Més enllà del silenci

Paradís natu­ral, tran­quil·litat, un pai­satge de postal, un ter­ri­tori verge... Al parc naci­o­nal d’Aigüestor­tes i Estany de Sant Mau­rici tot això és cert excepte l’últim adjec­tiu: aquest indret remot dels Piri­neus ha tin­gut presència humana des de fa milers d’anys. En l’ima­gi­nari col·lec­tiu, el parc és natura pura en con­tra­po­sició als entorns huma­nit­zats, i pen­sem que la pet­jada de la història comença exclu­si­va­ment amb les extra­or­dinàries mos­tres d’art romànic de les valls pro­pe­res. Cer­ta­ment, la Vall de Boí conté un dels con­junts monu­men­tals d’art romànic més impor­tants d’Europa, que tot just fa vint anys va ser decla­rat patri­moni de la huma­ni­tat. Però Aigüestor­tes té molta, moltíssima més història. Fa 10.000 anys ja hi havia grups de caçadors que vivien a les mun­ta­nyes per sobre dels 2.300 m, i del neolític s’han tro­bat res­tes a les bal­mes i als abrics on els pas­tors bus­ca­ven refugi. A tot aquest lle­gat cul­tu­ral –amb una cin­quan­tena d’assen­ta­ments loca­lit­zats–, s’hi ha d’afe­gir un fantàstic catàleg natu­ral ple de bio­di­ver­si­tat. Aigüestor­tes es va con­ver­tir en Parc Naci­o­nal el 1955, després que Franco hi fes una estada. Lla­vors, la pro­tecció impli­cava unes 10.000 hectàrees que després han anat aug­men­tat fins a les 41.000 actu­als d’espai pro­te­git (per poder-ho com­pa­rar, una mica més gran que la comarca del Maresme).

D’aquesta extensió, prop de 14.000 hectàrees cor­res­po­nen estric­ta­ment al parc naci­o­nal, divi­dit en dos sec­tors dife­ren­ci­ats: Aigüestor­tes, a l’Alta Riba­gorça, acces­si­ble des de la vall de Boí; i Sant Mau­rici, al Pallars Sobirà, que té la seva entrada per la vall d’Espot. La resta és la zona perifèrica, que inclou també part de les comar­ques de la Val d’Aran i del Pallars Jussà i que per­met miti­gar els impac­tes exte­ri­ors.

Cada any el visi­ten més de mig milió de per­so­nes que es dei­xen atra­par pels seus pai­sat­ges extra­or­di­na­ris, una esce­no­gra­fia de mun­ta­nyes majes­tu­o­ses i valls on l’aigua té una presència pri­mor­dial, amb rius, estanys, cas­ca­des i més de 200 llacs de mun­ta­nya. “Tanta con­cen­tració d’estanys no hi és en cap altre lloc del Piri­neu, ni pràcti­ca­ment enlloc. I això li dona un caràcter molt pecu­liar”, explica Mercè Aniz, la direc­tora del parc.