Montalbán al plat

“Em compto entre aquesta mena de gastrònoms entu­si­as­tes per la via directa. El niu amb tripa de bacallà no és un plat exqui­sit, és un plat rotund, com alguns actes sexu­als i alguns actes d’afir­mació política.” La sentència (L’art del men­jar a Cata­lu­nya, 1977) deixa clar que per Manuel Vázquez Mon­talbán la gas­tro­no­mia era una branca més del conei­xe­ment, car­re­gada de vida i de con­tin­gut ideològic, i que ell va saber tras­lla­dar al ter­reny de la lite­ra­tura. El va aju­dar molt el seu Pepe Car­valho –un detec­tiu chan­derlià que fugia del tòpic de per­so­natge que vivia a glop de whisky amb la nevera buida–, amb qui com­par­tia el gust per la cuina tra­di­ci­o­nal i pel fut­bol. Per això, l’Acadèmia Cata­lana de Gas­tro­no­mia i Nutrició li va dedi­car un home­natge en el quinzè ani­ver­sari de la seva mort, amb un con­tun­dent menú d’Oriol Rovira a la sala Roma 2009 del Camp Nou, d’impac­tants vis­tes a l’estadi.

“No podia dir que no a Mon­talbán, l’Acadèmia i el Barça junts!”, deia el cui­ner d’Els Casals (Sagàs), que va pre­pa­rar plats rela­ci­o­nats amb els gus­tos de l’escrip­tor, eru­dit gastrònom i també bon cui­ner. Per exem­ple, la tripa de bacallà de què parlàvem va aparèixer en un arròs de tar­dor que també por­tava car­xo­fes, bolets, boti­far­res i tòfona. I no va fal­tar un clàssic, el caneló, ni la cua de bou al vi, “l’única carn seri­osa per als gastrònoms més intran­si­gents”, deia Mon­talbán, a qui Edu­ardo Men­doza va des­criure com “un mal vivant, perquè era massa intel·ligent i sen­si­ble per ser un bon vivant”.

Men­doza va glo­sar la figura del seu amic i com­pany d’àpats far­cint-la d’anècdo­tes il·lus­tres que van fer aplau­dir els comen­sals, entre els quals la dona de l’home­nat­jat, Anna Sallés; Elsa Artadi; Artur Mas, i Rai­mon. “«Què fa Mon­talbán?», em pre­gun­ta­ven sem­pre en els meus viat­ges. I jo els deia: «Doncs per l’hora que és, segu­ra­ment un ver­mut al Boa­das abans d’anar a Casa Leo­poldo»”, comen­tava l’escrip­tor. I afe­gia que el seu col·lega ente­nia la gas­tro­no­mia com una mani­fes­tació de la cul­tura bur­gesa més posi­tiva i hedo­nista. “A l’hora de men­jar tot era lli­ber­tat, igual­tat i fra­ter­ni­tat. Per en Manolo, els grans fac­tors alli­be­ra­dors de la soci­e­tat moderna han sigut el plaer de men­jar, la píndola anti­con­cep­tiva i la tar­geta de crèdit.”