La primera genialitat de Salvador Dalí

A principis del 1919, la premsa de Figueres donava compte d’una exposició al saló d’exposicions de la Societat de Concerts de la ciutat. Es tractava d’una mostra col·lectiva; i les primeres ressenyes que van aparèixer feien referència a Josep Bonaterra, Josep Monturiol, dos pintors consagrats; i a un jove desconegut. Es deia Salvador Dalí, era el fill del notari i en aquells moments tenia només 14 anys. Estudiava a l’Institut de Figueres i ja s’havia revelat com un jove amb empenta: conjuntament amb altres alumnes havia impulsat una revista anomenada Studium, en la que publicaria alguns escrits sobre pintors consagrats com ara Velázquez o Goya. Dalí no només havia posat de manifest una sensibilitat precoç, sinó també algunes habilitats per la pintura. Dos anys abans, el seu pare li havia organitzat una primera exposició de carbonets a la casa familiar. Però l’exposició col·lectiva de la Societat de Concerts, en un espai públic i al costat d’artistes consagrats, representava un salt endavant considerable.

La coincidència dels tres artistes, que hom etiquetava com a representants de “l’escola impressionista”, havia estat, si ens cenyim a la crònica que es va publicar dies després al setmanari Empordà Federal, fruit de l’atzar. Hom destacava, però, que “en tots tres domina l’expressió de la realitat servida per una tècnica moderna i personal completament oposada a la faissó academicista”. No es donaven detalls sobre els quadres exposats pel jove Salvador Dalí, però el cronista destacava la forma en la que l’artista sentia la llum i remarcava que també “vibra davant l’elegància d’aquell pescador, que s’atreveix als setze anys (sic) amb les pinzellades sucoses i calentes del Bevedor, que té un tal depurat sentit decoratiu com el que ens mostren els carbons i especialment el del Baluart (...)”. No sabem quants curiosos van arribar a visitar aquella exposició i quina valoració va fer-ne; però, amb el pas dels anys, aquella sala de la Societat de Concerts es va convertir en el Palau del Vent, amb un sostre espectacular pintat per Salvador Dalí per homenatjar l’Empordà. I tot l’edifici, en el Teatre-Museu Dalí, un dels equipaments museístics més notables del país, amb més d’un milió de visitants anuals.

Pocs dies després de l’estrena d’aquella exposició i des de la Fulla Artística de l’Alt Empordà, el periodista i polític Josep Puig Pujadas publicava una ressenya sobre aquella exposició. En el text, que duia el títol de “L’impressionisme” i que s’il·lustrava amb dos quadres, un dels quals de Salvador Dalí, el periodista confessava la necessitat de donar a conèixer que “aquells quadres, aquells colors i aquelles pintures no són pas filles d’un pesombre febrós o de l’atreviment iconolasta dels pocs anys, sinó que tot allò que el fereix, tot allò que per a ell és copsa subversiva, porta la sement d’una nova concepció de la vida artística”; una referència al conjunt de la exposició. Es tracta d’una extensa crònica, de les poques que poden trobar-se sobre aquella exposició; i només als dos paràgrafs finals apareixen alguns comentaris específics sobre Dalí, si bé amb unes paraules tan elogioses com profètiques.

El cronista destacava que el jove Dalí pinta “amb una embranzida i una vehemència testimoniadores de l’extraordinària força pictòrica d’un futur gran artista”. Josep Pujades, que posa de manifest una extraordinària sensibilitat per a la crítica artística, no se n’està de saludar “a un nou artista que pot esdevenir un gran artista”; si bé tot seguit condicionada aquest vaticini “a la disciplina que deurà imposar-se el nostre jove amic, per a endegar aquelles qualitats que de tant potents esdevindrien perilloses si no les sotmetés a un règim server, que sense malmenar-les ni embordeir-les, les elevarà a la perfecció”. Sigui com sigui, es fa difícil trobar un text en el que hom sigui capaç d’apostar de forma tan decidida per un artista de només 14 anys però que, amb el pas dels anys, es convertiria en un dels pintors més reconeguts del món.

L’antiga Sala de Concerts va viure durant anys en l’ostracisme, abandonat i obligat. Però, molts anys després, es convertiria en un indret de referència per a l’artista empordanès. El 12 d’agost del 1961, la ciutat de Figueres va retre-li el primer homenatge públic. I aquella mateixa nit, Salvador Dalí i una munió de periodistes es va desplaçar fins a les runes de l’antic teatre municipal per dur a terme un anunci transcendental. Feia temps que l’artista donava voltes a la idea de deixar alguna obra a la ciutat; i, després de visitar l’espai, va optar per edificar-hi un Teatre-Museu. En les seves declaracions davant els mitjans de comunicació, l’artista va destacar que el teatre era el lloc adient “perquè sóc un pintor eminentment teatral”. Però, tot seguit, va recordar que “està situat davant l’església on vaig ser batejat” i finalment va subratllar que aquell espai “estava predestinat, perquè aquí vaig exposar els meus primers quadres”. Dalí, doncs, va tornar als seus orígens.