Un monument a la ingenuïtat

El 19 de setem­bre del 1923, sis dies després del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, el diari La Veu de Cata­lu­nya va publi­car, en la pri­mera pàgina, “una nota de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya”. El docu­ment repre­sen­tava el posi­ci­o­na­ment ofi­cial de la ins­ti­tució i el seu pre­si­dent, el cata­la­nista Josep Puig i Cada­falch, res­pecte al nou direc­tori mili­tar. Segons s’adver­tia en la notícia, el text havia estat “pre­sen­tat al capità gene­ral abans de mar­xar cap a Madrid” per tal de rebre el vis­ti­plau del rei Alfons XIII al cop mili­tar; i el cro­nista emfa­tit­zava expres­sa­ment que Primo de Rivera li havia donat “la més efu­siva apro­vació”. De fet, en tot l’exem­plar s’adver­tia: “Ha sigut pas­sat per la cen­sura mili­tar” i, per si el lec­tor no se n’havia assa­ben­tat, hi havia algu­nes infor­ma­ci­ons en què les lle­tres havien estat difu­mi­na­des i, per tant, resul­ta­ven lite­ral­ment il·legi­bles.

A banda d’aquesta cen­sura prèvia, la por­tada ofe­ria un munt de símpto­mes que dei­xa­ven entre­veure les inten­ci­ons reals del nou direc­tori. S’hi reproduïa, per donar-ne exem­ple, una cir­cu­lar del gover­na­dor civil, Car­los de Los­sada, en què s’adver­tia de l’obli­ga­to­ri­e­tat de com­plir el reial decret del 25 de gener del 1908 sobre símbols i es recor­dava que “en els dies de festa naci­o­nal ha d’one­jar en tots els edi­fi­cis públics la ban­dera espa­nyola”. La cir­cu­lar feia incís en “l’exacte com­pli­ment de la llei”; però, sor­pre­nent­ment, el zelós gover­na­dor anava molt més enllà del reial decret i també exi­gia que la ban­dera espa­nyola onegés “al lloc exte­rior de cada edi­fici més pre­fe­rent” i pro­hi­bia expres­sa­ment que hi hagués “cap altra ban­dera, ja fos regi­o­nal o local”. O bé per sen­ti­ment de culpa o bé per tran­quil·lit­zar els seus ali­ats cata­la­nis­tes, el gover­na­dor acla­ria en dues oca­si­ons el seu “res­pecte pro­fund per les ban­de­res regi­o­nals i locals, no tenint cap altre abast aquesta ordre que la de l’exacte com­pli­ment de la llei, sense que de cap forma pugui ferir sen­ti­ments, ja que en la idea de pàtria que la ban­dera repre­senta hi ha com­pre­ses totes les regi­ons, entre elles Cata­lu­nya, orgull de la nació espa­nyola”.

A la mateixa por­tada, es reco­llia una altra mesura del gover­na­dor; con­cre­ta­ment, s’esmen­tava una comu­ni­cació en què es recla­mava a l’Ajun­ta­ment, a la Dipu­tació i a la Man­co­mu­ni­tat que qual­se­vol car­tell tingués la seva versió en cas­tellà i ho jus­ti­fi­cava amb un argu­ment cer­ta­ment ori­gi­nal: “No és just que a Espa­nya, perquè un no enten­gui el català, es pugui estim­bar per una car­re­tera.” En tot cas, es fa difícil pen­sar que el 1923, després de molts anys de mar­gi­na­ment i repressió sis­temàtica del català, aquesta qüestió repre­sentés un perill per a la cir­cu­lació dels vehi­cles. A la por­tada també es reco­llia la des­ti­tució de l’alcalde de Ter­rassa “perquè en una reunió va lle­gir una poe­sia com­ple­ta­ment sepa­ra­tista”.

