Hemeroteca

La “traïció separatista”

Des de l’endemà mateix de la revolta del 6 d’octubre del 1934, la premsa conservadora va començar a difondre la idea que s’havia tractat d’una “conspiració separatista”

El 7 d’octu­bre del 1934, l’endemà de la revolta que va sac­se­jar el govern de la República, el diari ABC va obrir la seva por­tada amb un “Visca Espa­nya!” i un arti­cle monogràfic en què s’ana­lit­za­ven els esde­ve­ni­ments del dia ante­rior. En un requa­dre, a més, es reproduïa el dis­curs del pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres, Ale­jan­dro Ler­roux, que fina­lit­zava expres­sant el con­ven­ci­ment que “el patri­o­tisme de Cata­lu­nya sabrà impo­sar-se allí mateix a la boge­ria sepa­ra­tista i sabrà con­ser­var les lli­ber­tats que li ha reco­ne­gut la República amb un govern que sigui lle­ial a la Cons­ti­tució”.

En l’al·locució de Ler­roux hi havia referències a altres ter­ri­to­ris als quals s’havia estès la vaga gene­ral con­tra el govern, com ara a Astúries, on la revolta va aca­bar pro­vo­cant gai­rebé dos milers de morts. Més enllà de les cites al con­flicte asturià, però, bona part del dis­curs se cen­trava en el cas català. Les parau­les de Ler­roux es van con­ver­tir, els dies suc­ces­sius, en un man­tra gene­ra­lit­zat que la premsa con­ser­va­dora va repe­tir dia rere dia i que, de fet, s’ha man­tin­gut fins a l’actu­a­li­tat, amb un interès més aviat reduït per ana­lit­zar els fets que es van pro­duir i els docu­ments en què s’expli­ci­ta­ven els motius de la revolta.

La defi­nició de sepa­ra­tista que va aparèixer en el dis­curs de Ler­roux no era espe­ci­al­ment nova. De fet, es trac­tava d’un recurs habi­tual dels gover­nants i de la premsa espa­nyola, que tit­lla­ven de sepa­ra­tista tot allò que sor­gia de Cata­lu­nya i s’allu­nyava dels seus esque­mes men­tals. Per donar-ne prova, val la pena repro­duir un frag­ment de les memòries del minis­tre de la Gover­nació durant els fets de la Set­mana Tràgica, Juan de la Cierva, que va con­fes­sar que el 1909 no va voler des­men­tir la remor que la revolta era sepa­ra­tista perquè: “Un secret ins­tint em feia con­fiar que tan sols el dubte a la resta d’Espa­nya que el movi­ment era sepa­ra­tista seria sufi­ci­ent perquè el patri­o­tisme s’imposés a totes les altres aspi­ra­ci­ons i pas­si­ons.” El 1934, l’esce­nari era molt dife­rent del que hi havia el 1909, però Ler­roux sabia per­fec­ta­ment que la difusió d’una teo­ria “sepa­ra­tista” seria sufi­ci­ent per con­te­nir algu­nes temp­ta­ci­ons o, com a mínim, per pro­vo­car una onada d’exal­tació patriòtica, com així va suc­ceir.

Revolta sepa­ra­tista?

Fos­sin qui­nes fos­sin les moti­va­ci­ons de cadas­cun dels pro­ta­go­nis­tes, el que és evi­dent és que Lluís Com­panys havia pro­cla­mat “l’Estat Català de la República Fede­ral Espa­nyola” i s’havia com­promès a “esta­blir i for­ti­fi­car la relació amb els diri­gents de la pro­testa gene­ral con­tra el fei­xisme”. No hi havia, doncs, un mòbil inde­pen­den­tista en la revolta que va encapçalar, sinó més aviat la idea de recu­pe­rar l’espe­rit del 14 d’abril, greu­ment amenaçat per l’entrada de la CEDA anti­re­pu­bli­cana i anti­au­to­no­mista en el govern de l’Estat i, al mateix temps, la volun­tat de cana­lit­zar el males­tar per la sentència del Tri­bu­nal de Garan­ties (el pre­ce­dent del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal) con­tra la llei de con­trac­tes de con­reu, la prin­ci­pal pro­mesa d’Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya.

