Males previsions per al cinema en català
Avui recollim dues portades, del diari Avui i d’El Punt Avui (de fet, podrien ser tres), que, amb tretze anys de diferència, es van fer ressò d’algunes previsions que han quedat molt lluny de la realitat. La primera correspon al 16 de juny del 1998 i deia: “La Generalitat pretén garantir un 25% de cinema en català el 2001.” La fórmula per aconseguir-ho havia de ser el decret del conseller Joan Maria Pujals, que establia sancions per a les empreses que no doblessin al català el 25% de les còpies. Un any després, però, les majors van acabar imposant el criteri que el doblatge havia de ser voluntari i la Generalitat va acabar assumint el cost del doblatge. El resultat de tot plegat és que el cinema en català es va mantenir com a residual. Més de deu anys després, les previsions es tornaven a reproduir, en aquest cas a partir de la llei del cinema impulsada pel conseller Joan Manuel Tresserras, que obligava a oferir un 50% de les projeccions en català. La llei va provocar una reacció irada de les distribuïdores i el successor de Tresserras, Ferran Mascarell, va fer marxa enrere i va intentar assolir-hi un acord. En el moment de presentar-lo, el conseller va vaticinar una gran “empenta al català al cinema”; i va dir que es passaria “del 3% actual al 25% el 2014 i al 35% el 2017”. Aquest era el titular que va aparèixer a la portada d’El Punt Avui el 27 de setembre del 2011.
Res més lluny de la realitat. Vint anys després de la primera previsió, vuit de la segona i nou de la tercera, el cinema en català segueix sent tan residual com sempre i fins i tot retrocedeix. Segons les dades de l’Idescat, el descens en el nombre d’espectadors que opten pel cinema en català ha estat inaturable i ha passat dels 847.495 el 2012 als 572.802 el 2016. En el cas del cinema en català, doncs, els consellers de Cultura de torn no n’han encertat ni una.
