Artadi i la seva pròpia mare, té clar que la reivindicació no elimina el gust pel vestuari. A l’estiu el van fer desfilar per una passarel·la a la terrassa d’un hotel cool, com a promoció prèvia de l’espectacle. Hi trobem de tot: estils a la manera de Marilyn, Dietrich, RuPaul, Bimba Bosé... Modernitat boja al Tívoli.