Les xiulades al ministre

El 17 d’abril del 1900, el diari La Veu de Cata­lu­nya, el por­ta­veu oficiós de la Lliga Regi­o­na­lista, va publi­car un arti­cle en què infor­mava del desig del minis­tre de la Gover­nació de visi­tar Bar­ce­lona. Segons la mateixa crònica, que tenia un caràcter exclu­si­va­ment infor­ma­tiu, Edu­ardo Dato havia estat con­vi­dat per la prin­ci­pal patro­nal cata­lana, Foment del Tre­ball Naci­o­nal, i per les asso­ci­a­ci­ons obre­res, bàsica­ment, amb l’objec­tiu “d’exa­mi­nar per­so­nal­ment les neces­si­tats de la indústria i el que afecta les refor­mes soci­als”. L’endemà, el diari va pas­sar de l’anunci a la valo­ració i va remar­car que el minis­tre volia venir a Bar­ce­lona “fet un Maquia­vel”: “Con­vi­dat, segons ell diu, pel Foment, vindrà a explo­rar...o a explo­tar (no ho sabem ben bé) les aspi­ra­ci­ons obre­res per tal de resol­dre la qüestió social.” A part de l’iro­nia que des­pre­nia aquest text, el redac­tor també dei­xava anar: “Si és que ens vol mos­trar una auto­ri­tat supe­rior del poder cen­tral, tam­poc hi ha cap neces­si­tat. El poder cen­tral està aquí digníssi­ma­ment i com­pli­da­ment repre­sen­tat.”

La nota es va con­ver­tir en el tret de sor­tida d’un duel entre el minis­tre i la publi­cació (i, de retruc, la Lliga Regi­o­na­lista). Pocs dies després, Dato adreçava un tele­grama al direc­tor de la publi­cació en què expres­sava el seu con­ven­ci­ment que: “Mal­grat els esforços que fa el seu diari i alguns altres d’aquesta capi­tal per tal que es pro­du­ei­xin mos­tres de des­a­pro­vació durant la meva visita, estic segur que aques­tes no es duran a terme.” Segons el mateix minis­tre, això seria així perquè: “Conec bé les con­di­ci­ons de noblesa i cava­lle­ro­si­tat dels habi­tants d’aquesta culta ciu­tat i estic segur que seré rebut amb el res­pecte que merei­xen els repre­sen­tants del govern.” Mal­grat el cúmul d’afa­lacs, el minis­tre no va acon­se­guir apai­va­gar els ànims; o, com a mínim, no va atu­rar les atza­ga­ia­des de La Veu de Cata­lu­nya. Alguns dies després de rebre el tele­grama, el diari tor­nava a cal­de­jar l’ambi­ent i insis­tia: “L’estat d’opinió de Cata­lu­nya no l’hem creat nosal­tres. Ens limi­tem a expli­car-lo. Qui l’ha creat és el govern, que no ha com­plert les seves pro­me­ses.” I es pre­gun­tava: “Què ha fet Dato per atreure les sim­pa­ties i l’aplau­di­ment de Cata­lu­nya? Ha des­fet, per ven­tura, el caci­quisme, tal com havia promès des de l’opo­sició? Ha refor­mat les lleis pro­vin­cial i muni­ci­pal en sen­tit auto­no­mista? Ha llui­tat pel con­cert econòmic?”

En poques fra­ses, el diari havia anun­ciat alguns dels temes que jus­ti­fi­ca­ven aquell “estat d’opinió de Cata­lu­nya”. De fet, el males­tar venia de molts anys enrere, però havia fet un gir con­si­de­ra­ble el 14 de març del 1899, amb la for­mació de l’exe­cu­tiu pre­si­dit per Fran­cisco Sil­vela, que havia gene­rat un munt d’expec­ta­ti­ves al nos­tre país. No es trac­tava només de les com­pli­ci­tats que gene­rava el nou govern, sinó també dels com­pro­mi­sos que havien assu­mit tant Sil­vela com el minis­tre de la Guerra, el gene­ral Pola­vi­eja, que havien accep­tat algu­nes mesu­res rege­ne­ra­do­res i d’altres que feien referència a la des­cen­tra­lit­zació admi­nis­tra­tiva. Però, nova­ment, aques­tes espe­ran­ces es van veure frus­tra­des. El 17 de juny del 1899, el minis­tre d’Hisenda, Fernández Villa­verde, va pre­sen­tar els pres­su­pos­tos i, en comp­tes de dur a terme una reducció radi­cal de l’admi­nis­tració o d’impul­sar una veri­ta­ble reforma fis­cal, va pre­veure un incre­ment sig­ni­fi­ca­tiu de les con­tri­bu­ci­ons per tal d’inten­tar redreçar la situ­ació. La res­posta de la soci­e­tat cata­lana va ser tan imme­di­ata com con­tun­dent. Qua­tre dies després de l’anunci del minis­tre, els gre­mis de Bar­ce­lona van començar a fer les pri­me­res pas­ses cap a una revolta fis­cal. El govern va res­pon­dre amb la sus­pensió de les garan­ties cons­ti­tu­ci­o­nals i la decla­ració de l’estat de guerra.

El viatge de Dato, doncs, va arri­bar en un moment espe­ci­al­ment tens i, com ens podem ima­gi­nar, es va con­ver­tir en un peri­ple acci­den­tat. El dia 4, quan va arri­bar a Tor­tosa, es van sen­tir les pri­me­res xiu­la­des just quan Dato va aparèixer a la plaça de l’estació. Segons la crònica que va aparèixer l’endemà en un diari local, la “poli­cia va repar­tir algu­nes gar­ro­ta­des i va dete­nir dis­set dels més esva­lo­ta­dors”. La premsa cata­la­nista va mal­dar per insis­tir que les mos­tres de rebuig no eren obra de qua­tre eixe­le­brats, sinó que reflec­tien “amb prou exac­ti­tud, l’estat d’ànim domi­nant a Bar­ce­lona”. A par­tir d’ales­ho­res, la visita d’Edu­ardo Dato es va assem­blar molt més a un cal­vari que no pas a una comi­tiva gover­na­men­tal. Man­resa, Ter­rassa, Saba­dell, Reus i Mont­ser­rat es van con­ver­tir en esce­na­ris de pro­tes­tes. En aquest dar­rer cas, només la inter­venció del prior va acon­se­guir que els mani­fes­tants inter­pre­tes­sin l’himne d’Els sega­dors per silen­ciar la Marxa reial.

El pro­blema no eren només les xiu­la­des, sinó també l’absència d’auto­ri­tats i de repre­sen­tants públics a les recep­ci­ons ofi­ci­als. La visita també va gene­rar algun epi­sodi còmic. Durant una funció al Tea­tre del Liceu, el públic es va posar a xiu­lar quan van con­fon­dre una auto­ri­tat de la llotja amb el minis­tre. Quan es van ado­nar de l’error, la gent va fer silenci, però es va tor­nar a exci­tar quan va arri­bar el minis­tre i fins i tot alguns mani­fes­tants van per­se­guir el car­ru­atge del polític quan aquest aban­do­nava el tea­tre.