Montalbán al plat
“Em compto entre aquesta mena de gastrònoms entusiastes per la via directa. El niu amb tripa de bacallà no és un plat exquisit, és un plat rotund, com alguns actes sexuals i alguns actes d’afirmació política.” La sentència (L’art del menjar a Catalunya, 1977) deixa clar que per Manuel Vázquez Montalbán la gastronomia era una branca més del coneixement, carregada de vida i de contingut ideològic, i que ell va saber traslladar al terreny de la literatura. El va ajudar molt el seu Pepe Carvalho –un detectiu chanderlià que fugia del tòpic de personatge que vivia a glop de whisky amb la nevera buida–, amb qui compartia el gust per la cuina tradicional i pel futbol. Per això, l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició li va dedicar un homenatge en el quinzè aniversari de la seva mort, amb un contundent menú d’Oriol Rovira a la sala Roma 2009 del Camp Nou, d’impactants vistes a l’estadi.
“No podia dir que no a Montalbán, l’Acadèmia i el Barça junts!”, deia el cuiner d’Els Casals (Sagàs), que va preparar plats relacionats amb els gustos de l’escriptor, erudit gastrònom i també bon cuiner. Per exemple, la tripa de bacallà de què parlàvem va aparèixer en un arròs de tardor que també portava carxofes, bolets, botifarres i tòfona. I no va faltar un clàssic, el caneló, ni la cua de bou al vi, “l’única carn seriosa per als gastrònoms més intransigents”, deia Montalbán, a qui Eduardo Mendoza va descriure com “un mal vivant, perquè era massa intel·ligent i sensible per ser un bon vivant”.
Mendoza va glosar la figura del seu amic i company d’àpats farcint-la d’anècdotes il·lustres que van fer aplaudir els comensals, entre els quals la dona de l’homenatjat, Anna Sallés; Elsa Artadi; Artur Mas, i Raimon. “«Què fa Montalbán?», em preguntaven sempre en els meus viatges. I jo els deia: «Doncs per l’hora que és, segurament un vermut al Boadas abans d’anar a Casa Leopoldo»”, comentava l’escriptor. I afegia que el seu col·lega entenia la gastronomia com una manifestació de la cultura burgesa més positiva i hedonista. “A l’hora de menjar tot era llibertat, igualtat i fraternitat. Per en Manolo, els grans factors alliberadors de la societat moderna han sigut el plaer de menjar, la píndola anticonceptiva i la targeta de crèdit.”