La reivindicació de la jornada de vuit hores

Hi ha deman­des que es remun­ten a temps imme­mo­ri­als, però que, encara avui, seguei­xen sent una aspi­ració per a molta gent. Aquest és el cas de la jor­nada de vuit hores, una rei­vin­di­cació que es va acor­dar el 1889, en el Congrés Inter­na­ci­o­nal Obrer de París. En aque­lla tro­bada, també es va ins­ti­tuir una jor­nada rei­vin­di­ca­tiva, que es va fixar cada 1 de maig, en record als màrtirs de Chi­cago. L’any següent, la cele­bració es va esten­dre de manera simultània a algu­nes ciu­tats d’Amèrica i d’Europa.

En el cas de Bar­ce­lona, l’acti­vi­tat es va para­lit­zar com­ple­ta­ment, fins al punt que ni tan sols les flo­ris­tes de la Ram­bla van acu­dir a les seves para­des. Un dels actes cen­trals de la jor­nada va ser un míting al tea­tre Tívoli, en què va par­ti­ci­par Anto­nio García Que­jido, màxim diri­gent de la UGT. Però l’ora­dor més aplau­dit va ser Tori­bio Reoyo, que va pro­cla­mar que els obrers aca­ba­ven d’esta­blir la festa de “nos­tra senyora de les vuit hores, verge i màrtir”. Aca­bat l’acte, els assis­tents es van diri­gir fins a Cana­le­tes, on es va situar la capçalera de la mani­fes­tació, pre­si­dida per una ban­dera roja. Al final de l’acte es va lliu­rar un mani­fest al gover­na­dor civil en què es recla­mava la pro­hi­bició del tre­ball als menors, la supressió de la remu­ne­ració en espècies i, òbvi­a­ment, la jor­nada de vuit hores. La rei­vin­di­cació, però, no es va con­ver­tir en norma fins al 3 d’abril del 1919, quan el comte de Roma­no­nes va impul­sar l’ano­me­nat decret de la jor­nada de les vuit hores.