Una manifestació multitudinària
El 9 de desembre de 1918 es va celebrar a Madrid una manifestació que alguns mitjans van qualificar com ”la més concorreguda que s’havia celebrat fins aleshores”
El diari ABC va qualificar-la com “la manifestació més concorreguda de les que s’han celebrat a Madrid”. I altres mitjans van utilitzar expressions semblants i van publicar imatges en les que es traslladava perfectament la magnitud de la concentració. Segons algunes cròniques “des de la porta del Botànic fins a l’estació del Migdia, el públic ocupava el centre de la via, els jardins i els laterals”. Els tramvies no donaven a l’abast i es van veure obligats a interrompre en servei vàries vegades.
L’endemà, el ball de xifres era notable, amb algunes publicacions que parlaven de 40.000 i altres que s’enfilaven fins el 120.000; una quantitat prou important si tenim en compte que, en aquells moments, Madrid tenia al voltant dels 800.000 habitants. A les fotografies adjuntes només s’hi veien homes, però des del diari ABC es destacava que ”hi havia moltes dones que portaven llacets amb els colors de la bandera nacional”. També hi havia delegacions vingudes expressament de Castella i Lleó, que van ser aplaudides pels assistents; i fins i tot van afegir-se els alumnes de la facultat de medicina, que començaven el curs aquell mateix dia. La concentració va anar acompanyada d’un tancament generalitzat del comerç, que es va mantenir des de les 10 fins a les 12 del matí. Només van restar obertes les farmàcies, els estancs i les loteries. Tot un detall.
Durant tot el trajecte es van cridar ”visques a Espanya, a la unitat nacional, a Madrid i a Castella”. Però, quan els manifestants van arribar a l’alçada de l’obelisc del Dos de Maig ”aquelles patriòtiques expressions van arribar a un grau intens d’exaltació”, en paraules d’un cronista. Algun diari, com ara El Imparcial, es mostrava completament extasiat per aquella demostració de patriotisme i fins i tot n’extreia algunes conclusions sobre el tarannà dels madrilenys: ”Es qualifica a Madrid d’insensible i sempre es posa de manifest el contrari: una exquisida noció del deure i de la ciutadania. Per això selecciona les seves manifestacions. Però si detecta perills per a l’interès nacional, es pronuncia seriós, enèrgic i decidit”.
El mòbil
Quins eren aquests ”perills” que havien detectat? A aquestes alçades ja s’hauran pogut imaginar que el motiu de la manifestació, que havia estat convocada pel Cercle de la Unión Mercantil, era el de protestar ”contra les peticions de Catalunya”; o, en paraules de El Imparcial, ”contra el separatisme dels catalans de la Lliga”. De fet, més enllà dels subterfugis dels uns o les interpretacions dels altres, el problema era que alguns dies abans una delegació catalana havia lliurat al president del consell de ministres, Manuel Garcia Prieto, un document de bases per a l’autonomia. No es tractava, tal com va advertir el president de la Mancomunitat en el moment de fer-ne entrega, d’una ”nerviositat col·lectiva momentània”, sinó d’un acord gairebé unànime, en el que havien participat el 98% dels ajuntaments i la immensa majoria de les forces polítiques.
La inestabilitat política espanyola era tan notable que el president del Consell de Ministre que havia rebut la delegació catalana ja havia dimitit deu dies després, quan s’hi va presentar la capçalera de la manifestació madrilenya. En aquells moments, el cap de l’executiu era el comte de Romanones que, de fet, es mantindria en el càrrec poc més de quatre mesos. En el manifest que va lliurar-li el Cercle de la Unión Mercantil s’aclaria, per esvair qualsevol dubte, que ”les classes mercantils desitgen la prosperitat de la regió catalana i de totes les demés regions”. I, en allò que fa referència a la part propositiva, es reclamaven dos punts. D’una banda, que ”en el cas que es concedís a la regió catalana l’autonomia que ha sol·licitat (...) aquesta haurà d’anar acompanyada de la llibertat econòmica per a totes i cadascuna de les regions d’Espanya”. En el segon punt es demanava que es ”renovessin fins al límit els actuals aranzels, permetent així el més ampli desenvolupament del comerç nacional i la vida més senzilla a les classes treballadores, a les quals s’ha aclaparat durant els darrers anys amb la política aranzelària”. En l’escrit, a més a més, s’interpretava que aquesta política havia anat orientada a ”desenvolupar indústries artificials, constituïdes només a l’empara de l’aranzel”. En altres paraules, es responia a la demanda d’autonomia amb una amenaça de boicot.
Un diàleg enverinat
En rebre’ls, el comte de Romanones i el president de la Unió Mercantil,Antonio Sacristan, van protagonitzar un diàleg enverinat. El primer va pregar-li que descansés ”perquè el passeig havia estat molt bo”, el segon va recriminar-li que havia rebut ”mil trepitjades per arribar fins allí perquè no hi havia ni un guàrdia” i el primer, finalment, va replicar-li que ”no hi havia forces perquè comptava amb la sensatesa i la cordura dels manifestants”. El pols entre els dos interlocutors no va acabar aquí. Després d’intercanviar-se els respectius discursos i de reunir-se en privat, els manifestants van reclamar al comte de Romanones que dirigís la paraula als assistents i, davant els dubtes d’aquest, van recriminar-li: ”No tiene usted pecho para ello?”, a la qual cosa va respondre el president del consell de ministres: ”Yo tengo pecho para todo”. Al final, enmig d’un ”imponent silenci” es va adreçar a la gent i es va mostrar extremadament protocol·lari: ”només us vull dir que tingueu confiança en la voluntat sobirana de la representació nacional”. L’endemà mateix, el projecte es va sotmetre a la consideració del Congrés. Va ser en aquella sessió quan el líder conservador, Antonio Maura, va acabar el seu discurs amb un símil recurrent: ”Ningú tindrà mai cap opció, perquè no es tria la mare, ni els germans, ni la casa paterna, ni la pàtria en la que es neix”; unes paraules que van provocar entre els diputats la mateixa reacció que entre els manifestants del dia anterior. Tal com va concloure aquell dia un exministre conservador, “és Espanya sencera la que ha parlat aquesta tarda a través de Maura”. I d’això només en fa cent anys.
”Visca Catalunya lliure!”
La manifestació va transcórrer sense incidents remarcables, llevat d’una topada amb una persona que, segons sembla, va intentar robar una bandera espanyola i, després de trepitjar-la, es va posar a cridar ”Visca Catalunya lliure”. El pobre senyor va rebre patacades de tots costats. Al final, el senyor va poder refugiar-se en una taverna, però alguns dels manifestants van dirigir les seves ires a l’establiment i van destrossar els vidres i portes ”a pals i pedrades”. L’endemà, alguns diaris es mostraven intrigats per la identitat del ”provocador” i van descobrir, amb astorament, que es tractava d’un ”madrileny net”. Segons va declarar, el pobre senyor només s’havia ofert per canviar el pal de la bandera ”nacional”.
També es va produir un conflicte amb una altra manifestació. Mentre alguns dependents mercantils protestaven contra d’Estatut, altres es manifestaven per reclamar la jornada de vuit hores, el descans dominical i la regulació del treball infantil i de les dones. En aquest cas, però, la guàrdia va mostrar menys empatia i els va dissoldre a cops de porra, amb la qual cosa es van produir algunes corredisses.