Dues vagues de fam i dues vares de mesurar
El 1981, la premsa espanyola va dedicar un ampli seguiment a la vaga de fam del membre de l’IRA Bobby Sands, amb valoracions que contrasten amb la dels presos polítics catalans
En el moment de donar a conèixer la seva intenció d’iniciar una vaga de fam, Jordi Sànchez va assegurar que no es volia convertir en un màrtir; i, més concretament, va afirmar que “no volia ser el Bobby Sands català”. El record a la vaga que va sacsejar el món a principis del 1981 ja havia estat remarcat per algun mitjà de comunicació. A més de la voluntat de posar un límit a la protesta, les diferències entre el cas de l’exmembre de l’IRA provisional i del president de l’ANC i la resta de presos polítics catalans són més que notables, fins al punt que es fa difícil trobar-hi coincidències més enllà de l’instrument utilitzat.
En el primer cas, Bobby Sands i la resta de presos eren membres d’una organització armada que, en aquells moments, es trobava en plena activitat. La seva denúncia, a més, no feia referència a una situació de presó preventiva, sinó a les condicions d’empresonament. Sands havia estat condemnat perquè en el cotxe on anava es va trobar un revòlver i el van sentenciar a catorze anys de reclusió a la presó de Maze. Després d’una vaga de 66 dies, Bobby Sands va morir a la presó. El cas va commocionar el món i va tenir una incidència remarcable en el procés de pau a l’Ulster. El cas de Jordi Sànchez i la resta de presos polítics és ben conegut i, més enllà del que dictamini la justícia espanyola, la seva situació representa una autèntica anomalia processal, tal com han reconegut destacats juristes.
La vara del 2018
Malgrat tot, la reacció de la premsa espanyola ha estat visceral. Val a dir que l’atenció es va centrar en els quatre primers dies. Després del dia 5, l’atenció es va dedicar a cantar les excel·lències de la Constitució espanyola, sense cap espai per a la resta de temes, ni tampoc per a una vaga de fam. Els rotatius espanyols, però, van començar amb tota mena d’improperis adreçats als promotors de la protesta. El dia 2, per exemple, el diari El Mundo els acusava de “sabotejar el judici” i, a les pàgines interiors, el columnista Francisco Pascual definia la vaga com “un artefacte de propaganda i mentida tosca en el fons, però refinat en les formes”. Déu n’hi do. Dos dies després, el mateix diari dedicava un editorial a les “inacceptables pressions dels colpistes al TC” i parlava d’una “nova ofensiva contra l’estat de dret en un intent de rellançar la seva campanya propagandística internacional”. La Razón i El País, per la seva banda, centraven els seus esforços a remarcar que “la vaga de fam [...] no interpel·la en primera instància els tribunals [...], sinó les forces polítiques que comparteixen amb ells el programa de la secessió” i afirmava que “cercava imposar unitat a l’independentisme”.
La vara del 1981
La visceralitat amb els presos polítics catalans contrasta amb la que van mostrar alguns d’aquests mitjans el 1981, quan el protagonista de la vaga de fam era un membre de l’IRA. En el cas del diari El País, que a principis dels anys vuitanta mantenia una línia editorial radicalment diferent de l’actual, el seguiment del cas de Bobby Sands va ser constant. Les informacions se centraven, en bona part, en les mostres de solidaritat o les protestes que arribaven d’arreu del món; un vessant que s’ignora completament en el cas català, malgrat que les iniciatives tenen un component cívic i pacífic.
L’endemà de la mort de Sands, per donar-ne exemple, el diari dedicava un editorial en què rebutjava sense matisos “la duresa del govern conservador de Margaret Thatcher i la seva decisió de portar l’ofensiva sense ni tan sols cedir en les condicions d’empresonament –objectiu primordial de la vaga de fam–” i afegia que, “contràriament, han elevat el to de la lluita i la moral dels irlandesos catòlics de l’Ulster”. La crítica no se centrava només en el govern conservador, sinó també en els seus predecessors: “És veritat que els intents de negociació i apaivagament dels governs laboristes tampoc [...] havien arribat a oferir res substancial.” El diari no només mostrava empatia amb la vaga de l’activista de l’IRA, sinó que reclamava solucions polítiques per a l’Ulster: “Només una dolorosa reflexió de Londres i dels protestants de l’Ulster del que han de perdre, sacrificar, per millorar les condicions de vida de les minories d’Irlanda del Nord podrien conduir a un apaivagament de la situació.” Es fa difícil imaginar que aquest o qualsevol altre diari dels que s’editen a Madrid sigui prou valent per dir allò que es reclama des de fa mesos: que el conflicte no es resoldrà a través de la repressió policial o judicial, sinó per la via política.
La denúncia del grup socialista
No només sobta el tractament del cas per part dels mitjans de comunicació espanyols, sinó també per part dels partits polítics. En un comunicat emès pel grup socialista l’endemà de la mort de Bobby Sands, el 6 de maig del 1981, es denunciava “la falta d’iniciativa i de tacte” que havia demostrat el govern de Margaret Thatcher a l’hora de gestionar la vaga de fam. De fet, el grup socialista ja havia pressionat durant tot el drama viscut per Bobby Sands. El 30 d’abril, quan la seva fi semblava imminent i el món sencer se sentia colpit, el grup socialista al Parlament Europeu demanava a la primera ministra britànica que enviés urgentment un emissari a la presó de Maze, “per tal de sortir de l’atzucac”. En la demanda s’invocaven els articles del Conveni Europeu de Drets Humans relatius al dret a la via, a la prohibició de tractes inhumans i a la llibertat d’expressió.