Final­ment, a la por­tada encara hi havia una altra prova de les dèries del nou règim, en aquest cas ide­ada des de Madrid. En el subtítol s’anun­ci­ava un reial decret de “repressió del sepa­ra­tisme”, un docu­ment que dei­xava en mans de la justícia mili­tar els delic­tes “con­tra la uni­tat de la pàtria, quan ten­dei­xin a dis­gre­gar-la, res­tar-li for­ta­lesa i rebai­xar el seu con­cepte, ja sigui de paraula, per escrit, per la impremta o per qual­se­vol altre sis­tema mecànic o gràfic de publi­ci­tat o difusió”. En la mateixa línia que la cir­cu­lar del gover­na­dor civil, però en el for­mat de reial decret, també es pre­ve­ien mul­tes de fins a 5.000 pes­se­tes o sis mesos d’arrest per als que fes­sin “osten­tació d’una ban­dera que no fos la naci­o­nal” i es fixava una pena de fins a dos mesos de presó per a les mani­fes­ta­ci­ons “públi­ques o pri­va­des” a favor de la inde­pendència. El reial decret també pro­hi­bia fer ser­vir qual­se­vol llen­gua que no fos l’espa­nyola “per part de les per­so­nes inves­ti­des d’auto­ri­tat”. De fet, dos dies abans de pro­mul­gar aquest reial decret, el dic­ta­dor ja havia adver­tit que “entre els mals de la pàtria que recla­men un remei ser­ver i urgent, des­ta­quen el sen­ti­ment, la pro­pa­ganda i l’actu­ació sepa­ra­tis­tes que s’estan fent per part de mino­ries”. Els inge­nus, doncs, esta­ven avi­sats amb prou ante­lació sobre el veri­ta­ble ros­tre de Miguel Primo de Rivera.

Mal­grat aquests símpto­mes inequívocs, la nota de premsa de la Man­co­mu­ni­tat s’espla­iava a gust amb el règim subs­tituït (“metòdica­ment cor­rom­put pel poder públic”, deien) i se situ­ava en un dilema entre “un fet extra­le­gal (el cop d’estat) i la cor­rupció”. Els res­pon­sa­bles de la Man­co­mu­ni­tat, doncs, opta­ven per “un fet extra­le­gal”. Així de sen­zill. Com a pro­po­sició, el docu­ment es dedi­cava a lloar “la gran­desa d’Espa­nya” i remar­cava la volun­tat de crear “una regió forta har­mo­nit­zada amb un estat fort, tenint per ampli camp del seu desen­vo­lu­pa­ment l’existència col·lec­tiva d’Espa­nya que, per ésser gran, con­ser­vant la seva uni­tat esta­tal, ha de ser diversa i for­mada de regi­ons lliu­res, deli­mi­ta­des per la geo­gra­fia i la història”. El docu­ment també blas­mava “la uni­for­mi­tat pro­funda” i fins i tot s’entre­te­nia a esbos­sar un repar­ti­ment com­pe­ten­cial entre el poder cen­tral i el regi­o­nal. A par­tir d’això, es con­cloïa: “La nos­tra adhesió pas­sa­ria fàcil­ment a ésser la pre­cisa i estricta que tenim per al poder cons­tituït, a la més íntima i cor­dial.” En altres parau­les, que el dic­ta­dor rebria el seu suport entu­si­asta.

El docu­ment ante­rior repre­senta un monu­ment a la ingenuïtat. A banda dels adver­ti­ments que ja apa­rei­xien en aque­lla por­tada, els fets poste­ri­ors van posar de mani­fest la mio­pia o la pri­ma­cia dels interes­sos econòmics per part d’aquests gover­nants i, al mateix temps, el ros­tre real del dic­ta­dor. De fet, el pro­mo­tor de la nota, Josep Puig i Cada­falch, va aca­bar dimi­tint tres mesos després i va empren­dre el camí de l’exili com a senyal de pro­testa per la política anti­ca­ta­lana del règim. El destí de la ins­ti­tució que havia redac­tat la nota de suport al cop d’estat va ser igual­ment negre. Pri­me­ra­ment, el dic­ta­dor hi va situar un home de palla, Alfons Sala, pre­si­dent de la Unión Monárquica Naci­o­nal, però fins i tot amb aquest con­di­ci­o­nant va man­te­nir la pre­o­cu­pació que la ins­ti­tució es pogués con­ver­tir en “un petit estat” i fos “capaç de fer mal a Espa­nya”. Final­ment, el 21 de març del 1925, a través de l’ano­me­nat Esta­tut Pro­vin­cial, el direc­tori va liqui­dar defi­ni­ti­va­ment la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya. Aquell dia, para­do­xal­ment, el dic­ta­dor Miguel Primo de Rivera va supri­mir una ins­ti­tució que li havia donat un suport entu­si­asta dos anys enrere.