El dia 16 d’abril, en una entrevista a El Mundo, el titular d’Hisenda va sentenciar que el “referèndum no es va pagar amb diner públic”. Paraula de ministre. Tot i que dijous passat va matisar les seves paraules i va dir que hi podria haver “un falsejament de factures”, les declaracions de Montoro han aixecat polseguera. En tot cas, val la pena remarcar que no es tractava d’una revelació inèdita, sinó d’una teoria sostinguda pel mateix Rajoy al Congrés. El problema, és clar, és que el ministre (i el govern) no vol quedar com un inepte que ha estat incapaç de controlar els comptes de la Generalitat, i el PP té por que “el descontrol de Montoro doni ales a Ciutadans”, en paraules de l’ABC.

La contundència de Montoro desmenteix la literatura de Llarena i deixa malparada la teoria de la malversació de fons i, lògicament, les possibilitats d’extradició de Carles Puigdemont. El diari La Razón ho tenia molt clar quan es referia a l’esperança del Suprem perquè “la insensatesa inenarrable del ministre” no tingués efecte en l’euroordre. A banda de renyar el ministre, els mitjans s’han posat a treballar per trobar proves. El 20 d’abril, ABC destapava “en exclusiva” les “proves de la malversació”. En realitat, el diari conservador reproduïa les dades de l’informe de la Guàrdia Civil i poca cosa més. El País, en canvi, girava la vista enrere i sentenciava que “Montoro creia a l’octubre que sí que hi va haver malversació”, tot i que “no ha trobat proves”. Vaja, que sí però no. Des d’El Economista, per la seva banda, intentaven explicar-nos “per què no se’n va assabentar Montoro” i afirmaven que el “problema rau en el fet de si la intervenció de la Generalitat és capaç de controlar com es gasta fins al darrer cèntim”. Es disfressi com es disfressi, la qüestió és que la desorientació de la premsa de Madrid per trobar els diners és tan notable com la contundència del ministre per negar-los.