L’ambient previ a la trobada entre Torra i Sánchez

Com és prou sabut, dilluns s’ha de cele­brar la reunió entre Quim Torra i Pedro Sánchez. I la premsa espa­nyola, acos­tu­mada a escal­far l’ambi­ent (ja sigui amb pro­ces­sos esta­tu­ta­ris o qual­se­vol altra excusa), ha estat tota la set­mana pres­si­o­nant de valent amb les supo­sa­des ces­si­ons o xan­tat­ges. Fa pocs dies, l’edi­to­rial de l’ABC ho resu­mia per­fec­ta­ment quan remar­cava que “els ges­tos i la retòrica del llen­guatge de La Mon­cloa [...] trac­ten d’ama­gar, amb ofer­tes de diàleg, allò que no és res més que ces­si­ons a la Gene­ra­li­tat”. Tota una decla­ració de prin­ci­pis.

La tensió ha anat in cres­cendo; i si se segueix a aquest ritme, cor­rem el risc d’arri­bar a la tro­bada enmig d’un ambi­ent irres­pi­ra­ble. Dime­cres, el diari El Mundo titu­lava: “Sánchez ofe­reix a Torra lli­ber­tat per par­lar de la inde­pendència.” L’ABC també es mou en els matei­xos paràmetres i dedi­cava l’edi­to­rial a denun­ciar que “el govern està dis­po­sat a adme­tre que la Gene­ra­li­tat li plan­tegi la cele­bració d’un referèndum pac­tat”. De fet, par­lar o nego­ciar no hau­ria de ser cap delicte (ni arri­bar a acords, òbvi­a­ment), però hi ha qui sem­bla que des­co­neix el sig­ni­fi­cat d’aques­tes parau­les. El mateix dia, el diari La Razón, amb línia directa amb La Mon­cloa, inten­tava deta­llar-nos algu­nes “ces­si­ons”, com ara una pluja de mili­ons “que no podran rebut­jar” o la Decla­ració de Bar­ce­lona. El dijous, El Mundo hi tor­nava, i remar­cava: “Sánchez tre­pitja les línies ver­me­lles per apun­ta­lar la seva dèbil majo­ria”; si bé en el mateix arti­cle s’adver­tia que no les tra­vessa i que, de fet, tot i que Torra li par­larà d’auto­de­ter­mi­nació, Sánchez “la rebut­jarà”. Després d’aquesta breu selecció, el lec­tor podrà arri­bar a diver­ses con­clu­si­ons: d’una banda, que les capçale­res ante­ri­ors abo­mi­nen el diàleg i, quan s’hi refe­rei­xen, par­len direc­ta­ment de “xan­tatge” o “ces­si­ons” als supo­sats “col­pis­tes”. I, de l’altra, i aquesta és molt més pre­o­cu­pant, que resulta molt com­pli­cat arri­bar a acords amb qui pensa així.