El 8 de setembre del 1918, fa gairebé cent anys, els reis d’Espanya, Alfons XIII i Victòria Eugènia, van participar en els actes de commemoració de la batalla de Covadonga i en la inauguració del Parque Nacional de la Montaña de Covadonga. L’acte va consistir en la plantada d’un arbre i va comptar amb una representació ben notable del govern, amb el president del Consell de Ministres, Antonio Maura, i el comissari de Parques Nacionales, Pedro Vidal. Però, sense cap mena de dubte, l’autoritat que va generar més expectació va ser el ministre de Foment, el català Francesc Cambó.

Quan es va donar a conèixer la presència de Cambó en aquella jornada, un prohom del partit conservador va afirmar: “Ningú millor que el més significat deixeble de Prat de la Riba per assistir a l’acte que s’ha de celebrar al tros de terra espanyola que més animosament parla de la unitat de la pàtria.” El líder de la Lliga, conscient del simbolisme de l’indret, va pronunciar un abrandat discurs patriòtic i va afirmar: “La reconquesta iniciada a Covadonga no va acabar a Granada. Encara resta molt per reconquerir i cal fer una nova croada.”

L’endemà, la major part de la premsa es va felicitar per “l’espanyolisme del polític catalanista”. Tot i això, alguns mitjans no es van estar de posar aigua al vi. Després d’analitzar amb lupa el discurs del ministre de Foment, el diari El Debate no va poder evitar demanar a la resta de mitjans que reflexionessin sobre “l’abast i el veritable valor gramatical i científic de les paraules de Cambó”. Després d’una acurada anàlisi, el periodista arribava a la conclusió que el discurs de Cambó incidia en “les confusions de sempre”. L’endemà, però, el diari va voler matisar la seva anàlisi i, a través del seu corresponsal, va recollir textualment la part final del discurs, en què Cambó s’havia referit a “aquest futur gloriós de la nostra pàtria que es durà a terme durant el regnat d’Alfons XIII”. Tot i això, el diari encara seguia donant voltes a l’assumpte i arribava a la conclusió que la proclama patriòtica de Cambó era deguda al fet que “els viatges a través d’Espanya tenen la gran virtut de mostrar el fons comú de la nacionalitat espanyola, de revelar l’ànima de la pàtria”. En realitat, el problema no era només el llenguatge més o menys complaent de Cambó o la seva suposada reconversió a l’espanyolisme, sinó la incomoditat que generava la presència d’un català en un govern i un espai emblemàtic per al nacionalisme espanyol.