“«Vive la Catalogne française»”
El juliol del 1899, la premsa francesa es va fer ressò de les xiulades a la ‘Marxa reial’ que s’havien produït al Teatre Tívoli durant una vetllada d’homenatge a l’esquadra d’aquell país
El 24 de juliol del 1899, el diari Le Journal des Débats va publicar un article en què s’analitzaven els aldarulls que s’havien produït dies abans al Teatre Tívoli, quan una part de l’auditori havia xiulat la Marxa reial. Des de feia alguns dies, l’esquadra francesa, amb l’almirall Fournier al capdavant, es trobava ancorada al port de Barcelona i la ciutat li va dedicar tota mena d’homenatges. No es tractava d’una visita qualsevol. La flota que va visitar la ciutat estava formada per vint-i-tres vaixells i un total de 7.874 soldats. L’alteració en la vida quotidiana de la ciutat va ser, doncs, considerable.
Ara bé, a banda de la magnitud dels visitants, l’estada es produïa en un moment especialment convuls. Un any abans Espanya havia perdut les darreres colònies d’ultramar, i França es comptava entre els pocs països que havien mostrat una certa complicitat amb la metròpoli decadent. La visita, però, es va produir en un ambient enrarit al nostre país. Poques setmanes abans s’havia produït el tancament de caixes en protesta per la reforma fiscal del ministre Villaverde, un esdeveniment que va posar punt final al curt festeig de la societat catalana amb el govern Silvela. La repressió desfermada pel govern encara va caldejar més l’ambient, i la visita de l’esquadra francesa no va poder eludir la polèmica.
El moment de major tensió es va produir el dia 21. Aquell dia, el Teatre Tívoli havia d’acollir una vetllada d’homenatge als il·lustres hostes. L’acte va començar sense sobresalts. Quan l’almirall Fournier va entrar a la sala, la gent es va treure el barret, es va posar dempeus i va començar a cridar visques a França i a la república. El públic, a més, va fer repetir fins a cinc vegades La marsellesa en un bis interminable carregat de segones intencions. El problema és que de l’exaltació desmesurada cap als símbols francesos es va passar a un escarni manifest als espanyols. En un moment determinat, l’almirall francès va expressar el desig d’escoltar la Marxa reial, l’himne oficiós d’Espanya. I, quan van sonar els primers acords, la gent va començar a xiular. L’endemà, algunes publicacions s’esforçaven per minimitzar la intensitat de la xiulada; mentre d’altres l’elevaven a la categoria de “crit unànime”. Fos com fos, el públic no es va aturar aquí i, ben aviat, van començar a sentir-se crits de “Visca Catalunya republicana”, “Visca Catalunya independent” i “Visca Catalunya francesa”. Segons alguna crònica, l’escàndol va arribar a tal nivell que un treballador de la sala va haver de sortir a l’escenari per demanar a la gent que deixés de cridar i de xiular.
Pocs dies després, la premsa francesa es va fer ressò d’aquell incident. Le Figaro i bona part de rotatius van expressar la seva estranyesa, però l’anàlisi més interessant va aparèixer a Le Journal des Débats, que va interpretar aquell episodi com una mostra de les simpaties recíproques entre els pobles català i francès: “Catalunya veu en França la realitat dels seus somnis de progrés; Catalunya s’aixeca per la laboriositat dels seus fills en una Espanya empobrida i caduca; sent admiració i simpatia pel país progressista que ha estat bressol i pedestal de la llibertat moderna.” És evident que, com a mínim el 1899, França era un mirall molt més atractiu que no pas Espanya.
La premsa espanyola
Els himnes de l’alcalde Robert
La xiulada a la Marxa reial que es va produir el Teatre Tívoli també va provocar un agre debat al Congrés. El diputat Romero Robledo va acusar l’alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert, de “no saber evitar els fets del Tívoli” i de “prohibir que es cantés l’himne Glòria a Espanya en una vetllada al Palau de les Belles Arts en què havia d’intervenir el Cor Clavé. El ministre de Governació, Eduardo Dato, li va replicar que l’alcalde havia recomanat que no es cantés aquell himne perquè tenia alguns fragments en què es lloaven les gestes de la guerra del Francès; en altres paraules, que era políticament incorrecte cantar-la davant l’exèrcit que havia estat enemic entre el 1808 i el 1814. El diputat va insistir en el tema i va recordar que l’alcalde havia ordenat cantar Els segadors, que “és considerat l’himne de guerra dels catalanistes”, en paraules seves. En aquest cas, el ministre, que no sabia d’on baixaven, va contestar: “Ignoro el significat que en aquella capital pugui tenir l’himne d’Els segadors, però no crec que sigui el que diu el senyor diputat”. El diputat va demostrar que estava més ben informat que no pas el ministre.