De l’eufòria a la frustració
El 26 de març, la major part de la premsa espanyola estava exultant. El dia anterior Carles Puigdemont havia estat detingut a Alemanya i els titulars traspuaven una eufòria sense límits. La satisfacció no es va limitar a la premsa editada a Madrid. El Periódico, per exemple, proclamava «la fi de l’escapada» i es situava al mateix nivell que els rotatius espanyols. L’eufòria es va perllongar alguns dies més. El 4 d’abril, ABC publicava una portada en la qual indicava que «Alemanya marca el camí de retorn dels colpistes fugits».
Però ha passat el temps i s’ha pogut comprovar que, més enllà dels desitjos, hi ha la crua realitat. Una vegada coneguda la decisió de la justícia alemanya, premsa espanyola ha optat per la crítica visceral a Alemanya o la Unió Europea (tan se val) o la ironia carregada de rancúnia. La portada d’ABC ho va resoldre mirant cap a un altre costat i centrant-se en el pols al PP; però a l’editorial aplaudia la decisió de Llarena com «la millor forma de «protegir la dignitat de l’Estat i la sobirania del seu poder judicial». El Mundo ho expressava en termes espirituals i remarcava que «Llarena perd la fe en la UE», com si es problema fos aquest i no el fet que un tribunal alemany hagi posat en evidència la seva feina. En els mateixos termes s’expressava La Razón, que hi posava ironia i es centrava en el fet que «Llarena acusa Alemanya de «jutjar» Puigdemont sense proves». Per evitar la temptació de pensar que el president havia sortit indemne a l’embat de la justícia espanyola, el digital El Español proclamava que «Llarena ’condemna’ Puigdemont a 20 anys de desterrament para no afavorir-lo amb la rebaixa alemanya». Com poden deduir, no hi ha cap bri d’autocrítica. I així anem.
