Un aval a la guerra química al Rif
L’estiu del 1921, la societat espanyola estava trasbalsada per les notícies que arribaven del nord d’Àfrica. En la batalla d’Annual, les tropes espanyoles havien patit una considerable desfeta, amb més de 12.000 soldats morts. Algunes veus van reclamar una investigació, però d’altres van clamar per una venjança immediata. I, ben aviat, es va plantejar la possibilitat de fer servir armament químic, que ja havia estat utilitzat per algunes potències europees durant la Gran Guerra. En un telegrama adreçat, pocs dies després de la desfeta, per l’alt comissari del Marroc, Dámaso Berenguer, al ministre de la Guerra, el primer confessava que sempre havia estat “refractari a l’ús dels gasos asfixiants contra aquests indígenes”: “Però, després del que han fet, i de la seva traïdora i fal·laç conducta, he de fer-los servir amb veritable fruïció”. En el seu llibre Miseria del militarismo (2003), Hernández Holgado explica en paper que va jugar l’antic cap de servei alemany de guerra química, Von Stoltzenberg, a través de qui i a esquena del Comitè Internacional de Versalles, que havia de fiscalitzat el desarmament alemany, es va dur a terme la compra d’agents tòxics que havien sobrat de la Gran Guerra. Això fins que es va acabar de construir la fàbrica d’armes químiques de La Marañosa, un centre que va prendre el nom d’Alfons XIII en reconeixement a qui havia estat el seu principal instigador.
Un relat esfereïdor
Alguns ho proclamaven en privat, però d’altres no tenien massa manies a expressar-ho públicament. El 16 d’agost del 1923, per donar-ne exemple, el diari La Correspondencia de España, un dels de més tradició a la capital de l’Estat, va publicar un article titulat Cartes d’un soldat. En el document, que va aparèixer a la portada, es recordava la utilització d’armes químiques a Líbia per part dels italians i es remarcava que havia estat possible “recuperar aquesta zona [...] amb molt poca despesa i quasi sense sang”; una consideració plena de cinisme. En el cas del Rif, el redactor explicava que el sistema consistia en “la utilització de bombes de gasos llançades per avions” i especificava: “Els seus efectes són tan enèrgics que 40 bombes deixarien net un espai de 2 a 3 quilòmetres quadrats”. El diari concloïa: “Quasi amb seguretat, farien que Alhucemas vingués a nosaltres i s’acabés un problema que pot col·locar-nos en pitjor situació.” Per tal d’apaivagar les possibles veus en contra de la mesura, el diari alertava contra aquells “ministres i altres espanyols” que qualificaven el procediment “de poc humanitari” i recordava: “Els nostres veïns, els francesos [...] es van cobrar amb els caps dels seus agressors l’assassinat de la primera missió francesa que va entrar al Tuast”, com si les misèries dels altres fossin una excusa suficient per justificar les pròpies.