El míting de la Canadenca

L’antiga plaça de les Arenas s’ha convertit, des de fa alguns anys, en un immens centre comercial cobert, un símbol de la febre consumista. I resulta complicat, més enllà de la façana exterior i del nom, recordar la seva antiga funció com a escenari de curses de braus. Deixant de banda aquest paper i els concerts i espectacles que va arribar a acollir, la plaça de les Arenas es va convertir, fa cents anys, en l’escenari d’un míting històric, tant per la gentada que va arribar a aplegar com pel fet que va posar punt final a una de les mobilitzacions obreres més contundents i decisives que ha conegut el nostre país: la vaga de la Canadenca.

Tot va començar el 4 de febrer del 1919. L’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro (popularment coneguda com la Canadenca) havia acomiadat vuit treballadors de les oficines de la plaça Catalunya. Els oficinistes havien rebutjat acceptar el pas de treballadors eventuals a fixos, perquè això comportava una disminució del seu salari, i l’empresa va adoptar una decisió tan contundent com insensata. Ben aviat, la protesta es va estendre com una reguera de pólvora. D’acord amb el plantejament estratègic sindical aprovat l’any anterior al Congrés de Sants, tots els treballadors del ram laboral de l’empresa es van veure empesos a anar a la vaga. Poques hores després de l’acomiadament, doncs, els 140 empleats d’oficines van abandonar la feina, però els responsables de l’empresa, sense gaires manies, els van acomiadar en bloc. Entre els dies 8 i 9, els treballadors van rebre el suport de la CNT i, en pocs dies, gairebé tots els departaments estaven aturats i més de 2.000 treballadors havien perdut la feina.

Davant el fracàs de les negociacions amb la direcció de l’empresa, el comitè de vaga va decidir tallar el subministrament elèctric, amb la qual cosa la protesta va entrar en una nova dimensió. En pocs dies, la ciutat de Barcelona es va quedar sense llum. Els tramvies van deixar de funcionar i els vehicles que no havien tingut temps d’arribar a les cotxeres es van quedar aturats. Els magatzems, les oficines, els tallers i l’enllumenat públic va deixar de funcionar i Barcelona es va convertir, durant dies, en una ciutat fantasmagòrica. La resposta de les autoritats va ser ferotge. Es va declarar l’estat de guerra i més de 3.000 obrers van ser detinguts.

La vaga, eminentment pacífica, no es va començar a resoldre fins que les autoritats no s’hi van implicar de valent. Després de diverses reunions, els dies 16 i 17 de març es van acordar unes bases, entre les quals hi havia un augment general dels salaris, la jornada de les vuit hores, l’abonament de la meitat d’una mensualitat i l’alliberament dels presos que es trobaven sota jurisdicció militar. Calia, però, la ratificació dels treballadors, i aquell mateix dia es va celebrar un míting al Teatre Bosque de Gràcia. La prova definitiva, però, es va produir el 19 de març, amb una assemblea a la plaça de les Arenas. El míting havia estat convocat per a les nou del vespre, però va començar mitja hora més tard. L’aspecte de la plaça era imponent. Segons algunes cròniques, “tres quartes parts de les grades, les llotges i la graderia d’ambdós pisos eren plenes, com també l’arena”. En total, s’hi van aplegar entre 15.000 i 20.000 persones. Els ànims estaven excitats. Després de quaranta-quatre dies de vaga, la pressió havia estat enorme i s’havia posat a prova, també, la unitat i la resistència del moviment obrer. A més, encara restaven alguns presos al castell de Montjuïc, per la qual cosa la bona voluntat de les autoritats no s’acabava de concretar. La tribuna dels oradors es va situar en un replà de la graderia, damunt la porta per on sortien habitualment els toros. Hi havia el comitè de vaga i els presos que havien estat alliberats aquella mateixa tarda.

Primer de tot va intervenir el president del comitè de vaga, que va explicar les negociacions amb les autoritats i va donar compte de l’alliberament dels presos que no havien estat processats. Simó Piera va posar en valor la tasca dels negociadors i va remarcar: “Les organitzacions obreres han pogut pactar amb el poder i imposar el seu criteri, demostrant que quan van a una lluita hi ha tot el poble que els dona suport”. Quan va intervenir un dels presos alliberats, Francisco Miranda, es va generar una confusió notable, sobretot quan van convidar els obrers “a treballar demà”. Segons algunes cròniques, el públic, en massa, va contestar que no i es va iniciar un frec a frec entre l’orador i alguns dels assistents. Miranda va demanar a la gent que tingués en compte que feien “quedar malament el comitè, que s’ha compromès a gestionar la llibertat dels presos processats per a molt aviat”. Malgrat això, alguns dels assistents es negaven a tornar a la feina fins que no hagués estat alliberat el darrer dels presos i van cridar: “Volem que sigui demà!” L’orador va intentar convèncer el públic, però aquest va clamar: “No, no. Primer la llibertat dels presos. No ens fiem de paraules.”

La intervenció que va decantar la balança va ser la del president de la Confederació Regional del Treball, Salvador Seguí. El Noi del Sucre havia sortit de la presó unes hores abans, amb la qual cosa s’havia convertit en un dels màrtirs de la vaga. Els obrers van interrompre el seu discurs en diverses ocasions i van proferir crits de “no!” i exclamacions com ara: “Abans de tornar a la feina volem la llibertat dels presos de Montjuïc!” En alguns moments, la confusió va ser total i es va fer difícil reconduir la situació. Seguí, però, va saber reaccionar amb rapidesa i va advertir: “És que preteneu anar aquesta nit a Montjuïc a alliberar els presos?” Seguí també va dedicar algunes amenaces a les autoritats, com ara: “Si dilluns no hi ha els presos en llibertat, tornarem a la lluita i el moviment s’estendrà a tot Catalunya.” Però també va demanar realisme als obrers i els va avisar: “Si desautoritzeu el comitè, poseu en perill la llibertat dels presos i doneu una satisfacció a la burgesia.”

Entre els que l’escoltaven hi havia un jove anomenat Josep Tarradellas, que hi participava com a membre del CADCI. El futur president de la Generalitat va recordar anys després l’impacte que van provocar les paraules del Noi de Sucre: “La gent es va quedar glaçada de moment, però el seu realisme i la seva capacitat de convicció, el seu sindicalisme valent i madur, van entusiasmar tothom.” Un altre dels assistents, Pere Foix, va remarcar: “Només l’autoritat moral i el poder de persuasió de Salvador Seguí [...] van inclinar l’assemblea a l’acceptació de les bases de l’acord.” Quan va acabar la intervenció, es va passar a la votació. El cap del comitè de vaga, Simó Piera, va preguntar als treballadors: “Esteu conformes a anar demà a treballar?” La resposta dels assistents, a cappella, va ser majoritàriament afirmativa i, d’aquesta manera, va segellar la fi d’una vaga que havia paralitzat la capital del país durant quaranta-quatre dies i que, de cara al futur, representaria un avenç notable en les condicions laborals, amb la jornada de les vuit hores com una de les principals fites.

PERE BOSCH I CUENCA

pbosch@lrp.cat