La “falsa ruta del nacionalisme catalanista”
Hi ha renúncies històriques, però poques tenen el simbolisme de la que va exemplificar Ferran Valls i Taberner i que es concreta en un article que va aparèixer publicat a les pàgines de La Vanguardia Española el 15 de febrer del 1939, poques hores després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. El seu autor no era un desconegut. Contràriament, representava un sector de la burgesia que, durant el primer terç de segle XX s’havia enquadrat en la Lliga Catalana. Tot i això, Ferran Valls se’n va apartar durant els anys de la República, quan va publicar el llibre Hores confuses, en què manifestava el seu rebuig al pensament d’Enric Prat de la Riba i la democràcia.
El 1939, quan van tornar de l’exili per ocupar les seves empreses i propietats, va tocar fer contrició dels seus pecats i blasmar del passat catalanista. En l’article afirmava: “Catalunya ha seguit una falsa ruta i ha arribat en gran part a ser víctima del seu extraviament. Aquesta ruta ha estat el nacionalisme catalanista.” El problema, segons Valls, era que: “El catalanisme no havia estat el mateix que amor envers Catalunya, tot i que de bona fe van semblar dues coses idèntiques [...] El catalanisme va contribuir poderosament al desenvolupament del subversivisme a Catalunya i el va portar fins a les capes superiors [...]. Però, a més a més, cal reconèixer que el catalanisme va esdevenir un lamentable factor de disgregació, tant en allò que fa referència a la unitat nacional espanyola com també dins de la mateixa entitat regional catalana, fet que va produir en aquesta una funesta separació, millor hauríem de dir contraposició, que de vegades, atiada per l’odi polític, va arribar a semblar irreductible entre els mateixos catalans, dividits entre catalanistes i anticatalanistes, amb la qual cosa es va iniciar, dins mateix de Catalunya, una discòrdia profunda, que en l’ordre moral era el preludi d’una guerra civil vehement i furibunda.”