El discurs més incòmode de Cambó

El 8 de setem­bre del 1918, fa gai­rebé cent anys, els reis d’Espa­nya, Alfons XIII i Victòria Eugènia, van par­ti­ci­par en els actes de com­me­mo­ració de la bata­lla de Cova­donga i en la inau­gu­ració del Par­que Naci­o­nal de la Montaña de Cova­donga. L’acte va con­sis­tir en la plan­tada d’un arbre i va comp­tar amb una repre­sen­tació ben nota­ble del govern, amb el pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres, Anto­nio Maura, i el comis­sari de Par­ques Naci­o­na­les, Pedro Vidal. Però, sense cap mena de dubte, l’auto­ri­tat que va gene­rar més expec­tació va ser el minis­tre de Foment, el català Fran­cesc Cambó.

Quan es va donar a conèixer la presència de Cambó en aque­lla jor­nada, un pro­hom del par­tit con­ser­va­dor va afir­mar: “Ningú millor que el més sig­ni­fi­cat dei­xe­ble de Prat de la Riba per assis­tir a l’acte que s’ha de cele­brar al tros de terra espa­nyola que més ani­mo­sa­ment parla de la uni­tat de la pàtria.” El líder de la Lliga, cons­ci­ent del sim­bo­lisme de l’indret, va pro­nun­ciar un abran­dat dis­curs patriòtic i va afir­mar: “La recon­questa ini­ci­ada a Cova­donga no va aca­bar a Gra­nada. Encara resta molt per recon­que­rir i cal fer una nova cro­ada.”

L’endemà, la major part de la premsa es va feli­ci­tar per “l’espa­nyo­lisme del polític cata­la­nista”. Tot i això, alguns mit­jans no es van estar de posar aigua al vi. Després d’ana­lit­zar amb lupa el dis­curs del minis­tre de Foment, el diari El Debate no va poder evi­tar dema­nar a la resta de mit­jans que refle­xi­o­nes­sin sobre “l’abast i el veri­ta­ble valor gra­ma­ti­cal i científic de les parau­les de Cambó”. Després d’una acu­rada anàlisi, el peri­o­dista arri­bava a la con­clusió que el dis­curs de Cambó inci­dia en “les con­fu­si­ons de sem­pre”. L’endemà, però, el diari va voler mati­sar la seva anàlisi i, a través del seu cor­res­pon­sal, va reco­llir tex­tu­al­ment la part final del dis­curs, en què Cambó s’havia refe­rit a “aquest futur gloriós de la nos­tra pàtria que es durà a terme durant el reg­nat d’Alfons XIII”. Tot i això, el diari encara seguia donant vol­tes a l’assumpte i arri­bava a la con­clusió que la pro­clama patriòtica de Cambó era deguda al fet que “els viat­ges a través d’Espa­nya tenen la gran vir­tut de mos­trar el fons comú de la naci­o­na­li­tat espa­nyola, de reve­lar l’ànima de la pàtria”. En rea­li­tat, el pro­blema no era només el llen­guatge més o menys com­pla­ent de Cambó o la seva supo­sada recon­versió a l’espa­nyo­lisme, sinó la inco­mo­di­tat que gene­rava la presència d’un català en un govern i un espai emblemàtic per al naci­o­na­lisme espa­nyol.