Adrover es reinventa
Miquel Adrover va deixar el seu poble mallorquí, Calonge, d’adolescent per viure l’efervescència de Londres i, més tard, la de Nova York. Va fer de netejavidres i del que calia mentre s’obria pas com a dissenyador que trencava motlles, reconegut com a enfant terrible per gurus com Anna Wintour i Suzy Menkes, malgrat que les seves col·leccions criticaven la gran indústria, recordaven les desigualtats del món i eren visionàries amb la sostenibilitat del planeta. La seva obra estava als museus, però no li importaven els diners ni els reconeixements, només la creativitat amb consciència. Fins que l’11-S va patir un sotrac imprevisible que li va canviar la vida. Dos dies abans havia presentat una col·lecció inspirada en el món islàmic que, en aquell context convuls, no es va entendre.
Adrover es va refugiar a Egipte per reflexionar, amb la sensació “molt viva” que s’havia convertit en un sospitós seguit per la CIA. Va tornar, sí, però un altre cop l’Amèrica de Bush li va posar les coses difícils, i tampoc va funcionar la seva feina en una empresa de roba ecològica alemanya (“jo era com Amy Winehouse al cor d’una església”), però Adrover seguia creant, i el 2012 va fer una col·lecció nova, que vam poder veure en la 080 Barcelona Fashion Week.
Ara, set anys després, el retrobem de nou a la ciutat gràcies al festival Moritz Feed Dog, en què s’ha vist el documental Call it a balance in the Unbalance (Regine Lettner, 2011) sobre la seva muntanya russa vital, i ell en persona ha presentat les fotografies que fa al seu Calonge natal (on, per cert, ha plantat milers de tulipes). Són imatges en què maniquins inertes prenen vida jugant amb plàstic (“el mateix que ofega la Terra”), plantes, roba seva (inspirada tant en Àfrica com en el Iemen), els seus animals... Algunes són dolces i altres profundament sacsejadores.
Adrover, als 53 anys, vestit amb un jersei que li va fer la seva àvia, ha passat del món de la moda (“no crec en la moda, crec en la vestimenta perquè tots ens expressem amb la roba”) al de l’art. Esperem que aquest nou univers l’aculli com el públic que omplia el cinema, que va aplaudir llargament el seu retorn. Adrover es va emocionar: “Som molts, podem canviar el món.”