Un míting esperpèntic

El 13 de gener del 1901, el Tea­tre Prin­ci­pal de Bar­ce­lona es va con­ver­tir en l’esce­nari d’un dels pri­mers mítings anti­tau­rins que se cele­bra­ven al nos­tre país. A la tri­buna d’ora­dors hi havia algu­nes per­so­na­li­tats de renom, entre les quals des­ta­cava l’exal­calde de Bar­ce­lona Bar­to­meu Robert i el dipu­tat repu­blicà a les Corts Tiberi Ávila. En teo­ria, es trac­tava d’un acte per recla­mar la pro­hi­bició d’aquest “espec­ta­cle”, però, ja fos per la presència de par­ti­da­ris de la “festa” o per l’acti­tud d’una bona part del públic (que, en parau­les d’un cro­nista de La Publi­ci­tat, estava espe­ci­al­ment “bur­leta i faceciós”), la con­vo­catòria es va con­ver­tir en una olla de grills, de manera que si no fos per les con­clu­si­ons apro­va­des, es faria difícil treure l’entre­llat de si es va trac­tar d’un acte con­trari o d’una assem­blea per conèixer el parer de la gent sobre aquesta polèmica.

La premsa de l’època va publi­car cròniques antagòniques, dig­nes d’estu­diar-se a les facul­tats de peri­o­disme. Una part de la polèmica es va cen­trar, sor­pre­nent­ment, en la llen­gua dels ora­dors. Els dies pre­vis, algu­nes publi­ca­ci­ons espe­cu­la­ven sobre si es par­la­ria en català o en cas­tellà, i en les cròniques poste­ri­ors a l’acte, algu­nes publi­ca­ci­ons feien escarni de l’esforç d’alguns con­fe­ren­ci­ants per expres­sar-se en cas­tellà. El diari El País, per exem­ple, iro­nit­zava amb el fet que “tots els ora­dors par­len en cas­tellà o com a mínim ho sem­bla”. De fet, durant tot l’acte, l’ús del cas­tellà o el català es va con­ver­tir en un tema de con­trovèrsia més, que arren­cava xiu­lets o aplau­di­ments de manera con­tra­dictòria. Quan va par­lar el direc­tor de La Auto­no­mia de Reus, per exem­ple, ho va fer en cas­tellà i una veu del públic va excla­mar: “Parla en català!”, després de la qual cosa es va orga­nit­zar un altre rebom­bori. El pro­blema no va ser només la llen­gua del con­fe­ren­ci­ant, sinó el to “extre­ma­da­ment radi­cal” del seu dis­curs, que va exci­tar els ànims del públic i va obli­gar el pre­si­dent de la taula, el Dr. Robert, a inter­ve­nir. La con­trovèrsia lingüística no es va aca­bar aquí. El següent con­fe­ren­ci­ant va començar a par­lar en cas­tellà i una veu del públic, nova­ment, li va recla­mar que ho fes en català. La ploma d’un redac­tor de l’Heraldo de Madrid ho expli­cava així: “El públic es mos­tra una altra vegada divi­dit i el tumult arriba a tal extrem que s’ha de sus­pen­dre la sessió. Tots cri­den al mateix temps i davant la impos­si­bi­li­tat de fer-se sen­tir i res­ta­blir l’ordre, el con­fe­ren­ci­ant es posa el bar­ret i es dis­posa a aban­do­nar la sala. Quan es res­ta­bleix la calma, es reprèn la sessió i el Sr. Robert parla en català, la qual cosa pro­voca un nou escàndol.” L’ora­dor es jus­ti­fica dient que volia par­lar en cas­tellà perquè “el ressò d’aquest míting arribi a Cas­te­lla i ens enten­guin” i ales­ho­res les pro­tes­tes deri­ven en una ovació, sobre­tot quan con­fessa que “tot i que parla en cas­tellà, sent en català”. La gent tam­poc es va tran­quil·lit­zar amb el dis­curs de Tiberi Ávila, que va afir­mar que “l’Església con­dem­nava” les cur­ses de braus; una sentència que va exci­tar els ànims anti­cle­ri­cals d’alguns dels assis­tents i va pro­vo­car crits de “fora l’Església!“ i “que torni un nou 1835!”, una referència explícita a la crema de con­vents d’aquell any. La part final del dis­curs d’Àvila va ser dan­tesca. Men­tre inten­tava fer-se enten­dre entre xiu­lets i fulls que es llançaven des del galli­ner, el dipu­tat va pro­fe­tit­zar: “El toro des­a­pa­rei­xerà.” Les mos­tres de repro­vació i adhesió no només es van pro­duir en funció de la llen­gua, sinó també quan es va donar lec­tura a les adhe­si­ons d’ajun­ta­ments, par­tits, enti­tats i publi­ca­ci­ons. Segons sem­bla, en el moment de lle­gir-se la de l’Orfeó Català es va pro­duir “un petit rebom­bori i es van escol­tar xiu­lets i aplau­di­ments a parts iguals”.

Encara que sem­bli impos­si­ble, els orga­nit­za­dors van acon­se­guir que s’apro­ves­sin set con­clu­si­ons, entre les quals hi havia la petició que les Corts pro­hi­bis­sin l’espec­ta­cle de braus; la limi­tació expressa del toreig a les dones i als menors de 25 anys; una moratòria sobre la cons­trucció de noves pla­ces; la pro­hi­bició a les auto­ri­tats de pre­si­dir qual­se­vol espec­ta­cle; l’obli­gació d’indem­nit­zar els tore­ros que moris­sin o que­des­sin lesi­o­nats; i, final­ment, que es car­regués l’impost sobre les loca­li­tats i es des­ti­nes­sin els diners “a la ins­trucció pública, a les cases d’invàlids del tre­ball o a altres aten­ci­ons sem­blants”. Com ens podem ima­gi­nar, la premsa no es va posar d’acord a l’hora de valo­rar l’èxit o el fracàs de la con­vo­catòria. El diari El Libe­ral, per exem­ple, inter­pre­tava que l’acte havia estat un “fracàs” perquè quan va aca­bar “només 150 per­so­nes es van diri­gir al govern civil per lliu­rar les con­clu­si­ons”. Molt pro­ba­ble­ment, el peri­o­dista hau­ria d’haver valo­rat la capa­ci­tat per superar un míting veri­ta­ble­ment esperpèntic.