La reivindicació de la jornada de vuit hores

Hi ha demandes que es remunten a temps immemorials, però que, encara avui, segueixen sent una aspiració per a molta gent. Aquest és el cas de la jornada de vuit hores, una reivindicació que es va acordar el 1889, en el Congrés Internacional Obrer de París. En aquella trobada, també es va instituir una jornada reivindicativa, que es va fixar cada 1 de maig, en record als màrtirs de Chicago. L’any següent, la celebració es va estendre de manera simultània a algunes ciutats d’Amèrica i d’Europa.

En el cas de Barcelona, l’activitat es va paralitzar completament, fins al punt que ni tan sols les floristes de la Rambla van acudir a les seves parades. Un dels actes centrals de la jornada va ser un míting al teatre Tívoli, en què va participar Antonio García Quejido, màxim dirigent de la UGT. Però l’orador més aplaudit va ser Toribio Reoyo, que va proclamar que els obrers acabaven d’establir la festa de “nostra senyora de les vuit hores, verge i màrtir”. Acabat l’acte, els assistents es van dirigir fins a Canaletes, on es va situar la capçalera de la manifestació, presidida per una bandera roja. Al final de l’acte es va lliurar un manifest al governador civil en què es reclamava la prohibició del treball als menors, la supressió de la remuneració en espècies i, òbviament, la jornada de vuit hores. La reivindicació, però, no es va convertir en norma fins al 3 d’abril del 1919, quan el comte de Romanones va impulsar l’anomenat decret de la jornada de les vuit hores.