Llàcer & boges

Ángel Llàcer diri­geix i pro­ta­go­nitza La jaula de las locas al Tívoli, una obra de Jean Poi­ret que es va estre­nar el 1973 a París i que es va man­te­nir en escena durant quinze anys con­se­cu­tius, amb la sub­següent pel·lícula, sego­nes i ter­ce­res parts del film i la rèplica ame­ri­cana. Alguna cosa deu tenir l’aigua quan el públic la bene­eix eter­na­ment. La clau, una gran comèdia agre­dolça que des­co­breix el ves­sant humà d’una vete­rana pare­lla d’homo­se­xu­als, pro­pi­e­ta­ris d’un caba­ret de drag-que­ens. Orgu­llo­sos de ser el que són, ens els mos­tren com uns pares entre­gats, dis­po­sats fins i tot a sacri­fi­car la seva iden­ti­tat quan el fill els comu­nica que es casa amb la pri­mogènita d’un diri­gent d’ultra­dreta.

El film, Casa de boges (inter­pre­tat el 1979 per Ugo Tog­nazzi i Mic­hel Ser­rault, pare­lla de Poi­ret i també actor al tea­tre), a casa nos­tra va ser un cant de lli­ber­tat que tren­cava amb clixés i allu­nyava pre­ju­di­cis quan tot just aban­donàvem les coti­lles del fran­quisme. Llàcer retorna ara a aquell espe­rit d’ober­tura men­tal en un temps de retro­ces­sos “com la pujada de l’extrema dreta i les con­dem­nes als rapers”. Quan el seu per­so­natge Zazá, obli­gat a des­a­parèixer per evi­tar con­flic­tes amb el futur sogre, entona Soy lo que soy, el tea­tre aplau­deix amb ganes. És un himne a la tolerància que en aquesta versió tre­pitja fins i tot més fort que en la pel·lícula, perquè ara la divina Zazá no és tan depres­siva com ho era el 1979.

Llàcer la dota de per­so­na­li­tat i comi­ci­tat, sense caure en l’his­tri­o­nisme. Ivan Labanda, la pare­lla i pare biològic del fill, és també més ama­ble del que ho era al film. La nova versió de La jaula de las locas és moderna, ràpida i pròxima a una gene­ració que sap què és el dia de l’orgull gai. La pri­mera part és la que conté més números musi­cals i la segona, la clau comi­co­dramàtica, resolta amb molt bon to. Llàcer/Zazá, que en l’estrena va jugar amb Ada Colau, Elsa Artadi i la seva pròpia mare, té clar que la rei­vin­di­cació no eli­mina el gust pel ves­tu­ari. A l’estiu el van fer des­fi­lar per una pas­sa­rel·la a la ter­rassa d’un hotel cool, com a pro­moció prèvia de l’espec­ta­cle. Hi tro­bem de tot: estils a la manera de Marilyn, Die­trich, RuPaul, Bimba Bosé... Moder­ni­tat boja al Tívoli.