Dels cuplets a les garrotades

Es deia Mary Focela perquè així ho havia vol­gut la seva “agüela”, segons pro­cla­mava en una de les seves cançons. Era natu­ral d’Alge­si­res i havia estat cri­ada a Madrid amb una tia casada amb un mili­tar. S’havia ini­ciat en el món de la cobla de molt petita, amb només 14 anys. Era menuda, tenia els ulls fos­cos i, dalt de l’esce­nari, apa­rei­xia fràgil com una dent de lleó. En pocs segons, però, es trans­for­mava en una Agus­tina d’Aragó, plena d’ímpetu i gallar­dia. La premsa de prin­ci­pis del segle pas­sat, quan va començar a recórrer els esce­na­ris de tot l’Estat, afir­mava: “Entu­si­asma els espec­ta­dors, que no es can­sen d’escol­tar cançons amb la seva veu tan har­mo­ni­osa.” Mal­grat tot, Focela no ha pas­sat a la història pel seu talent musi­cal, sinó pel fet que les seves actu­a­ci­ons al Tea­tre Goya de Bar­ce­lona van aca­bar a gar­ro­ta­des i perquè es va con­ver­tir, durant una set­mana, en l’heroïna de l’espa­nyo­lisme més caspós.

Quan va arri­bar a Bar­ce­lona, a finals del 1918, el país vivia en plena res­saca del pri­mer debat auto­no­mista, que havia pro­vo­cat una reacció bel·lige­rant arreu d’Espa­nya i un rebuig gai­rebé unànime a les corts. Les actu­a­ci­ons de Mary Focela, que no ama­gava les seves sim­pa­ties polítiques, ja havien pro­vo­cat algun inci­dent al music-hall de Folies Bergère, on s’havia en-carat amb algun espec­ta­dor cata­la­nista. Quan va ater­rar a Bar­ce­lona, doncs, Mary Focela ja havia dei­xat la seva tar­geta de pre­sen­tació. El dia de Cap d’Any va començar a actuar al Tea­tre Goya, i aque­lla mateixa nit ja va gene­rar un ple­bis­cit impro­vi­sat entre el públic. Segons expli­cava ella mateixa en una entre­vista, “part del públic va dema­nar que l’orques­tra toqués la Marxa reial, una altra part La mar­se­llesa i uns altres Els sega­dors”, però, afe­gia: “Com tenia per cos­tum i tenint en compte que for­mava part del meu reper­tori, vaig can­tar el cuplet ori­gen dels alda­rulls i quan vaig arri­bar a la frase de «Viva España», va començar l’escàndol.” Abi­llada amb una man­te­llina, pei­neta de teja i un vano, feia un pasei­llo per l’esce­nari i ento­nava el cuplet La hija de Malasaña, que rela­tava un epi­sodi de la guerra del Francès en què la jove bro­da­dora Manu­ela Malasaña es con­ver­tia en una heroïna. La lle­tra de la cançó era rema­ta­da­ment dolenta, però, al final de tot, aca­bava amb un crit de “Lucho como una leona al grito de Viva España!, y es que por mis venas corre la san­gre de Malasaña”. El crit va pro­vo­car alguna reacció irada per part d’algun assis­tent, al qual la cuple­tista va con­tes­tar amb un “entu­si­asta: «visca Espa­nya!»”, segons rela­tava la premsa de Madrid. La nit del 13 de gener, però, es va pas­sar de les parau­les a les mans. La batussa es va tras­lla­dar del tea­tre al car­rer i hi va haver de tot, des de trets fins a càrre­gues. L’actu­ació poli­cial va aca­bar amb 43 detin­guts. L’endemà, el gover­na­dor civil va cri­dar l’empre­sari del tea­tre per adver­tir-lo que “si no tenia mit­jans per evi­tar inci­dents, no repetís l’actu­ació”, un sug­ge­ri­ment que va pro­vo­car les ires de la premsa de Madrid i que, com ens podem ima­gi­nar, el pro­pi­e­tari del tea­tre no va aten­dre. A par­tir d’aquell dia, les fun­ci­ons es van con­ver­tir en un espec­ta­cle asse­gu­rat. Un dia una espec­ta­dora li llançava un ramell d’hor­ta­lis­ses lli­ga­des amb una ban­dera cata­lana, un altre s’ata­cava la façana del tea­tre a cops de pedra i dia rere dia a l’exte­rior de la sala es con­cen­tra­ven espa­nyo­lis­tes en acti­tud pro­vo­ca­dora. L’artista, però, no es va arro­sar. Segons con­fes­sa­ria alguns dies després, un dia que la van amenaçar de mort fins i tot va sor­tir a l’esce­nari “amb el ves­tit més esco­tat que tenia per tal que pogues­sin fer blanc amb més faci­li­tat”. Mary Focela va cloure la seva estada a Bar­ce­lona amb una “funció de bene­fici”. Amb un públic for­mat pels socis de la Lliga Patriòtica Espa­nyola, l’actu­ació es va con­ver­tir en un aque­larre espa­nyo­lista.

La cuple­tista va arri­bar a la capi­tal de l’Estat con­ver­tida en una autèntica heroïna. Just després de bai­xar del tren, l’artista es va mos­trar alleu­jada i fins i tot va con­fes­sar: “Sem­bla que res­piro millor.” En una entre­vista al diari El Globo es mos­trava com una ferma defen­sora de “la Lliga Patriòtica, que aug­menta cada dia en força i en adep­tes”. Després de dues set­ma­nes jus­tes d’actu­a­ci­ons a Bar­ce­lona, l’artista es mos­trava com una ana­lista sagaç de la soci­e­tat cata­lana i expres­sava el seu des­con­cert pel fet que: “S’ha arri­bat a exa­ge­rar tant la nota del naci­o­na­lisme, que abans de publi­car-se el ban pro­hi­bint l’ús de lla­cets i altres símbols del cata­la­nisme, por­ta­ven bar­re­tina fins i tot els nens petits i els gos­sos [...]. Tot allò era com­ple­ta­ment car­na­va­lesc!” Mal­grat tot, Focela remar­cava que “a Cata­lu­nya hi ha molts cata­lans que esti­men Espa­nya, i són una mino­ria els que es mos­tren par­ti­da­ris del sepa­ra­tisme”. Tot i la seva con­tri­bució a la cro­ada con­tra el cata­la­nisme, Focela va pas­sar per Madrid sense pena ni glòria. Segons una publi­cació, el “«Visca Espa­nya» no va ser repe­tit per ningú, i quan va fina­lit­zar la cançó alguns espec­ta­dors van xiu­lar l’artista, sense que ningú aplaudís”. Focela va haver de sus­pen­dre les fun­ci­ons i va aca­bar en l’ano­ni­mat, tre­ba­llant d’assis­tenta de came­rino de Raquel Meller, aque­lla cuple­tista que va tri­om­far a dalt dels esce­na­ris ento­nant el “pisa morena, pisa con garbo”.