La “traïció separatista”
Des de l’endemà mateix de la revolta del 6 d’octubre del 1934, la premsa conservadora va començar a difondre la idea que s’havia tractat d’una “conspiració separatista”
El 7 d’octubre del 1934, l’endemà de la revolta que va sacsejar el govern de la República, el diari ABC va obrir la seva portada amb un “Visca Espanya!” i un article monogràfic en què s’analitzaven els esdeveniments del dia anterior. En un requadre, a més, es reproduïa el discurs del president del Consell de Ministres, Alejandro Lerroux, que finalitzava expressant el convenciment que “el patriotisme de Catalunya sabrà imposar-se allí mateix a la bogeria separatista i sabrà conservar les llibertats que li ha reconegut la República amb un govern que sigui lleial a la Constitució”.
En l’al·locució de Lerroux hi havia referències a altres territoris als quals s’havia estès la vaga general contra el govern, com ara a Astúries, on la revolta va acabar provocant gairebé dos milers de morts. Més enllà de les cites al conflicte asturià, però, bona part del discurs se centrava en el cas català. Les paraules de Lerroux es van convertir, els dies successius, en un mantra generalitzat que la premsa conservadora va repetir dia rere dia i que, de fet, s’ha mantingut fins a l’actualitat, amb un interès més aviat reduït per analitzar els fets que es van produir i els documents en què s’explicitaven els motius de la revolta.
La definició de separatista que va aparèixer en el discurs de Lerroux no era especialment nova. De fet, es tractava d’un recurs habitual dels governants i de la premsa espanyola, que titllaven de separatista tot allò que sorgia de Catalunya i s’allunyava dels seus esquemes mentals. Per donar-ne prova, val la pena reproduir un fragment de les memòries del ministre de la Governació durant els fets de la Setmana Tràgica, Juan de la Cierva, que va confessar que el 1909 no va voler desmentir la remor que la revolta era separatista perquè: “Un secret instint em feia confiar que tan sols el dubte a la resta d’Espanya que el moviment era separatista seria suficient perquè el patriotisme s’imposés a totes les altres aspiracions i passions.” El 1934, l’escenari era molt diferent del que hi havia el 1909, però Lerroux sabia perfectament que la difusió d’una teoria “separatista” seria suficient per contenir algunes temptacions o, com a mínim, per provocar una onada d’exaltació patriòtica, com així va succeir.
Revolta separatista?
Fossin quines fossin les motivacions de cadascun dels protagonistes, el que és evident és que Lluís Companys havia proclamat “l’Estat Català de la República Federal Espanyola” i s’havia compromès a “establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme”. No hi havia, doncs, un mòbil independentista en la revolta que va encapçalar, sinó més aviat la idea de recuperar l’esperit del 14 d’abril, greument amenaçat per l’entrada de la CEDA antirepublicana i antiautonomista en el govern de l’Estat i, al mateix temps, la voluntat de canalitzar el malestar per la sentència del Tribunal de Garanties (el precedent del Tribunal Constitucional) contra la llei de contractes de conreu, la principal promesa d’Esquerra Republicana de Catalunya.
En tot cas, la premsa conservadora va alimentar, a partir d’aleshores, la idea d’una “traïció separatista”. L’ABC del dia 7 tenia molt clar que la revolta no havia estat una reacció de darrera hora, provocada per la pressió obrera i la vaga general revolucionària, sinó que formava part de l’ADN del govern, permanentment situat en la via conspirativa: “El separatisme català, arrecerat i felí, balbucejant equívocs des de la presidència de la Generalitat, procurant enganyar el govern per tal de guanyar dies i hores, esperava amb infame angoixa l’esclat de la vaga revolucionària i l’èxit de la insurrecció de Biscaia, Guipúscoa i Astúries.” La crònica, que dedicava tota mena d’improperis al president de la Generalitat, deixava molt clar que les prevencions mostrades venien de molt temps enrere: “El verí era allà i en els espanyols traïdors que van lliurar Catalunya als separatistes. Tot estava previst per a nosaltres. Desgraciadament, l’hem encertat.” En un esclat de fervor patriòtic, el diari fins i tot es mostrava disposat a renunciar al seu ideari monàrquic: “Per damunt dels nostres sentiments i els nostres desitjos, posem Espanya. Avui no hi ha monàrquics ni republicans. No hi ha més que espanyols i traïdors que mereixen deixar de ser-ho.”
Tres dies després de la revolta, l’ABC va dedicar de nou la portada a recordar, per si algun lector ho havia oblidat, que “Catalunya és Espanya”. La crònica començava enviant “una salutació a Catalunya, bocí il·luminat de la geografia espanyola, terra d’Espanya, mirador mediterrani de la marca nacional i la consciència pàtria”. Després d’aquesta salutació enfarfegosa, la publicació donava la seva particular interpretació sobre la revolta. Però, allò que resultava més impactant era en el missatge bel·licós que s’adreçava davant qualsevol temptativa independentista: “No hi havia cap espanyol que no cregués, si alguna vegada Catalunya es declarava independent, en la reconquesta amb una guerra civil que durés setmanes o mesos”. Però aquest recurs no havia estat necessari, com a mínim el 1934: “Ha estat suficient amb els primers trets, conseqüència de les primeres ordres de l’únic govern, per tal que poques hores després de proclamar-se la independència els catalans quedessin lliures de la tirania separatista.”
A banda de mostrar-se disposats a emprendre una guerra civil, el diari tenia molt clar que la revolta havia fracassat perquè no havia trobat suport popular. I fins i tor es permetia introduir una reflexió alliçonadora sobre allò que calia per tal d’assolir la independència: “Quan un poble vol la seva independència, l’aconsegueix més aviat o més tard. Quan aquest poble és com el nostre, revoltós i encrespat, viril i sencer, l’aconsegueix sempre aviat. Napoleón no va poder contra els espanyols.” Però, “afortunadament” (per l’ABC, és clar) “si Catalunya no hagués estat ara i sempre Espanya, Espanya estaria ja vençuda, a part del que decidís més tard en una guerra civil”.
Una manifestació patriòtica
A mesura que es donaven a conèixer les informacions sobre els esdeveniments de Barcelona a través de la ràdio, alguns ciutadans es van començar a concentrar davant del Ministeri de Governació. Al davant de la Puerta del Sol es va aplegar gent que va començar a cridar “visques a Espanya” i “mori” a significades persones d’Esquerra Catalana i dels partits que havien col·laborat en el moviment revolucionari. Quan van començar a arribar els ministres per celebrar una reunió d’urgència, el públic va començar a aplaudir. Segons les cròniques, els cotxes dels ministres es van veure literalment assaltats per la multitud, que no parava de cridar “visques a Espanya, al govern i a la Catalunya espanyola”. Algun diari no se’n podia estar, de mostrar la satisfacció dels ministres “davant el bonic espectacle de patriòtic entusiasme del qual eren testimonis”. El moment culminant d’aquesta expressió de patriotisme es va produir quan va arribar el president del Consell de Ministres, Alejandro Lerroux. En aquell moment, la guàrdia d’assalt va tenir autèntics problemes per contenir l’entusiasme de la gent.