En tot cas, la premsa con­ser­va­dora va ali­men­tar, a par­tir d’ales­ho­res, la idea d’una “traïció sepa­ra­tista”. L’ABC del dia 7 tenia molt clar que la revolta no havia estat una reacció de dar­rera hora, pro­vo­cada per la pressió obrera i la vaga gene­ral revo­lu­cionària, sinó que for­mava part de l’ADN del govern, per­ma­nent­ment situat en la via cons­pi­ra­tiva: “El sepa­ra­tisme català, arre­ce­rat i felí, bal­bu­ce­jant equívocs des de la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, pro­cu­rant enga­nyar el govern per tal de gua­nyar dies i hores, espe­rava amb infame angoixa l’esclat de la vaga revo­lu­cionària i l’èxit de la insur­recció de Bis­caia, Guipúscoa i Astúries.” La crònica, que dedi­cava tota mena d’impro­pe­ris al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, dei­xava molt clar que les pre­ven­ci­ons mos­tra­des venien de molt temps enrere: “El verí era allà i en els espa­nyols traïdors que van lliu­rar Cata­lu­nya als sepa­ra­tis­tes. Tot estava pre­vist per a nosal­tres. Des­gra­ci­a­da­ment, l’hem encer­tat.” En un esclat de fer­vor patriòtic, el diari fins i tot es mos­trava dis­po­sat a renun­ciar al seu ide­ari monàrquic: “Per damunt dels nos­tres sen­ti­ments i els nos­tres desit­jos, posem Espa­nya. Avui no hi ha monàrquics ni repu­bli­cans. No hi ha més que espa­nyols i traïdors que merei­xen dei­xar de ser-ho.”

Tres dies després de la revolta, l’ABC va dedi­car de nou la por­tada a recor­dar, per si algun lec­tor ho havia obli­dat, que “Cata­lu­nya és Espa­nya”. La crònica començava envi­ant “una salu­tació a Cata­lu­nya, bocí il·lumi­nat de la geo­gra­fia espa­nyola, terra d’Espa­nya, mira­dor medi­ter­rani de la marca naci­o­nal i la consciència pàtria”. Després d’aquesta salu­tació enfar­fe­gosa, la publi­cació donava la seva par­ti­cu­lar inter­pre­tació sobre la revolta. Però, allò que resul­tava més impac­tant era en el mis­satge bel·licós que s’adreçava davant qual­se­vol temp­ta­tiva inde­pen­den­tista: “No hi havia cap espa­nyol que no cregués, si alguna vegada Cata­lu­nya es decla­rava inde­pen­dent, en la recon­questa amb una guerra civil que durés set­ma­nes o mesos”. Però aquest recurs no havia estat neces­sari, com a mínim el 1934: “Ha estat sufi­ci­ent amb els pri­mers trets, con­seqüència de les pri­me­res ordres de l’únic govern, per tal que poques hores després de pro­cla­mar-se la inde­pendència els cata­lans que­des­sin lliu­res de la tira­nia sepa­ra­tista.”

A banda de mos­trar-se dis­po­sats a empren­dre una guerra civil, el diari tenia molt clar que la revolta havia fra­cas­sat perquè no havia tro­bat suport popu­lar. I fins i tor es per­me­tia intro­duir una reflexió alliçona­dora sobre allò que calia per tal d’asso­lir la inde­pendència: “Quan un poble vol la seva inde­pendència, l’acon­se­gueix més aviat o més tard. Quan aquest poble és com el nos­tre, revoltós i encres­pat, viril i sen­cer, l’acon­se­gueix sem­pre aviat. Napoleón no va poder con­tra els espa­nyols.” Però, “afor­tu­na­da­ment” (per l’ABC, és clar) “si Cata­lu­nya no hagués estat ara i sem­pre Espa­nya, Espa­nya esta­ria ja vençuda, a part del que decidís més tard en una guerra civil”.

Una manifestació patriòtica

A mesura que es donaven a conèixer les informacions sobre els esdeveniments de Barcelona a través de la ràdio, alguns ciutadans es van començar a concentrar davant del Ministeri de Governació. Al davant de la Puerta del Sol es va aplegar gent que va començar a cridar “visques a Espanya” i “mori” a significades persones d’Esquerra Catalana i dels partits que havien col·laborat en el moviment revolucionari. Quan van començar a arribar els ministres per celebrar una reunió d’urgència, el públic va començar a aplaudir. Segons les cròniques, els cotxes dels ministres es van veure literalment assaltats per la multitud, que no parava de cridar “visques a Espanya, al govern i a la Catalunya espanyola”. Algun diari no se’n podia estar, de mostrar la satisfacció dels ministres “davant el bonic espectacle de patriòtic entusiasme del qual eren testimonis”. El moment culminant d’aquesta expressió de patriotisme es va produir quan va arribar el president del Consell de Ministres, Alejandro Lerroux. En aquell moment, la guàrdia d’assalt va tenir autèntics problemes per contenir l’entusiasme de la gent.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor